L’aire s’atura
callat contra els vidres,
l’ànima pura.
Ciclista partit
l’albada a les rodes
et farà el llit.
Per alimentar
els fills, la dona, la por,
dóna’m l’ànima.
Dóna’m un parrac
de felicitat penjat
d’una lluerna.
Dóna’m el teu pit.
Abeura’m la set de set
que no se’m passa.
Llum encisera,
canilles d’hores baixen
pels marges rojos.
Ciutat llunyana
ets una fetillera
pel sense casa.
Tu, passatgera,
puja al meu camió,
solitud meva.
DOLORS MIQUEL, “Haikús
del camioner”, Edicions 62, Empúries, Barcelona, 1999.
no hi ha enzes,
ResponEliminanomés carros per tirar,
petulàncies per esborrar: pesen
la Miquel, lleugera i animosa,
per mi esclar, aèria aquí
escobàs en rossellonès i en occità és un escobilló (de flequer) o una escombra gran per a agranar l'era
ResponElimina