dimecres, 29 d’abril del 2015

final de curs

Sou fràgils cristalls d'escuma
perduts en el fons del mar.

Aturats de tot,
no teniu més vida
que les onades que us empenyen cap a fora.

X. T.

dissabte, 25 d’abril del 2015

I beg your pardon


Quan el centre del món
no ets ben bé tu
(per més que en tinguis la il·lusió),
si et desvetllaven enmig de la nit,
no vulguis preguntar-te per què vius:
distreu-te rosegant l’ungla d’un dit.

Quan el centre del món
queda tan lluny
de tu
que honestament
comences a saber que no ets ningú,
para’t per un moment
i venta al primer nas un cop de puny.

Problemes cada volta més esquius
et vénen a torbar la dolça son.
Sols et faltava ja, pel que tu dius,
llucar que no ets del tot centre del món.

Parent de Badalona o d’Istanbul,
tant si ets actiu com si fas el gandul,
en aquest nostre món sense demà
és molt difícil de guanyar-te el pa.

No et donaré ni el més petit consol:
et volaran un dia qualsevol.
Però entretant evita alguns trastorns,
posant-te ben cordats els pantalons.

dissabte, 18 d’abril del 2015

diumenge, 12 d’abril del 2015

Dansa

Com els planetes al voltant del Sol,
roda la dansa dels dervixos:
l’extenuant recerca de l’Amat.
Són els germans de la puresa,
amb impol·lutes faldilles blanques,
que voleien al ritme de la música.
Sonen la caramella i un monòton tambor:
ritual dels sufís,
íntim delit que es transfigura en art.

Ara es vessa un vi fosc, emporprat com la sang,
a la copa divina de l’Amor.
I, al roserar dels somnis, el perfum
ens ofega, a la vora del desmai.

Continua la dansa, inexorable:
el ràpid vol de les faldilles,
d’una blancor enlluernadora,
el moviment sincrònic dels planetes,
amb un gir lleugeríssim, al voltant
de l’invisible Sol.

Caramella i tambor marquen el ritme.


JORDI PÀMIAS, “Al cor del món”, Edicions 62, Barcelona 2013.

dissabte, 11 d’abril del 2015

Torno

Em sé lliure i torno: recobro els ulls
que enyorava. Sóc ara en l'immediat,
orientat amb l’alè que encara perdura
als racons on moria. I miro, sento,
els mateixos desordres -angoixes marcides-,
i la porta tancada, acotat en parets
tot el temps: el nul dia a dia. El veig,
el passat espaiós. Ara arribo amb fulls
d’allò insubstancial i jutjo la por,
i enumero els actes i el nu escepticisme.

Alexandre Planas

dilluns, 6 d’abril del 2015

A copdescuit

A copdescuit obrires la finestra
i entrà una rialla de claror
retxada d’ombres d’arbre. Era una ala
de sol ros amb polsim de papallona.

(Encara dúiem dol d’una conversa
morta com un torrent que el mar no troba.
Si es cerquen, els estels, per què no es troben?
I si no es cerquen, digueu-me per què volten.
I, escampada la boca de preguntes,
marcides les carícies s’esfullaven
en el racó més trist d’un cos que pensa.)

De bat a bat obrires. Aleshores,
un esbart de falcies als llavis,
te vaig embolicar d’una glopada.

GUILLEM D’EFAK, “Madona i l’arbre”, Edicions Proa, Barcelona, 1970



COPDESCUIT m. 
Cop donat sobtadament i inesperada (Mall.); cast. sopetón.a) De copdescuit: de sobte i per sorpresa (DCVB).