dissabte, 29 de març del 2014

Cançó escarlata



Quan la nit ja sigui dia

i ens ho canti un gall entès

sortirem d’amagatotis

pel cantó del Penedès

amb vestit de caramelles

i espardenyes de pagès.


Passarem per la drecera

que travessa l’olivar

amb l’aurora a la butxaca

i l’abril per esmorzar

i en trobant el cementiri

ens darem tots dos la mà.


Pujarem a la muntanya

amb el sol a coll-i-be

per encendre les fogueres

quan la lluna faci el ple.

I en baixar de les altures

cantarem la nostra fe.


Coronats amb una estrella

que ens flamegi al mig del front,

deixarem al cor dels pobles

la llavor d’un altre món.

I amb la torxa bo i alçada

cridarem els que no hi són.


Quan repiquin les campanes

tot cridant el sometent

cremarem la rectoria

si el vicari diu amén.

I el color de la foguera

semblarà de solixent.


Quan la nit ens descobreixi

correrem darrere l’hort

per burlar la riallada

dels bigotis de la mort.

I farem l’amor a terra,

embriacs d’un vi molt fort.


MIQUEL DESCLOT  “Cançons de la lluna al barret”,  Edicions 62, Barcelona, 1978


Versos heptasíl·labs. Els parells de cada estrofa són masculins i rimen amb rima consonant. Els imparells són femenins i no rimen.

dilluns, 24 de març del 2014

elegia VI




Com a l’atzar el bus dins l’obaga volta marina

fa el seu vol invertit amb l’esperança anhelant

de la gran perla perfecta que li serà salvadora,

cert, però, únicament d’un i deu nacres banals:

m’he llançat, oh celestes! dins molta impensada alegria,

i el seu corn més profund mai gairebé m’ha transmès

l’eco irisat de la vostra rialla feliç que allibera;

i he explorat, germans, quanta mortal veritat,

sense arrencar de l’entranya innombrable el mot que hi dormia,

l’incalculable mot, pur en l’espera dels déus!

Ah nocturna amor, quan prop teu sóc ànima sola,

he davallat amb mi, somni per somni avall,

ombra per ombra del son descobrint les mortes figures

del passat pueril, fins on naixia el destí

amb invisible figura; i és una entre moltes vegades

que retornava a tu, dona, pel súbit esglai

de tocar com un fruit la divina dolçor reservada

d’un absolut oblit que és nodriment i valor,

no ceguesa i caiguda. És íntima tota innocència

i anterior. Amants, oh si sabéssiu, amants!

Dolces amb insistència imperiosa de flama

semblen les vostres mans una abundància collir

que excedeix reialment la vostra reial desmesura;

fins que defalliu. No. Si goséssiu saber

tant com goseu posseir! De quina més noble harmonia

sou els il·luminats, el vehements escultors!

No, la final lassitud d’aquell que travessa un gran somni

i de sobte ha arribat (oh! la més pura és morir)

no és el vostre repòs, amants, quan amb ulls gloriosos

i satisfeta set, únicament contempleu,

simple en sa llum contempleu, renascut de l’obra inefable,

més present i més nu oh! que a les mans i que al goig,

el bell cos amorós. Us meravelleu, però sense

esbalair-vos. És sols un retrobar: de més lluny

que de vosaltres mateixos i que de la Faula. Aleshores

sou dins la plenitud i dins la idea d’un món

fet per a l’estiu i el triomf fastuós de la terra

i l’esplendor fluvial. Per no més perdre-us, cloeu

tendrament els ulls i seguiu acreixent-vos en l’alta

visió que heu creat. Ja com un somni, però.

Fins que us despertareu com d’entre vivents per a un somni

entre adormits. Recordant; sense saber: recordant.


CARLES RIBA, “Elegies de Bierville”, Edicions 62, Barcelona, 2005.


Els versos imparells d’aquesta elegia són hexàmetres i els parells són elegíacs.  Tan l’un com l’altre consten de sis accents principals. Els hexàmetres són femenins i els versos elegíacs masculins. El peu mètric d’ambdós és el dàctil, que pot ser d’estructura TAA o bé TA (T: síl·laba tònica; A: síl·laba àtona). És a dir, els versos han de començar sempre en síl·laba tònica. En català, però, com que no són abundants les síl·labes tòniques a principi de mot, Riba es pren la llicència de no utilitzar-la sempre, tot i que s’ha de comptar (i s’hauria de marcar en recitar-les).  En el vers elegíac, a més, entre el tercer i el quart accents no hi ha síl·labes àtones, de manera que podria quedar de la següent manera: TAATAATTAATAAT.


Cinc cèntims sobre la temàtica: al principi del poema, el poeta, immers en una situació de recerca d’ell mateix (es trobava a Bierville, exilat), cerca el mot (la perla) en les profunditats (el jo). Després se centra en la relació amorosa i el passat (el record): són mitjans gràcies als quals hom pot crear i saber (sobre el jo).


Corn. m. [ZOI] Mol·lusc gastròpode del gènere Murex, amb la closca arrodonida i l’obertura proveïda d’un sifó.

dimecres, 19 de març del 2014

Sonet XXIX



Amic silent de tantes llunyanies,

percep com el teu buf l’espai encara eixampla.

En el bigam dels tenebrosos jous de les campanes

deixa’t retrunyir. Tot el que de tu es nodreix


esdevé fort amb una menja així.

Entra i surt en la teva trasmudança.

Quina és l’experiència que et dol més?

T’és amargant el beure? Fes-te vi.


Sigues enmig d’aquesta nit de desmesura

una màgica força en la cruïlla

dels teus sentits, sentit del seu estrany retrobament.


I si de tu s’oblida el terrenal,

a la terra quieta digues: jo flueixo.

A l’aigua impetuosa fes esment: jo sóc.


RAINER M. RILKE, “Sonets a Orfeu”, trad.: Isidor Marí, Edicions Columna Barcelona, 1995

divendres, 14 de març del 2014

et diré sempre la veritat



Et diré sempre la veritat.

I si et parlo tan sovint de la meva

quotidiana, solitària mort,

i amb cruel accent carrego

aquesta única síl·laba

del meu petit saber,

és sols perquè m’agradaria que sentissis

dintre teu, ben endins, on acaba

el fred camí al teu darrer sepulcre,

com humilment, silenciós,

t’estimo.

Veus? El suau vent a l’herba,

i tu i jo, una dona i un home,

i tots els noms de tan fràgil bellesa,

i aquesta tarda per a nosaltres

potser immortal.

Però no vols endevinar mai als meus ulls

qui sóc jo, com sóc jo, i ara m’omples

de buida, densa, sorollosa

argila de paraules,

fins a fer-ne un insalvable mur,

aquest curt pas

que ja del tot em separa

de tu.


Parmènides va deduir, de l’essència, l'existència. Sartre, a l’inrevés, va trobar, de l’existència, l’essència. L’existència és, és a dir, té una definició, en destrio la consistència (com un no-res cosificant-se). La cosificació és el procés pel qual l’essència esdevé realitat (que no pot passar d’altra forma sinó apareixent, germinant). Un cop constatat, l’ésser s’omple. L’omplo. L’ésser ja hi és i es distingeix, però ara dic quina és la seva motivació, la seva raó de ser, què el fa mantenir, progressar i voler ser, voler continuar sent. El sentit de l’ésser és allò que ens permet de no desistir de seguir sent. Tothom sent vertigen en apropar-se, en algun moment, al buit. És llavors que més es delimita el sentit.


GERMINACIÓ                    


Sóc un no-res cosificant-se,

tenyint-se en la complexitat.

Sóc forma i llum, horitzó

i so ininterromput d’ésser vivent.

Sóc un infinit puntual, amb lloc

i present. Sóc un blau.

I tot, indesxifrable, realitzant-se.



Alexandre Planas

diumenge, 9 de març del 2014

Parlar i escriure



Té molt més mèrit saber parlar que saber escriure. No pot escriure res d’interessant qui no diu res d’interessant. Perquè és insuficient pensar-ho: és quan verbalitzem, que ens adonem d’allò que no sona bé i ho afinem inconscientment perquè no afecti negativament les oïdes alienes.

Les úniques virtuts que veig en l’escriure respecte del parlar són la lentitud i l’elisió (tot i perdre’s infinits matisos que conté l’expressió no verbal).

L’escriure només pot aspirar a apropar-s’hi (a la capacitat comunicativa del parlar) o a representar-la. Suposem una conversa: per molt que el creador (o el reproductor) l’elabori, mai no podrà superar els ajustos, els intents, els tons, la fluïdesa, la intensitat, els itineraris, els rebots, les subtileses, del diàleg real.



Alexandre Planas

dissabte, 8 de març del 2014

Sonet XXV



Escolta, ja la sents, la feina dels primers

rascles; de nou el ritme humà

en el silenci retingut d’aquesta dura

terra quasi primaveral. No fútil


se’t mostra l’avenir. Allò que tan sovint

ja t’havia vingut, ara et pareix que ve

com a nou altra volta. Tothora desitjat,




mai no ho prengueres. I t’ha pres a tu.


Fins el fullam de les alzines que eixivernen

brilla d’un bru futur dins el capvespre.

De tant en tant un signe es fan les brises.


Negres són els arbustos. Però els pilots de fems

s’arrengleren al prat com un negre més dens.

Cada hora que s’esmuny es fa més jove.


RAINER M. RILKE, “Sonets a Orfeu”, trad.: Isidor Marí, Edicions Columna Barcelona, 1995


Sonet que el traductor no ha rimat. No sé si a l'original també varia la mètrica: en la traducció alternen alexandrins, decasíl·labs i octosíl·labs. La frase crucial és I t'ha pres a tu, l'avenir t'ha pres en lloc d'anar-hi tu cap a ell. La resta vesteix aquest fonament. Coincideix que ara és quasi primavera i que la primavera sembla prendre'ns. Però no sols la primavera: potser, sempre, el temps, els temps (que canvien)?

Llegenda



Una vegada érem ocells:

volàvem plegats

en cercles al llarg de dies infinits.

I, quan la nit guspirejant s’apropava,

ens arraulíem ben estrets dins el niu,

i no hi havia res més ingràvid

que la nostra vida:

                               borrissol amb borrissol.


I avui, quan la gèlida tramuntana

enllaçats ens empenyia,

de nou t’he reconegut en el batec

                               accelerat del cor.

Arrencada teníem de la boca la parla,

                               que paralitza,

i de nou volàvem,

i se’ns precipitava en la gola el so

del desig més autèntic, més absurd.


CHRISTINE BUSTA, “Poesia alemanya contemporània”, trad.: Ma del Carme Serrat, Edicions 62, Barcelona, 1990.

dissabte, 1 de març del 2014

Apaga aquests ulls meus



Apaga aquests ulls meus: no deixaré de veure’t,

si em tapes les orelles podré igualment sentir-te,

i podré sense peus anar vers tu

i sense boca podré encara conjurar-te.

Lleva’m els braços i t’agafaré

amb el meu cor com si fos una mà;

para’m el cor, bategarà el cervell;

i, si al meu cervell tu cales foc,

llavors et portaré en la meva sang.


RAINER MARIA RILKE, “Poesia alemanya contemporània”, trad.: Joan Vinyoli, Edicions 62, Barcelona, 1990.

Petita festa



Prenc un flascó de vi

i entre les flors bevia.

Som tres: la lluna, jo

i l’ombra que em seguia.

No sap beure, per sort,

la lluna, bona amiga,

i a la meva ombra mai

la set no l’angunia.

Quan canto veus ací

la lluna que s’ho mira;

quan em poso a dansar

l’ombra em fa companyia.

Quan s’acaba el festí,

els convidats no em fugen:

veus ací una tristor

que mai no l’he tinguda.

Si me’n torno al casal,

em segueix l’ombra muda,

i una mica més lluny,

m’acompanya la lluna.


LI PO, “L’aire daurat”, trad.: Marià Manent, Editorial Estel, Barcelona, 3a edició.