Químicament,

en la meva abadia arbòrica, estudio

les infraestructures íntimes i profundes del desordre,

la composició amorosa de la pedra, la recepta mítica

del pensament. El meu sexe és

un molècula elevada a la contingència mínima

de l’abandó, els meus braços i les meves cames

són arbres, el meu amor coves buides,

les mans muntanyes. Canten com esglésies.

A sota la pell,

em navega fang lent per les venes.

JAUME C. PONS ALORDA, “Els estris de la llum”, Edicions Documenta Balear, Palma, 2008

oh, gent de pau

Oh, gent de pau, ¿què hi feu, damunt la branca

d’aquestes flors corruptes, com ocells

quan passa el núvol de la vida

i el llop udola i es confonen

llurs timbres en la roja, culminant,

celest magnitud de la fam?

Tremolor de la pell, el cresp vidriós

que recobreix la llaga massissa

dels cossos conservats amb molsa i pebre

en la hivernació, tots els dies vulgars

de les lentes amistats i les vergonyes!

¿Què hi feu, què hi feu mentre figura

que el vent s’emporta el fum cap a l’ocàs

però retorna pel sol, que nega el no,

i fins dels arbres més rics i incendiats

cau la mort, llavor negra, la més fèrtil?

Esperar? I com es fa? Traint-nos?

MÀRIUS SAMPERE, “L’ocell que udola”, Columna Edicions, Barcelona, 1990.

Seguir, de nit, la mar, de punta a punta

―Es Plom i Cap Sa Sal!―, quan tot reposa

i allà on l’areny amb la pedra s’ajunta

copsar el respir del món en cala closa.

Ésser molts i ningú; i a cada cosa,

en les foscors de la fosca que munta,

dar-li un nom nou, sense alè ni pregunta.

I tenir por, com si ens colpís la llosa

d’un destí sense flam. Però gaudir

de l’únic so i de l’irreal tremir,

dels fòsfors conjugats que l’ull agenci

i dels mots que callem i el goig avenci

―i que mai no ens direm! I compartir

amb els estels innúmers, el Silenci.

JOSEP VICENÇ FOIX, “Antologia poètica”, Edicions 62, Barcelona, 2012

Com el macip errabund per les aules

entre sabents, i en mal d’inquietud

s’eleva excels, i estableix la Virtut

i, l’endemà, plora enganys sota els saules,

tal jo, hom fet, embriac de paraules

afirm el bé i el mal tantost, i endut

pels gais combats de les sectes, o astut,

proclam el fals per ver. I en tantes faules

mestreja orgull; però no só feliç

i, penitent, assaig un compromís

entre el Seny, clar, i el deler de mes fibres.

Ah foll!, cerc llum en el son, imprecís,

i adés só gran, i m’exalt o, submís,

“Míser”, em dic, i faig pira dels llibres.

JOSEP VICENÇ FOIX, “Antologia poètica”, Edicions 62, Barcelona, 2012

macip: 3 m. [LC] [PR] Aprenent 1 1 (DIEC2)

El veritable poeta no és un sentimental.

GABRIEL FERRATER