dijous, 24 de juliol de 2014

Recurs vital


       
Conservo allò que m’importa
amb regust de cosa vana.
La tarda és llacuna estranya.
El temps, relatiu, ens envolta.

Cada dia és l’últim dia
i ens hem de prendre la mort
com a alerta constant de vida:
que tot sembli ser el darrer cop

i que ho fruïm com a tal.
Potser no ho entenem prou
amb les paraules. El que és nou
ens fa néixer i ja té final.



Alexandre Planas

dissabte, 19 de juliol de 2014

Endavant!


Si no sabíem el que és
i el que no és; si només
ateníem certs motius
i certs colors; si les arrels
de l’existir es trobaven en una
altra vida; si l’esperança era
poca i mal dibuixada i si
la paraula no era un acte,
tampoc aquestes ratlles
no serien un poema.


JOAN BROSSA, “El saltamartí”, Els llibres de l’Óssa Menor, Barcelona, 1984.

dijous, 10 de juliol de 2014

Fer el viu

Vull això: contemplar-
ho tot com mancança
sens caldre l’esperança
d’una fe, d’una llar.

Un estar a punt d’estiu
i ser de tot company:
no més que no ser estrany.
Modestament, fer el viu.


Alexandre Planas

dimarts, 8 de juliol de 2014

L'estupor


Jo no sé si tant ser miracle,
cada dia, en trencarà l’essència,
que la mera existència
no ho pot ser; l’espectacle

de la fresca, després de la calor,
tampoc. És la conjunció
d’entendre
i desentendre,
oberts i orientats, amb estupor.

Però la por,
junt amb la inconscient
inducció,
ens fa dir:
 ─jo, nar fent;
que els meus descendents
ja s’ho faran.
─Tu no vols dir això.
És millor fer: «la impermanència
de tot em fa obviar l’estridència
del que sembla ja el colofó
de la nostra civilització.»─

Ahir va ser la Lluna Plena
i sento pena
per tant de malentès:
que allò que és entrega no
ha de ser pres
com una obligació
o llavors dir: «no cal».
Un mal
és, també, que, del do,
en facis ostentació.

─I per què em costa tant,
als altres, d’ajudar?
És un tret dels Planes germans:
pensem: si no demano, no em demanaran.─

I va dir un:
                               ─el mar,
el trobo massa sobrevalorat.─
                Sembla un absurd, un dislocat
atribut que, ara, en aquest bar,
ens fa imaginar que hi som, allà,
i no a la muntanya.
                Una tonada,
i associem l’estiu amb la frivolitat:
ell balla i l’altre se n’estranya:

s’entusiasma tant,
l’Il·luminat, que evoca aquell estat
del capità Ahab:
«…enmig de l’Atlàntic tempestuós
del meu ésser…», i el Quim, tot consirós,
fa un rictus expectant.

Va molt pel mig
i el Grillat diu:
                               ─t’has d’arrambar molt més
car ara el meu desig
és no molestar els xofers.
─Reconec que m’has ensenyat
a fer els gestos sense ambigüitat.
─El reconec fa efecte
de malgrat tot el seu defecte,

s’ha esdevingut una ensenyança.
                El tan tràgic Fins aviat,
del Walt Whitman, és com un comiat,
expressió de fe en l’home i d’esperança,
més que no pas lloança
al nou Estat.

A Vilarnau,
prop d’Espiells,
hi fan préssec, raïm: niells
arrenglerats que fan goig.
                                         Rau,

la qüestió, a prioritzar
la llibertat de l’altre
abans que el propi patiment:
que no és fracassar,
un batre
d’ales per cansament.

─Dues hores durà la sessió
de mon estudi grafològic
i conclogueren que el dolor
pot ser un tret meu no patològic
que prové d’un racó
del cervell on hi ha lluita entre el que és lògic
i l’instint de creació.─

Són àngels, les femelles:
he somiat que jo ho era.
                I m’adono que impera,
aquest gran delit de ser elles.

La carretera, remullada,
sembla més bella.
La Creu ja és a la cistella:
ara ella

és el cel: no cal esperar per fer-hi estada.


Alexandre Planas, juny 2014, Espiells

divendres, 4 de juliol de 2014

El fals

¿Què és el que s’interposa:
metzina, petroli, foc,
fusta estellada o roc?
Això que al pas em fa nosa,

què és? Camino descalç
pel fred marbre com un bloc
erigint-me (pro no em moc):
a l’horitzó veig el fals.


Alexandre Planas


Comentari:

El que s'interposa és la mentida, la impotència, l'autoengany, la por, la inseguretat, la mateixa percepció, la ment.... Caminar descalç significa la voluntat de deixar-se anar i de deixar-se penetrar. El marbre és la duresa i el fred que sents quan ho intentes. La impenetrabilitat d'entrada. Sé que l'intent (erigir-se) és un mèrit, però limitat. Tinc la consciència de no arribar i, per tant, de no moure'm. De fet, la meta no és trobar la veritat sinó distingir la falsedat. Tinc una mena d'intuïció que em fa captar més directament la falsedat que no pas la veritat. I aquest és l'horitzó que em manté dret.

dimecres, 2 de juliol de 2014

Potser la saviesa

Potser la saviesa és no voler el que no necessites.

Josep M. Espinàs

Arribàrem a l'estació

Arribàrem a l’estació a les 4.15.
La campana del moll no tenia batall,
i les mans no servaven mocadors
que perllonguessin el cor
i ajudessin a emprendre l’itinerari.
Érem nosaltres sols,
sense veu de comiat,
sense rails per on eixir
o a on romandre humilment en espera de les hores.
Nosaltres sols.
I ens pesava el silenci.
Els mots eixiren de la nostra parla,
i la llengua, a cada cop d’alè,
era una petjada de núvol
car les oïdes estaven plenes
de blanques distàncies.
I ens pesava el silenci
que ens tapava la boca
amb un rebost de tenebres
o fums derrotats.


GUILLEM VILADOT,  “Urim tummim”, dins “Obra poètica II” Edicions del Mall, Barcelona, 1986.