Jo no sé pas si un dia podré escriure
el mot en tant que mot i objecte lliure.

JOAN BROSSA

cavalcada

Si fos per una llàgrima vessada,

si només fos per dir la llàgrima vessada,

si fos per dir l’hivern,

si fos per dir l’hivern de les llàgrimes negres,

si fos per dir l’hivern de la làmina negra,

si fos per dir l’aiguat de la flama negra,

si, amb els ulls arrencats, les llàgrimes no hi fossin,

si la mirada fos com un foc de quitrà als ulls,

si fos per dir la rialla dels cròtals,

si fos per dir nit,

si fos per dir el rompent de la nit estimbada,

si fos per dir l’apostolat del vespre,

si fos per dir aquests ulls de tafetà,

si fos per dir la cràpula de l’oli,

si fos per dir la guerra del marxant,

si només fos per morir a les palpentes,

si fos només pe veure la negror de la llum,

si només fos per saber que morim,

si fos sols per morir,

si fos per dir la llum tempestejada,

si fos per dir el cadàver dissecat de la nit,

si fos per ser l’hivern,

si aquests ulls arrencats no sabessin tancar-se,

si l’òrbita buidada tota fos un esguard,

si tots nosaltres som els sargassos carnívors,

si tots nosaltres som la mirada i el vent,

el mestral, el gregal, la tramuntana negra,

si tots nosaltres som el litoral vençut,

la costa de la nit emmascarada,

si tots nosaltres som una mascara,

no sabrem viure mai sense mascara,

no sabrem morir mai sense mascara,

no ens la llevarem mai!

PERE GIMFERRER, “El castell de la puresa”, Edicions Proa, Barcelona, 2014.

precipici

Déu és sord,

i quan em cal dir-li alguna cosa,

ho escric en un full de paper.

Així es procedeix

amb tots els sords.

Però a mi no m’entén la lletra,

i quan el veig gratant-se l’aurèola,

davant d’una conjunció,

penso que seria molt més fàcil

dir-li-ho cridant a l’orella.

Dit i fet,

però Déu fa amb el cap

que no ho entén

i em fa senyals que escrigui en un paper

tot el que li vull dir.

Això em desespera,

surto al carrer i aturo als vianants

i els poso al davant el paper

escrit amb la meva millor lletra,

com per als ulls de Déu.

Però la gent no és sorda

sinó que només té pressa.

Aparten el paper amb la mà

i em demanen que els ho digui ràpid

i de viva veu.

Aleshores em trobo cridant

com des del fons d’un precipici,

tal com crida Déu

quan fa la seva pregària.

I per por d’haver-me, jo també, tornat sord

oblido el que els volia dir.

MARIN SORESCU, “Per entre els dies”, Lleonard Muntaner Editor, 2013.

Les frases paternalistes cal deixar-les per als pares i eliminar-les de la literatura.


GONÇALO M. TABARES