Començo des
d’un inhòspit hivern
que a La
Palma es fa més cru
(quan penses
que és per tu,
que
condicionen ―tot i no fer-ho extern―
el seu
recorregut):
és en Vicenç,
que proposa d'anar a l’Avenç
d’Esplugues. L’altre
vol nar cap al sud
pro al final
ens entenem:
és la
carretera que dicta «anem»,
ampla i
deserta,
i passem els
semàfors a la descoberta.
El Cenç diu
que és masclisme de molt poca intensitat
oferir forma
i color diferent
de la
bicicleta segons que el client
és mascle o
femella.
Dic que el
fet és la gratuïtat
de
diferenciar, si no cal,
perquè en
altre percal
serveix per a
fer mal
a qui és
feble i rep sempre (i ja ho sabem).
Prefereix que
ho matem.
I n’encetem
un altre: del poder,
ara, fer-ne
exhibició
arrossega el
ramat. Guaiteu sinó
el piular: el Corbacho, sens dir res
de l’altre
món,
ja en té milions,
de seguidors.
I això és fe
que crearà
demanda del no-res.
―Veu veure
ahir El Pipa (el transhumant)?
Semblava un
salvatge.
―Vols dir que
era feliç?
―Des del
vessant
individual
semblava lliure d’esclavatge:
quan tornava,
però, a la tardor,
en sa darrera
transhumància,
estava trist.
La importància
del desastre
ecològic, la veu, ell, sense estupor,
i se’n
resigna jubilant-se―
Compte
que ara s’atansa
la uruguaiana
i diu: ―a quien quemo?
―De
cremats
i recremats,
ja ho estem―
diem
(pot ser que al final ens l’haguem
guanyat,
ja que diu en
vernacle: ―que vagui molt bé!―, sens lligar
el fet que
mantinguem el català
amb un
desafiament).
Faig ara esment
d’un incident:
―quan vaig
recomanar el psiquiatre
(doncs no la
podia ja batre),
em vaig
sentir molt malament:
neix
constantment
dintre seu
gelosia,
i jo no sé
tractar-la. Quan rondina,
ho he
d’ignorar? És una espina
que tinc
clavada ben endins i fa de via
que em
portarà a l’enfonsament―
Me’n
vaig agraint l’acompanyament.
Sembla que el
fibló,
quan torno,
ja no fa mal: la negror
del principi
ara és fèrtil juny;
el cor, abans
un puny,
ara xala del
groc, del verd, del blau,
carretera
amunt, mansament
(pedalant
molt suau).
Alexandre Planas, juny 2012
