dilluns, 30 de juny del 2014

Només un frec

Només un frec
de vent a les ales,
vol sense motor.

De pista d'aterratge:
com fulla oscil·lant
damunt coixí

(no temis).

ARCADI CANYELLES


Comentari:
Només un frec/ de vent a les ales, sembla que hagi de ser el nus del missatge, com si aquest flotar, sentint, deixant-se, potser contemplant, en la seva desinhibició, en el seu deslliurament (del motor), fos l’objectiu primordial, fos l’essència. Però no, tot i aquest començament fulgurant, d’haiku que ja no caldria matisar, passem a la volta de la següent estrofa: és l’aterratge el que importa, el que preocupa, el que es prepara des del començament en tot vol. Sí: és el preludi: no pot ser d’una altra manera: tot és el temor: això havia de cloure el poema. I és que el vol conté el risc i conté el final (en aterratge). I aquest final marca el sentit del vol per molt que se’n visqui l’experiència. No em sembla un exercici de consolació, però, ni de resignació determinista, em sembla una orientació, una tendència a témer, una esperança que els aterratges no facin mal. 

El De del quart vers feria necessari un substantiu determinat (el coixí), partícules que no queden lligades. A la inversa, el com del cinquè vers implicaria un antecedent actiu (aterres). Tot això, gramaticalment parlant. En la forma agramatical que presenta el poema, però, s’intueix perfectament el sentit. De fet, és com parlem molts cops que volem elidir o que anem de pressa. L’efecte d’oscil·lació, de fragilitat, de moviment en el buit, hi queden més reflectits, així. El parèntesi del darrer vers, que vol suggerir silenci i quietud final, deixa la impressió, de manera magistral, que amb l’aturada no ha finalitzat res.

Alexandre Planas

divendres, 27 de juny del 2014

Bosc irregular

Entre els til·lers t’amagues;
i mentre dansen fulles seques
et descobreixes somiant
en ales noves, papallona.
Dos horitzons distants que se saluden
des del contrast vital dels anys.
Es precipita el tempo de les hores
que marquen el teu pas.

ABIRAT DE CONFLENT, “Boscatge pres”, Emboscall, Barcelona, 2014




Comentari:

Poemes de sis, vuit i deu síl·labes, sense rima. Els accents a la 2a, 4a, 6a, 8a i 10a. Que la presó sigui bosc o que el bosc sigui presó no és indiferent. En el primer cas, d’allò que és forçós, en construïm un món, una vida nova. En el segon, el món esdevé presó. Sigui quin sigui el sentit que Abirat de Conflent vol donar als seus versos, es diversifiquen les possibilitats. Tal com ho veig jo és que les columnes són til·lers, que les fulles seques no són damunt la saó sinó del terratzo, que les ales no cal dir-ho… i els horitzons (quines són les imatges per excel·lència de la llibertat sinó les ales i els horitzons?), sí, és clar, que pots tenir-ne… però són molt a prop l’un de l’altre (ales que no et serveixen per anar gaire lluny). I no les tens, les somies. Aquests són els contrastos que relliguen: somniar (llibertat) en ales (llibertat) noves (renovada llibertat), però, a la fi, només un somni d’horitzons que se saluden i que són ales molt fràgils. Finalment, la realitat: el tempo de les hores que passen a la presó deixant un pòsit. Pòsit que acaba sent, només, temps.

Al bloc, en els poemes que són dins la carpeta “rodapoemes” (poemes triats dels autors que vaig llegint), hi ha un fragment de la La balada de la presó de READING” (Trad.: Miquel Arimany), Miquel Arimany Editor,  Barcelona, 1986, de l’ Oscar Wilde. Us hi remeto com a un altre exemple de poesia carcerària.


Alexandre Planas

dissabte, 21 de juny del 2014

Contra la raó


De l’u, la negació.
No a la deducció
i, del culte i del missatge,
fer-ne parèntesi, estatge.

Tota la honestedat
per a qualsevol tramesa.
Compti com a veritat
només la total represa.

Si recomençar aclapara,
entrega’t al moviment
tan sols per contemplar. Sent

i oblida, sobta’t de l’ara
verge, complet i silent.
Ja tot és pur sentiment.



Alexandre Planas

dijous, 19 de juny del 2014

oda a Fidel Castro


Contra maror i malaltia s’alça

la teva salut. Del llop forades la piga

i els estius muden de mà. Va llaurant

qui no llaurava i, la canya,

l’infla el mar. Les herbes

de tots els mesos són cigonyes

per l’espai.

El magall ha tret el bec

i tothom deixa la capa.

Els dòlars se n’han anat

amb els coixins plens de cabres.

Trons i llamps no et tocaran.

El fred xiscla

i el bou tapa.

Plegats al punt som aquí.

A la sang de les formigues,

li has dat bandera i barca.

Has donat escola al pa,

mal espant a la sotana,

nous consells a la tristor

i graons a la muntanya.

Sol fet home en temps de neu,

vine, sembra fins les cendres.

Has matat la tramuntana.

El poble és el parallamps.

Mig ferida Catalunya

et dóna les seves mans.


JOAN BROSSA, “El saltamartí”, Els llibres de l’Óssa Menor, Barcelona, 1984.

Ser i ser

Ser i ser, anar i venir,

per tant, vigila’m,

vigila’m la flama, la fidelitat,

destria’m

l’amor, sobretot l’amor, les secrecions.


I no em deixis entrar,

desvia’m cap a fora, cap a mi, fes-me

tornar

a la primera passa. Lliga’m com un gos

a l’arbre de la cantonada,

allí t’esperaré.


No vulguis que m’acosti gaire, destrueix-me

abans que passi a dins, que ja no descobreixi

el desordre del teu cor ocupat. Salva’m

de la màquina, de qui m’arrossega

cap a on surten les dents

i les pregàries. Nega’m.


MÀRIUS SAMPERE, “Ningú més i l’ombra”, Ed. Proa, Barcelona, 2013

dilluns, 16 de juny del 2014

Aquell dia


Aquell dia,

quan vas caure

dins el llaurat,

la terra

era tova.


MIQUEL BAUÇÀ, “Notes i comentaris”, Edicions 62, Barcelona, 2013.

diumenge, 15 de juny del 2014

Hoy miro a vuestros rostros

Hoy miro a vuestros rostros:
siento una gran alegría
de poder disfrutar con vosotros
la importancia de este día.

¿Y ahora qué vais a hacer
sin estúpidas normas ni estigmas,
sin el temor a hacer el ridículo?
​Seguramente disfrutar del placer
que os dará la vida,
el placer de ser jóvenes en el mundo.

Que vivan la juventud y la inocencia,
la imaginación y la sencillez!
Que vivan los jóvenes:
los adultos nos hemos echado a perder...

Pero si miramos sin vértigo nuestra edad
y somos capaces de gozar como vosotros,
eso será el reflejo
de que hemos vencido a la sociedad.

Pues no hay edad para ser joven,
no hay edad para el disfrutar.
Por favor: que no os contaminen,
sed libres como el mar.

Y ahora a reir, correr y saltar,
que el futuro está ahí afuera
y que todo está por empezar!

La vida es una gran vuelta,
y hoy acaba una etapa.
Que no os venza la desgana:
que encontraréis puertas abiertas.

Sed profesionales,
valientes,
creativos
y fuertes,

que fácil es la tentación
del aburrimiento,
el apalancamiento
y la desmotivación.

Quizás os hayamos enseñado
y vosotros hayáis aprendido...
(a ti Juan Corro te pido
que practiques más el nado).

Este verso no es copiado,
es fruto de una preocupación:
la de acabar silenciado,
sin ninguna ilusión.

Ya acabo con esta poesía:
os doy mi agradecimiento
por hacer que cada día
sea un acontecimiento.


Ricardo Pérez
Professor de Cicles Formatius de l'IES CAR de Sant Cugat

divendres, 13 de juny del 2014

Fins aviat!

Per acabar, jo anuncio què vindrà rere meu.

Recordo haver dit, abans que florissin les meves fulles,

Que alçaria la meva veu alegre i vibrant per parlar de les consumacions.


Quan Amèrica faci el que va ser promès,

Quan a través d’aquests Estats caminin un centenar de milions de persones orgulloses,

Quan els altres es retirin per donar pas a les persones orgulloses i col·laborin amb elles,

quan les nissagues de les més perfectes mares singularitzin Amèrica,

Llavors jo i els meus poemes tindrem la nostra merescuda recompensa.


Jo he avançat pel meu propi dret,

Jo he cantat el cos i l’ànima, he cantat la guerra i la pau, i els cants de vida i de mort,

I els cants del naixement, i he demostrat que hi ha moltíssims naixements.


Jo us he ofert el meu estil a tots i cadascun de vosaltres, he viatjat amb passa confiada;

Mentre el meu plaer encara es troba en la seva plenitud, jo xiuxiuejo: Fins aviat!

I agafo la mà de la jove i del jove per darrera vegada.


Jo anuncio l’adveniment de persones senzilles,

Jo anuncio la justícia triomfant,

Jo anuncio la llibertat i la igualtat inflexibles,

Jo anuncio la justificació del candor i la justificació de l’orgull.


Jo anuncio que la identitat d’aquests Estats és una identitat única,

Jo anuncio la Unió més i més compacta, indissoluble,

Jo anuncio les esplendors i les majestuositats que faran insignificant qualsevol política prèvia de la terra.


Jo anuncio l’amistat, i dic que serà il·limitada, ferma,

Jo dic que vosaltres trobareu l’amic que heu estat cercant durant tant de temps.

Jo anuncio l’arribada d’un home o d’una dona, potser ets tu (Fins aviat!),

Jo anuncio el gran individu, fluid com la Natura, pur, afectuós, compassiu, completament armat.


Jo anuncio una vida que serà rica, vehement, espiritual, audaç,

Jo anuncio un final que, lleugerament i alegrement, trobarà el seu trànsit..


Jo anuncio miríades de joves, preciosos, gegantins, de sang molt pura,

Jo anuncio una raça d’esplèndids i salvatges ancians.


Oh més nombrosos i més veloços (Fins aviat!),

Oh, s’agombolen al meu voltant,

jo profetitzo massa coses, això vol dir més del que jo imaginava,

Em sembla que m’estic morint.


Ràpid, gargamella, crida per últim cop,

Saluda’m ―saluda els dies una vegada més. Escup el teu antic crit un últim cop.


Profereixo crits elèctrics, utilitzo l’atmosfera,

Miro a l’atzar, absorbeixo totes les coses quan les observo,

Ràpidament, però m’aturo un instant,

Vaig lliurant rars missatges encriptats,

Vaig vessant espurnes ardents, llavors etèries, el fang primordial,

Jo mateix em desconec, jo sols obeeixo els meus mandats, mai no m’atreveixo a discutir-los,

Deixo la germinació de la meva sement a les èpoques i als segles,

A les tropes que sorgeixen de la guerra, elles promulguen les tasques que jo he promulgat,

A les dones deixo com a herència certs xiuxiueigs de mi mateix, el seu afecte em descriu amb més claredat que jo mateix,

Als joves ofereixo els meus problemes ―no sóc un gandul, jo―, jo sóc el múscul dels seus cervells batalladors,

Així me’n vaig, parlo una estoneta, visiblement, contradictòriament,

I després un eco melodiós apassionadament s’escoltarà (la mort, en realitat, m’ajuda a esdevenir immortal),

El millor de mi mateix vindrà després que jo deixi de ser visible, per aquest ideal m’he estat preparant incessantment.


Què hi pot haver més enllà d’aquest arrecerar-me i aturar-me i agenollar-me amb la boca oberta?

Hi pot haver un comiat senzill i definitiu?


Els meus cants s’apaguen, jo els abandono,

De darrere aquesta pantalla on m’amago, avanço personalment, solament per a tu.


Amic meu, això no és un llibre,

Qui toca això toca un home

(És de nit? Estem aquí tots sols?),

Ets tu a qui agafo o ets tu qui m’agafa a mi?

Salto des d’aquestes pàgines fins als teus braços ―la mort em crida.


Oh, els teus dits no m’adormen,

El teu alè cau damunt meu com la rosada, els teus braços són la cançó de bressol que m’amanyaga els timpans de les orelles,

Jo em sento immens de cap a peus,

Deliciós, però ja n’hi ha prou.


Ja n’hi ha prou, oh acte impensat i secret,

ja n’hi ha prou, oh present fugisser ―ja n’hi ha prou, oh passat rescatat.


Tu, amic meu, siguis qui siguis, accepta aquesta besada,

Jo te la dono especialment a tu, no m’oblidis,

Jo em sento com aquell que ha fet la seva feina i va a descansar una estona,

Jo rebo saviesa, de bell nou, dels meus nombrosos trànsits, dels meus avatars ascendents, mentre els altres m’esperen sense dubtar.

Una esfera inconeguda, més real del que mai havia somniat, més directa, llança al meu voltant raigs que em desperten, Fins aviat!

Recorda les meves paraules, potser tornaré,

Jo t’estimo, abandono la matèria,

Ja sóc incorpori, triomfant, mort.


WALT WHITMAN, “Fulles d’herba”, trad.: Jaume C. Pons Alorda, Edicions de 1984, Barcelona, 2014.


Comentari:

Walt Withman s’entrega al país, als joves i a l’univers, en la forma d’un esperit desprès de la matèria. Tracta els seus desitjos com a profecies en el context de l’Amèrica de finals del XIX. Casen amb el jove nacionalisme dels colons de les terres dels indis: tan unionistes com ho voldríem ser els que entenem el Països Catalans com una única cultura. Tan unionistes com ho volen ser (i ho són), també, tots els conqueridors respecte dels territoris que ocupen. Però el que sent Walt Whitman de manera més neta és, diria jo, un desig de redempció: vol una humanitat feliç: creu en la gent, en la seva humilitat i en el seu orgull. Una visió que és filla, segurament, del cec impuls que la manera de ser americana sent vers la prosperitat. Avui ja sabem que això s’ha de matisar moltíssim. Valgui, però, el bon desig, la virginal creença en la bonhomia de la condició humana.

Alexandre Planas

diumenge, 8 de juny del 2014

Peramola

El model atòmic actual és un entremig
entre la supersimetria
i el multivers:
la partícula de Higgs
és un déu molt petit,
inefable com el neutrí:
cimenta i fa de pont, tant és divers
com u, instantani; fa via
a través del no-res.

He odiat el soroll
que fa la moto (generant perill):
és com l’espill
d’un sistema que és foll
si raja a doll
i no es regula amb un xarop senzill:

els dos mil euros que té, el cotxe, de subvenció,
invertir-los en energia
neta i gravar l’acumulació:
en els països de migdia

els rics ho són per especulació.
                Avui en Quim no va
(com si s’enganxés la roda al quitrà):
falta infiltració
pel pujar i pel baixar.

Dic, del qui no és present,
que ja està fart de ser titllat
com un guillat
que es deleix per deixar sement.

De l’altre absent
ens preguntem si ja s’ha jubilat:
la seva activitat
es redueix a un lent

passejar amb en Roc,
que és del nord i ha d’anar
a poc a poc.
                Se’n va

el Cenç a Cantallops:
és per l’efecte bici nova?
                Diu que s’hi troba
tan lleuger que sent cops

a l’espatlla que volen ser un «has fet molt bé,
que hi ha qui s’ho fotria,
mentre tu guardes el calé»,
i matiso la teoria

que tota la riquesa ve del robatori:
vendre molta salsitxa és circumstància
que s’ha de gestionar: és desori
tota desregulació i rància

l’opinió que això és ser liberal.
I no hi haurà canvi de veritat
fins que no s’assenyali, també, com a aprofitat,
el carcamal
que s’hi repenja (i ho ha de fer el sindicat).

A Sant Pere Molanta
fem una performança
per veure quanta
ràbia provoca a qui ara ens té enyorança.

Provem un molinet
però en Quim
no té al múscul gaire ATP:
l’Ordal és com un cim;
diu: «no vaig bé,
no em sento prou jovenet».

A la baixada
em xucla un grup de la Marxa Ciclista:
sóc especialista
en fer escapada
aprofitant que algú es despista,
però no faig estocada:

m’espero a La Palma.
                L’Oncle fot tal esterracada
que resto com qui bada
davant d’un poderós reialme.


Alexandre Planas, maig 2014, Sant Pere Molanta


divendres, 6 de juny del 2014

Una gralla negra en temps de pluja

Sobre la ferma branca allà dalt

hi ha encorbada una gralla negra molla

arranjant-se una vegada i una altra les plomes sota la pluja.

No espero cap miracle

ni cap incident


que encengui l’esguard

dels meus ulls, i ja no cerco

en aquest temps caòtic cap ordre,

ans deixo que les fulles clapejades caiguin com caiguin,

sense cerimònies ni auguris.


Tot i que, ho admeto, de vegades

desitjo que el cel mut

em repliqui, de fet no em puc queixar:

potser encara un petit raig de llum

salta incandescent


de la taula de la cuina, o de la cadira

com si un foc celestial prengués

possessió dels objectes més estúpids ara i adés―

i així santifiqués un interval

altrament ocasional.


D’atorgar dons, honor,

se’n podria dir amor. De tota manera, ara camino

amb cautela (perquè podria passar

fins i tot en aquest indret avorrit i ruïnós); escèptica

però cordial; sense saber


quin àngel pot decidir de sobte volar

fins al meu colze. Només sé que una gralla

arranjant-se les plomes pot ser tan brillant

que em colpeix els sentits, m’obre

les parpelles, i em concedeix


un breu respir davant la por

a la neutralitat total. Amb sort,

migrant tossuda per aquesta època

de fatiga, podré

apedaçar formes diverses.


Els miracles es produeixen

si et preocupes d’apel·lar aquells trucs

imprecisos dels miracles resplendents. I torna a començar l’espera,

la llarga espera de l’àngel,

d’aquella rara, fortuïta davallada.


SYLVIA PLATH, “Poesia anglesa i nord-americana contemporània”, trad.: Teresa Sàrries, Edicions 62, Barcelona, 1994.

diumenge, 1 de juny del 2014

Matrimoni



Tenim fills, en tenim dos.

Gairebé sempre anem a veure pel·lícules diferents.

Són els amics els qui parlen de distanciament.

                Però els teus interessos i els meus

                encara coincideixen

                en els mateixos punts.

                No solament la pregunta d’on paren els botons del puny.

                També els petits serveis, com:

                Aguanta’m el mirall.

                Canviar bombetes.

                Anar a buscar alguna cosa.

                O converses, fins que s’ha dit tot.

Dues emissores que, de vegades,

sintonitzen alhora.

Apago?

                Esgotament que sembla harmonia.

                Què ens devem mútuament? Això.

                Uix! Pèls teus al wàter.

Però al cap d’onze anys encara ens fa gràcia

ser una sola carn mentre els preus fluctuen.

Estalviadors, calculem en xavalla.

A les fosques t’ho creus tot de mi.

Desfer i tornar a teixir.

Extremar la prudència.

Donar les gràcies.

                Tranquil·litza’t.

                La teva gespa davant de casa nostra.

                Ja tornes a ironitzar.

                Sí, riu-te’n!

                Fot el camp si n’ets capaç!

                El nostre odi és inoxidable.

Però, de vegades, distrets, ens donem tendresa.

Hi ha les notes dels nens

que cal signar.

                Ens deduïm els impostos.

                Tenim temps fins demà passat.

                Tu. Sí, tu. No fumis tant.


GÜNTER GRASS, “Poesia alemanya contemporània”, trad.: Ma del Carme Serrat, Edicions 62, Barcelona, 1990.