Fins aviat!

Per acabar, jo anuncio què vindrà rere meu.

Recordo haver dit, abans que florissin les meves fulles,

Que alçaria la meva veu alegre i vibrant per parlar de les consumacions.

Quan Amèrica faci el que va ser promès,

Quan a través d’aquests Estats caminin un centenar de milions de persones orgulloses,

Quan els altres es retirin per donar pas a les persones orgulloses i col·laborin amb elles,

quan les nissagues de les més perfectes mares singularitzin Amèrica,

Llavors jo i els meus poemes tindrem la nostra merescuda recompensa.

Jo he avançat pel meu propi dret,

Jo he cantat el cos i l’ànima, he cantat la guerra i la pau, i els cants de vida i de mort,

I els cants del naixement, i he demostrat que hi ha moltíssims naixements.

Jo us he ofert el meu estil a tots i cadascun de vosaltres, he viatjat amb passa confiada;

Mentre el meu plaer encara es troba en la seva plenitud, jo xiuxiuejo: Fins aviat!

I agafo la mà de la jove i del jove per darrera vegada.

Jo anuncio l’adveniment de persones senzilles,

Jo anuncio la justícia triomfant,

Jo anuncio la llibertat i la igualtat inflexibles,

Jo anuncio la justificació del candor i la justificació de l’orgull.

Jo anuncio que la identitat d’aquests Estats és una identitat única,

Jo anuncio la Unió més i més compacta, indissoluble,

Jo anuncio les esplendors i les majestuositats que faran insignificant qualsevol política prèvia de la terra.

Jo anuncio l’amistat, i dic que serà il·limitada, ferma,

Jo dic que vosaltres trobareu l’amic que heu estat cercant durant tant de temps.

Jo anuncio l’arribada d’un home o d’una dona, potser ets tu (Fins aviat!),

Jo anuncio el gran individu, fluid com la Natura, pur, afectuós, compassiu, completament armat.

Jo anuncio una vida que serà rica, vehement, espiritual, audaç,

Jo anuncio un final que, lleugerament i alegrement, trobarà el seu trànsit..

Jo anuncio miríades de joves, preciosos, gegantins, de sang molt pura,

Jo anuncio una raça d’esplèndids i salvatges ancians.

Oh més nombrosos i més veloços (Fins aviat!),

Oh, s’agombolen al meu voltant,

jo profetitzo massa coses, això vol dir més del que jo imaginava,

Em sembla que m’estic morint.

Ràpid, gargamella, crida per últim cop,

Saluda’m ―saluda els dies una vegada més. Escup el teu antic crit un últim cop.

Profereixo crits elèctrics, utilitzo l’atmosfera,

Miro a l’atzar, absorbeixo totes les coses quan les observo,

Ràpidament, però m’aturo un instant,

Vaig lliurant rars missatges encriptats,

Vaig vessant espurnes ardents, llavors etèries, el fang primordial,

Jo mateix em desconec, jo sols obeeixo els meus mandats, mai no m’atreveixo a discutir-los,

Deixo la germinació de la meva sement a les èpoques i als segles,

A les tropes que sorgeixen de la guerra, elles promulguen les tasques que jo he promulgat,

A les dones deixo com a herència certs xiuxiueigs de mi mateix, el seu afecte em descriu amb més claredat que jo mateix,

Als joves ofereixo els meus problemes ―no sóc un gandul, jo―, jo sóc el múscul dels seus cervells batalladors,

Així me’n vaig, parlo una estoneta, visiblement, contradictòriament,

I després un eco melodiós apassionadament s’escoltarà (la mort, en realitat, m’ajuda a esdevenir immortal),

El millor de mi mateix vindrà després que jo deixi de ser visible, per aquest ideal m’he estat preparant incessantment.

Què hi pot haver més enllà d’aquest arrecerar-me i aturar-me i agenollar-me amb la boca oberta?

Hi pot haver un comiat senzill i definitiu?

Els meus cants s’apaguen, jo els abandono,

De darrere aquesta pantalla on m’amago, avanço personalment, solament per a tu.

Amic meu, això no és un llibre,

Qui toca això toca un home

(És de nit? Estem aquí tots sols?),

Ets tu a qui agafo o ets tu qui m’agafa a mi?

Salto des d’aquestes pàgines fins als teus braços ―la mort em crida.

Oh, els teus dits no m’adormen,

El teu alè cau damunt meu com la rosada, els teus braços són la cançó de bressol que m’amanyaga els timpans de les orelles,

Jo em sento immens de cap a peus,

Deliciós, però ja n’hi ha prou.

Ja n’hi ha prou, oh acte impensat i secret,

ja n’hi ha prou, oh present fugisser ―ja n’hi ha prou, oh passat rescatat.

Tu, amic meu, siguis qui siguis, accepta aquesta besada,

Jo te la dono especialment a tu, no m’oblidis,

Jo em sento com aquell que ha fet la seva feina i va a descansar una estona,

Jo rebo saviesa, de bell nou, dels meus nombrosos trànsits, dels meus avatars ascendents, mentre els altres m’esperen sense dubtar.

Una esfera inconeguda, més real del que mai havia somniat, més directa, llança al meu voltant raigs que em desperten, Fins aviat!

Recorda les meves paraules, potser tornaré,

Jo t’estimo, abandono la matèria,

Ja sóc incorpori, triomfant, mort.

WALT WHITMAN, “Fulles d’herba”, trad.: Jaume C. Pons Alorda, Edicions de 1984, Barcelona, 2014.

Comentari:

Walt Withman s’entrega al país, als joves i a l’univers, en la forma d’un esperit desprès de la matèria. Tracta els seus desitjos com a profecies en el context de l’Amèrica de finals del XIX. Casen amb el jove nacionalisme dels colons de les terres dels indis: tan unionistes com ho voldríem ser els que entenem el Països Catalans com una única cultura. Tan unionistes com ho volen ser (i ho són), també, tots els conqueridors respecte dels territoris que ocupen. Però el que sent Walt Whitman de manera més neta és, diria jo, un desig de redempció: vol una humanitat feliç: creu en la gent, en la seva humilitat i en el seu orgull. Una visió que és filla, segurament, del cec impuls que la manera de ser americana sent vers la prosperitat. Avui ja sabem que això s’ha de matisar moltíssim. Valgui, però, el bon desig, la virginal creença en la bonhomia de la condició humana.

Alexandre Planas