divendres, 4 de gener de 2019

l'estranya


De vegades ens sobta
una joia immensa,
però cal que no hi hagi motiu.

Tots els vins d’aquest món
―la llet i la mel, la pluja i l’etcètera―
¿què tenen de màgics per fer-nos
feliços tot d’una?

Ella, la joia, jo penso,
viu sola i reclosa, no es fa
amb el dia i la nit, n’és l’estranya,
del vell caminant.

Però surt quan li vaga,
t’hi topes ―no la veies―, t’hi entrebanques
i llavors caus per terra
i beses la terra.

MÀRIUS SAMPERE, “La cançó de la metamorfosi”,  Columna, Barcelona, 1995

Cap comentari:

Publica un comentari