l'estranya

De vegades ens sobta

una joia immensa,

però cal que no hi hagi motiu.

Tots els vins d’aquest món

―la llet i la mel, la pluja i l’etcètera―

¿què tenen de màgics per fer-nos

feliços tot d’una?

Ella, la joia, jo penso,

viu sola i reclosa, no es fa

amb el dia i la nit, n’és l’estranya,

del vell caminant.

Però surt quan li vaga,

t’hi topes ―no la veies―, t’hi entrebanques

i llavors caus per terra

i beses la terra.

MÀRIUS SAMPERE, “La cançó de la metamorfosi”,  Columna, Barcelona, 1995