divendres, 30 de desembre del 2016

antic hivern

Desig de les teves mans clares
en la penombra de la flama:
sabien a roure i a roses;
a mort. Antic hivern.

Cercaven el mill els ocells
i eren de neu, tot d’una;
així, les paraules.
Una mica de sol, una aurèola d’àngel,
i la boira després; i els arbres,
i nosaltres fets d’aire en el matí.


SALVATORE QUASIMODO, “Cinc poetes italians”, trad.: Tomàs Garcés, Quaderns de Poesia, Barcelona, 1961

diumenge, 25 de desembre del 2016

sembles ubiqua

Sembles ubiqua,
mallerenga, de branca
en branca ―ingràvida.

Alexandre Planas

divendres, 16 de desembre del 2016

treva

Neguit d’haver de ser feliç.
Deducció, ens absolut,
premissa, fet, mot resolut,
inflexió: jo demano permís.

Insistiré: vull una treva,
aquesta guerra ja no és meva
―no pidolar i que no em maregin,
poder passar sense que em vegin.

dijous, 1 de desembre del 2016

La poesia resulta de la sinceritat emocional derivada de l'experiència profunda convertida en investigació literària, i en idea que es propòsit i cosmogonia.

VICENÇ ALTAIÓ

divendres, 18 de novembre del 2016

record de Francesc Costa

De noi, quan començava
a sentir-me silenci
cap al qual encamino
amb molta mort la llarga
pols de no-res que m’alcen
les esquerpes paraules,
el vaig conèixer.

La seva gran lletgesa
sobtava. De seguida,
però, vaig oblidar-me’n,
guanyat per les guspires
de llum que m’acollien
endins dels ulls.

Sincer, bondadosíssim,
fidel per sempre al noble
nom d’amic, es lliurava
al vell art, tan difícil,
de conversar i comprendre.

Després, i dominant-lo
de cop, les prodigioses
mans de vident, com urpes
de rars ocells de presa,
del violí enlairaven
a cels remots un fràgil
món captiu.


SALVADOR ESPRIU, “Per a la bona gent”, Edicions 62 (edició especial per a l’Observador), Barcelona, 1991.

dimarts, 1 de novembre del 2016

Ningú, llevat d’algun espontani semianalfabet, no ha escrit mai com es parla. S’escriu com hi ha la tradició d’escriure.

JOAN FUSTER

dissabte, 22 d’octubre del 2016

els dimecres de juliol

Podrien ser, els dimecres de juliol,
coincidir tots quatre per fer cim:
així sí que existim
(que el món no hi fos no dol:

 el reiniciaríem, nou,
amb líquid seminal
(ja no en disposa, el semental
―ell diria, honest, que li han lligat un ou).

            ―¿I si fos al revés:
que nosaltres ja no tornéssim més?
―De fet, ara no hi som, allà,
per tant és com anorrear-

se, no ser en espai i temps no ocupat.

            El camió treu fum,
a la Massana.
Marca amb tifa
l’inici, el nostre Califa,
quan pugem cap a cel i llum.

Som com màquines de benzina:
al motor vell, n’hi cal molt poca
i dura molt de temps;
¿o és que ja no fa patxoca,
que s’atrotina,
i n’hi cal molta per poc temps?

Convenim que la poesia és densitat
i diversitat de figura literària,
i no, necessàriament,
tema o sentiment,
forma no arbitrària
o tempo musicat.

―Aquesta pedra és basalt―
diu l’expert.
                        N’agafa una que és com llibre
però no en calcula el calibre
(pesarà molt).
                        Grimpem: ets alt,

Comapedrosa.
                        Hi ha, també, Les Basses
i l’Estany de la Fruita.
                                    Sencer,
ell, amb grans passes,
arriba a dalt sense preguntar «què,

nem junts?». I gairebé ens fem un petó
comú que degenera en un ruixim
daurat del qual se’n lliura el prim
i blanc (mereixerà, després, glaçó).

Pel Coll de Baiau, amb gran vent
i fent: «no em pren així com el petit vailet»,
baixem pel mig de rocs i el Vicenç per paret
i diu que en paus de l’esdeveniment

d’Olesa: ja s’estira sobre llosa
i frueix.
            Ningú vol ser parament,
altre cop, d’aquell líquid tan calent
i d’estirar-se i tancar els ulls no gosa.

El camí sembla poc fressat
(nosaltres en diem fresat),
¿o potser és que frisem
per ser a cel i no a erm?

De tanta fita,
n’hi ha un que resta enfitat
i rellisca. Comprova son estat
l’artista i en delimita

el dany: s’ha fet només un blau;
ens diu que ell és home de pau
i que no vol tastar pixum
(pot rebre igual que tots, i s’ho ensum).

L’un sembla el Mils: camina de gairell;
i l’altre, estil Joquim, com arronsat;
potser demà jo em quedaré clavat;
el tercer, gallard, ell,

manté pacífica elegància.
            Seré renyat
per no acabar-me el primer plat.
            Parlem de tons: és d’arrogància,

o de germà petit rebel?
És de germà gran que no és model,
el meu?
            I, finalment, és esquitxat
per aigua pura, el més immaculat.

I com freguen llurs peus!
I com grinyolen llurs genolls!
―Això no és un femer, capolls!
―De què viuen aquests galifardeus?



Alexandre Planas          06/07/11

divendres, 14 d’octubre del 2016

on la llum

Com onejant alosa
en l’oratjol feliç damunt les prades tendres,
lleugera et saben els meus braços. Vine.

Oblidarem la terra,
i el mar i el cel,
i la meva sang ràpida en la guerra,
recordant passos d’ombres
entre rojors de noves matinades.

On ja no mogui la claror la fulla,
somnis i afanys portats a l’altra riba,
on s’ha posat el vespre,
vine, que et portaré
a les muntanyes d’or.

L’hora constant, de l’edat lliures,
en son esvaït nimbe
serà el nostre llençol.

GIUSSEPPE UNGARETTI, “Cinc poetes italians”, trad.: Tomàs Garcés, Quaderns de Poesia, Barcelona, 1961

diumenge, 9 d’octubre del 2016

Quan escriguis, oblida’t de la gramàtica…encara que en sàpigues.

POMPEU FABRA

dimecres, 5 d’octubre del 2016

glavis de pedra

Glavis de pedra
cap al cel on fas cercles,
cigonya negra.


Alexandre Planas

dimecres, 28 de setembre del 2016

dubtar

Si només acomplíssim allò assignat
i no poguéssim optar,
què ―digueu-me― en faríem, del dubtar?
Contra el destí i contra l’atzar,
la meva llibertat.

Alexandre Planas

dijous, 15 de setembre del 2016

Qui enganya és més just perquè fa allò que va prometre i qui és enganyat és més savi, car aquell qui té sensibilitat és fàcilment impressionat per la voluptuositat de les paraules.

PLUTARC

diumenge, 11 de setembre del 2016

m'han demanat que parli de la meva Europa

Jo sóc d’una petita terra
sense rius de debò, sovint assedegada de pluja,
pobra d’arbres, gairebé privada de boscos,
escassa de planures, excessiva de muntanyes,
estesa per llevant al llarg de la vella mar
que atansa el difícil i sangonós diàleg
de tres continents.
Unes palmeres que amb els ulls closos
miro sempre immòbils sota l’oreig
tanquen el meu país pel migjorn.
Pel nord, unes maresmes. I a posta de sol
hi ha unes altres terres que anuncien el desert,
les nobles, agostades, espirituals terres germanes
que jo estimo tant.
Alts cims trenquen la meva pàtria en dos Estats,
però una mateixa llengua és encara
parlada a banda i banda,
i en unes clares illes endinsades en el mar antic,
i en una contrada també insular, més llunyana,
que avui pertany a un tercer poder.
Que diversa la meva petita terra
i com ha hagut de sofrir, durant segles i mil·lenaris,
la violència de diversos pobles,
les aspres guerres civils enceses dintre dels seus límits
i més enllà del palmerar i els aiguamolls,
de la seca altiplanura i de les ones!
Perquè prou sap el nostre llarg dolor
que qualsevol guerra desvetllada entre els homes,
la més estranya o grandiosa lluita
que s’abrandi entre els homes,
és tan sols una guerra civil
i ens porta a tots patiment i tristesa,
la destrucció i la mort.
Per això ara és tan profunda la nostra esperança
―en el meu somni, ja contemplada realitat―
d’integrar-nos, en un temps que sentim proper,
salvades la nostra llengua i la nostra història,
en una unitat superior que duu el nom,
obert, bellíssim, d’aquella filla d’Agènor
que un savi esguard veia prodigiosament passar
de la costa fenícia a les platges de Creta.
Quan arribi el dia, haurem fet el primer
i inesborrable pas vers la suprema
unió i igualtat entre tots els homes.
I potser aleshores ens serà permès de començar,
sense classes socials, ni odis religiosos,
ni diferències cruels i injustes pel color de la pell,
la nostra peregrinació a través de l’espai,
cap a la pensada llum,
i de seguir sense temença les misterioses
vies interiors de Déu, del no-res,
els infinits i lliures i alhora
necessaris camins veritables de la bondat.

Que no sigui decebuda la nostra esperança,
que no sigui escarnida la nostra confiança:
així molt humilment ho demanem.


SALVADOR ESPRIU, “Per a la bona gent”, Edicions del Mall, Barcelona, 1984

l'onze de setembre de 1714

Almenys ens han deixat
l’honor de caure sols.
En la desesperança,
acceptem la foscor.

Demà retornarem
al treball, a l’esforç.
Dreçats, hem de cavar
als bancals de la por.

Aprofundim rars pous
als orbs ulls de la mort.
Enllà d’aigües llotoses,
terra bona, llavor.


SALVADOR ESPRIU, “Per a la bona gent”, Edicions del Mall, Barcelona, 1984

dissabte, 3 de setembre del 2016

oda a Catalunya

Quines albes al fons fabulós de tes nits,
cledes altes d’estels sense vedruna,
congrien blancs callats i nacres estremits
damunt les aigües mortes, damunt els blats neulits,
pel salt de llur nova fortuna?

Terra de pins iguals, de l’alzinar planyent
vessant amunt, fins a la carena viva,
amb vinya entrebancada pel rost confusament,
on la fullada branda, amb breus esglais d’argent,
lleva aquell verd difícil de l’oliva!

Potser encara incendien els teus vergers pregons
primaveres furtives sense roses
i et blavegen arbrells amb rossinyols al fons
quan la tardor escabella tants crisantems rodons,
trontolladissa d’or, tèbia d’aloses.

Quants sospirs de fontana, quin aleteig feliç
ran d’una obscura tossa de bardissa,
has ofegat per ésser menys bell, oh dolç país!
Tant de silenci atroç per fer-hi fonedís
un llampurneig en aigua esmunyedissa!

Oh pàtria, en un quer de somni i d’endemà!
Gleva d’amor no mai ben aglevada!
Quan et cerquem entre ombres amb l’afanyada mà,
obscurament ens dius que encara ets més enllà
amb el respir damunt la mà cansada.

Amb quina sang sobtosa d’ardor t’ha conjurat,
extrema sang a poc a poc cedida,
dels teus millors cadells l’estol al·lucinat!
Oh murs amb indelebles perfils d’afusellat!
Oh gespa ja per sempre envermellida!

No els cridis amb gemec dels teus fullams caducs,
en silenci te’ls compta l’estelada:
sota una terra soma, mal abrigats i ullclucs,
allarguen vers l’arrel humida dels teus brucs
una indecisa mà deshabitada.

Pàtria, en el teu or més amagat, quin grell!
Més d’ells que de nosaltres, que en desfeta
madeixa palpitant, enllaçat baterell,
guardem ben closa dins la invulnerada pell
una sang vertical encar secreta.

Vindràs tot migpartint l’absència amb el teu call,
pels qui et mediten llar que no es clivella,
pels qui en la farga et ritmen futur a cops de mall,
pels qui l’ermot et llauren en l’enclotada vall
amb l’ala colgadissa de la rella.

Ni que impossible fossis, els fills t’hem escollit,
pagats de l’ardu esforç de cada dia.
Si res no eres, ets aquest punyent delit!
I la tossuda sang que en el congost del pit
en mots distints al nostre bleix canvia.

Oculta com la vena de pedra sense greny
o en un triangle de verdor, palesa,
en mantinguda roca o en desistit areny
la llibertat ets tu, presa en el fluix congreny
de la teva patètica incertesa!

Cala d’ocells profunda entre congesta i mar,
delta d’enyor entre ones i cingleres!
Oh filla dels teus fills, difícil pàtria encar
per les rodoladisses carenes de l’atzar
tota enfebrada amb càntics i banderes!

Si la mort et cendreja farigola al pendís,
sal en furor el flanc marí et perfuma,
entre blau enlairat i blau gemegadís!
Vela de foc tibant en un rompent d’encís!
Marbre encelat i clapoteig d’escuma!


ARMAND OBIOLS (JOAN PRAT), “Poemes”, 1973


vedruna 
f. [LC] [DR] Munt de rocs arrenglerats fet per a assenyalar una partió.DIEC2
1. QUER m. ant. 
Penya, roca gran. Sobre un gran quer que ha en lo conch de Vingrau, doc. a. 1306 (RLR, vii, 50).
grell DCVB
m. [ZOA] [LC] [AGR] Senyal com un punt de sang que hi ha en el rovell de l’ou fecundat. DIEC2
baterell 
m. [LC] Lloc on bat el vent, el sol, la llum, la pluja, etc. No t’estiguis al baterell de l’aire. A l’hivern dóna bo de treballar al baterell del sol.
call. m. [LC] [IMI] Tascó de ferro que es posa dins l’ull d’una eina per a travar-ne el mànec.DIEC2
greny 
m. [GL] [LC] Sortint, ple de caires i d’esquerdes, d’una vena de pedra. DIEC2
congreny 
m. [LC] [IMI] Aparell que serveix per a subjectar. DIEC2

No aquesta meva expressió de poeta renunciatari
que només diu coses,
i usa la llengua com tu, instrument directe, pobre;
sinó l’expressió separada de les coses,
els senyals fets música,
la poesia cantada i fosca,
que no expressa cap altra cosa sinó ella mateixa,
per una idea bàrbara i exquisida que sigui so misteriós
en els pobres signes orals d’una llengua.


PIER PAOLO PASSOLINI

divendres, 15 de juliol del 2016

dilluns, 11 de juliol del 2016

Coloma

                                                          La veu ha dit
                                                                   FERRAN ROYO

A tres quarts de vuit del matí,
no serà una aparició
faldilla arran de natges i sacsó?
            És a València el vell pelegrí

—i no sabem amb qui.
Tenim pendent, d’abans d’ahir,

tema: és sobre si,
de la meva espinada,
en faig seguiment o la tinc deixada.
Ho vull jo aclarir:

—Quan pujà la freqüència
d’atacs, vaig deixar la seqüència
de sèries i competició:
és dur haver de dir no,

pro un cop decidit
ja cerques nova motivació.
El mal és una general denudació:
he de treballar dorsal, pit

i abdominal
i practicar, per tant, natació.
El ciclisme entra dins recomanació
(no et prenguis el to com a res personal).―

Passa ara una guineu.
      L’expert diu: 
                        —Són les deu: 
és molt curta la nit
per al depredador (que de seguit
                                                                          
clareja i a la boca hi té esmorzar).―
      Nosaltres el tenim a la Coloma
(hi ha una dona grossa i una de soma).
      Avui, que no hi ha el Sagristà,

ni hem de partir el pa
ni hem de canviar taula i cadires,         
i, segons com t’ho mires,
és més tranquil i clar.

Sobre el col·lectiu compromís, n’és fre
l’estar mitjanament acomodat.
No em dono autoritat
jo per alliçonar ni per fer re:

només, per sentit de justícia,
negar-me a acumular
riquesa.
            —També pots donar
suport i fer milícia

intel·lectual.―
            Tornem per Rierada,
i la corresponent esterrecada

acabarà avui al Pal.


Alexandre Planas,             Vallvidrera, 3 de juliol 2011

dissabte, 2 de juliol del 2016

A la cambra amoixo traces i records
i amorosidament buido de negror el palp darrer:
andana del no-res,
                               el llit espera.
Sotracs, paraules…, allunyen el tren i el dia.

Cec i quasi foll,
em forado la pell
si et busco.


J. M. SALA-VALLDAURA, “Quadern del cec”, Edicions del Mall, Barcelona, 1977.

divendres, 1 de juliol del 2016

diumenge, 26 de juny del 2016

somni d'arpella

Somni d’arpella:
segat per guillotina es
desprèn el membre.


Alexandre Planas

dissabte, 18 de juny del 2016

residu

Tinc una bèstia dintre meu...
QUIMI PORTET

Així com el comportament amenaçat,
com la vergonya, tu t’inhibeixes i esborres
i no seràs mai completament qui domini
la identitat.
No pots parar el teu pensament desbocat.
Ets un producte pobre i dependent,
el residu fred d’una obsessió.

Alexandre Planas

dimarts, 31 de maig del 2016

ruqueria

És millor saber sortir
de contesa poca-solta
que coneixe’n les raons.
Tanmateix, si les sabíem
no res no hi podríem fer;
encara ens enfonsaríem
un poc més en desempar,
en la vana, fútil, cerca
de més vastes certituds
de segur, desraonades,
i ens faríem durs retrets
quan tornéssim de muntanya.
No vulguem saber per on
ha vingut la ruqueria.



MIQUEL BAUÇÀ, “En el Feu de l’Ermitatge”, Editorial Empúries, Barcelona, 2014

dimarts, 10 de maig del 2016

...pel poema acabat he sabut cada vegada què creia; i, per tant, en què em podia creure sincer.

CARLES RIBA


dilluns, 9 de maig del 2016

forcada

―Que recontent que estic de veure-us!
Ahir
me’n vaig anar sense collir
i em va quedar de fer-vos

una cosa que semblarà pitança:
massa opcions ens deixem perdre,
de trobar-nos, i això és decebre’ns,
no satisfer el que ens amistança―.

            Està núvol i tot és sec.
                        ―Proposà, la Forcada,
indefinida vaga i general. La cara,
els caurà de vergonya, als sindicats? L’ofec

de molta gent (la por) ho impedirà.
            ―Però vindrà un instint de comunitat
que ens farà solidaris.
                                   ―L’Eurobegues és dat
i beneït?―.
                        El poder mediàtic fa

dels mafiosos
caps d’estat.
                        Vol cloïssa prou salvatge.
La mestressa entra bé: ens porta l’utillatge.
            ―Això és Viladecans, i no Gavà.
(Tots dos, alhora, el mirem cansats).
            ―Us heu quedat com encantats!―.
(O potser és que té destresa a hipnotitzar).
            Passa una euga. No gaire nerviosos,

pensem: quatre dies i tot penjolls.
            A Begues ens treu dos minuts
i, sense embuts,
diu que ell fa el que vol.

Amb gran esperit solidari,
en Vicenç diu que ve (tot i no ser, el camí, d’asfalt).
            Diu:
                        ―mal que mal
trio allò que és més igual.
            A Torrelletes veig el drap de l’adversari:

fem com diuen ells (i elles)
quan veuen estelades:
comptarem com a nostres les opinions no expressades.
            ―M’agrada molt Torrelles:

aquests hortets sense somiers
i la festa de la cirera…
            ―Potser com era abans Corbera―.
                        Després

de molt dubtar,
decideixen d’anar per la Creu
(us haureu
mullat?).
                        Per mi, arribar

és signe de ser viu.
            Més tard, el que ara és erm serà un riu.


Alexandre Planas

dilluns, 2 de maig del 2016

uns quants haikus de Salvador Espriu

I
Qui fa de guia
és el més cec. Alçàvem
al sol les nines.

IV
Palpem adversos
murs de llum, cel de pluja,
pell de la fosca.

VIII
I percudien
rítmics bastons el ventre
sec de la terra.

IX
―Company, vacil·les,
embriac de begudes
de polseguera?

XIV
Quedem de sobte
molt xops de la vessada
sang del capvespre.

XVII
M’envesquen trossos
de laments, filagarses
de buits diàlegs.

XXI
―Amb eterns límits
topa l’afany inútil
de la formiga.

XXII
Sobre l’argila
freda l’obscura força
s’arrossegava.

XXIII
Quan vull, aixeco
aquest taló benigne
per trepitjar-la.

XXV
Creix en l’estranya
presó que sóc la meva
mort dolorosa.

XXVI
Brilla, dins l’únic
coneixement del negre,
l’or del meu somni.

XXVII
Groc, blau, verd, mangra
aprenc colors diversos
de la mentida.

XXVIII
Vident, ajuda’ns
al combat amb l’oculta
cremor de l’alba.

XXIX
D’un pou a l’altre
de la nit, som profunda
set de font clara.

XXX
Se’ns atansaven
lentes ales del dia,
temps de bonança.

XXXI
―Et duc a l’ample
repòs del parat núvol,
perquè t’hi adormis.

XXXII
Però somies
dolçors d’engany? Accepta’t
lliure en l’abisme.

XXXIV
―Cervell, despulla’m
pensaments que no vénen
nus als meus llavis.

XXXV
Els més sensibles
dits de l’orb destriaven
cançons de l’aire.

XXXVI
Un fragilíssim
cristall, la prima vida
de les paraules.


SALVADOR ESPRIU, “Per al llibre de salms d’aquests vells cecs”, Edicions 62 (edició especial per a l’Observador), Barcelona, 1991.



dijous, 28 d’abril del 2016

viatge

Vaig devorar distàncies dia i nit.
Franc de recances, travessava
fronteres, veia pobles i ciutats,
i la finor porosa de l’asfalt,
com el xampany glaçat pres en dejú,
sentia ressonar-me a les orelles;
o bé, salpant d’innumerables ports,
m’omplia del silenci xop i dens
de les proes fenent aigües obscures.

Tornar a veure’t, senyora
de la perfecta felicitat,
creadora de llunys,
reveladora de silencis,
tu que a la mà duies el llamp,
com una serp l’estàtua cretenca,
i me’l llançaves somrient.
                                        Un massa ardent xarop
d’herbes de juny em vas posar a la copa
del comiat, que em vaig quedar morint
de set de tornar a veure’t.
La nit esdevingué la meva casa,
el vol llunyà, fredíssim, dels estels,
l’únic meu pròxim i familiar;
un bròfec vent sense remissió
va fer-me de company tot el viatge.
Vaig trobar-te a la fi,
silenciosa, somrient presència,
commosa i anhelant.
                                De lluny, en veure’t,
vaig dir-me tremolant:
                                  Oh meravella!


JOAN VINYOLI , “Poemes”, pròleg i selecció de Joan Margarit, Edicions Proa, Barcelona, 2014.

dimecres, 20 d’abril del 2016

sisó

Sisó, t’envoles
sense cel: si saps ales,
també desficis.

Alexandre Planas

dimarts, 19 d’abril del 2016

Vaig provar d'ésser poeta. I com que sóc un escriptor hàbil i com que era quaranta vegades més sensitiu que ningú, vaig reeixir una mica.

RUPERT BROOKE

dissabte, 2 d’abril del 2016

Escriure és més segur que travessar un pas de zebra. L'important no s'escriu. L'important és atzar...

Eduard Sanahuja

estratègia

Estimo amb la intensitat
de la flor que esclata.
Tinc una ànsia que em dilata,
prem i em fa meitat.

L’anhel brolla pel broc gros;
jo no tinc sistema:
lliure d’estratagema,
venc l’amor a l’engròs.

Sobre el que es deu i que sacseja,
sóc i conec:
això em permet, de l’ofec,
llevar-me’n. M’aireja

l’ordre: apareix
i em fa indemne, competent.
Quan la passió fereix

enarboro el pensament.

Alexandre Planas

diumenge, 20 de març del 2016

traspuar


Sé que si em tallo els dits tornaran a créixer.

Aquesta habitació
té les finestres tapiades
i el forat
del pany de la porta
ple de ciment.

La foscor s’estén i no em fa por.

ANNA GUAL, “Implossions”, LabreuEdicions, Barcelona, 2015




parlaré sobre les coses
que la gent no vol parlar
del coll de la medusa
la barba del cranc
la brillantor de la vulva
poetesses del mal
l’ull de Guillem Sagunt
una cançó de Guillem d’Efak
l’erosió del nas que put
el desig de ser tot cant
la mala llet del poema
bava per a mil esputs
incrementar voler una pena
llençar espases per escuts
el premi de la primavera
entendre la meva lluna
del cos neix la primera
quan no veu la duna
més premis per les dones
volgudes en sorra d’espurna
les portes obertes de les roses
cíntols de cintura aguda
les feres ―el gos― la tempesta
dones que m’inflen els ulls
la tenebra ―el rom― la festa
naixement de l’imperi esculls
la gran carnalitat i meravella
em tallen els dits
però ells tornen a créixer
a la merda vos dic
a la merda les costelles!

JAUME C. PONS ALORDA, “Lord Son(.g)s”, Edicions UIB, Palma, 2011


Aquests poemes foren recitats pels seus autors al Cafè de Sant Pau d'Ordal el passat 23 de gener de 2016. Van fer notar la referència als dits tallats, que coincidia per atzar en tots dos poemes.


El poeta és l'arquitecte i obrer del seu crit.

dimecres, 16 de març del 2016

cant XXV

Entre dolents no existeix l’Amic.
Sobretot quan estan reunits
i la reunió és una semblança…
Els dolents són estrictament tots sols
i s’hi senten. Tots dos són prou grans
per preguntar per què són tan entotsolats.
Tenen el sentiment d’una entotsoladura
a la conca violeta d’un infern
fondo,
perquè cap d’ells diu a l’altre el que pensa
d’ell, com el veu, les coses funestes que en sap,
cap d’ells no diu a l’altre el fàstic que li fa.
L’infern és ser un porc, saber-ho
i veure’s tractat com un home digne.

L’infern són les relacions públiques,
l’amar just legal.
L’infern és la dignitat negociada
entre el ministeri i la taverna blava del port.

Jo? Potser és veritat, potser sóc bo i tot:
et dic el que ets. Així t’estalvio
la grollera feina de confessar tot quant ets
i tot el que et calles de tan clar com ho veus
en els qui et miren…


BLAI BONET, “Teatre del gran verd”, dins “Poesia Completa”, Edicions de 1984, Barcelona, 2014.

diumenge, 13 de març del 2016

..la regla d'or de la bona lectura consisteix a no donar per suposat que l'autor és un enze més gran que un mateix.

JOAN FERRATER

dissabte, 5 de març del 2016

tèrmica

Badius endins
sents el vapor.
Un torb d’insectes
mostra el revoltar-se de l’atmosfera
que, amb gemec de foc,
es queixa del gran mal sofert.

Fonoll, fenal, ben grocs de juny:
gana de set,
emmalaltits de llum.
Formigues voladores
a l’hora dels ulls, avisant
(el pobre trist fa onades insegures).
Còrrecs que fan estrènyer la virtut.

Metall tou que esgüella.
En els interiors tan condicionats,
l’engany és breu.
Mart és vermell
d’escalfor de mort
que el temps irreal
s’avé a dictar-nos.

Com una pell gruixuda,
la calor forma part de l’aire.
Palpar amb l’olfacte,
sentir-hi, amb els ulls.

Veure-hi, en la tèrmica desolació.



Alexandre Planas

divendres, 19 de febrer del 2016

No et posis mai a escriure un poema sense haver-ne trobat prèviament el lector.

JOAN SALES

divendres, 12 de febrer del 2016

el mite de l'instant

El mite de l’instant
isolat del transcurs.
L’instant viscut a part.
L’instant vivent en si
com a triomf del goig.
L’instant sense cap nom.
El somni de l’instant
supressor del succés
i del dolor del temps.
L’instant eternitzat
en la suspensió
del moviment del món.
L’Instant Total, exempt,
com si l’espai, divers,
de cop fos unitat.
Però només l’instant
sense cap més instant
és un instant i prou.
Només l’instant de mort
és realment l’instant
que dura un sol instant.
Només morint la veu
viu sense poder dir
cap altre instant després.
¡El temps com a desig!

CARLES CAMPS MUNDÓ, “L’Oració Total”, Edicions Proa, Barcelona, 2013


Poema d’hexasíl·labs masculins ritmats, uns, amb accents a la 2a, 4a i 6a síl·labes, i, uns altres, a la 3a i 6a. Aquest ritme tan marcat suggereix, potser, el caràcter puntual de l’instant.

dimecres, 3 de febrer del 2016

caça sense mort

Aquest amor per nostres senys nos entra
e fa present al comú seny, e passa
lo presentat, per sos migs, a l'entendre
AUSIàS MARCH

Sortim de la de Lillet.
Parlem poc i vol fer fred.
Pedalant es fa passar.
També esmorzant a Bagà,

al Centre.
               ―Del cel, el pa―.
Un que em vol ensabonar,
pensa, potser, el taujà.
―Ca! Mite’l, quin gest que fa!

Amb gran respecte pugem.
―Comencem i ja ens fas parar?
―Un moment, només pixar―.
(Damunt seu i a més riem).

La boira es queda al Rebost.
Entre l’aire transparent
veiem la Forca i Tuixén.
            Pujar el Coll té un cost:

mal de cames, patiment.
Arribar sencer a dalt,
saber que ho has fet, s’ho val.
El sis i mig de pendent
no és gens banal.

Molt en compte en baixar,
que hi ha boira i graveta;
ves els revolts a la dreta!,
no val la pena arriscar.

―El qui pugi a Falgars
tindrà el dinar pagat.
―No en tenim prou, desgraciat?
―Fins quan tu rondinaràs?

Arribem desfets.
―la Serra de Catllaràs.
―Espavileu!
                      Callaràs?
―A l’Orco digues qui ets.

Altra cop la independència.
Ara de Kosovo, el cas.
―El Carod ―diu ell― té nas:
s’aconsegueix amb paciència―.

El cafè serà amb concurs:
cada mosca sense mort,
dos punts; al vol, tres. I sort
no és: en sap, el gamarús.

Per pair, al mirador.
Gosa el silenci amb un pet
trencar, ell.
                        Endreçadet
tot sembla o és visió?

De Puig Reig la Polifònica
és, i també l’Argentina,
que amb una traça gens rònica
serveix:
             ―Dame más― (hi atina).

Alexandre Planas                                             Coll de Pal, 24/7/10


RÈPLICA:


(a l'hora, gairebé un sol crit)

Vi. - (bufa) que què ens sembla? què ens ha de semblar cap de cony!!

Fe.- (amb el dit index assenyalant-se la templa)  però a tu què et passa? et sembla que som ningú que ens pugui semblar res!! eh?

Ar.- (braços estesos) és que al final ens faràs emprenyar, osties! és que ja ho estem d'emprenyats!

(Tots tres personatges tenen les mans crispades i les venes del coll tibades. els ulls molt oberts, com de veure el dimoni. Serrades les barres.)

Al.-  (...)

(El quart, l'increpat, el poeta, mira amb gest lent a esquerra i dreta. D'un gest abaixa el cap mirant-se la bragueta. D'una revolada es descorda, li cauen els pantalons, i es posa les dues mans agafant-se la titola i els pebrots, mostrant-se als altres, en forma de calze.
Els tres es calmen.
S'ha donat del tot)

dimecres, 27 de gener del 2016

un temps d'espera

Arriba el dia en què el meu bon sentit
em recomana de cuinar a foc lent,
no decidir precipitadament,
frenar la garla, vigilar amb qui vaig
i cenyir el pensament amb la xarxa del dubte…,
més difícil, potser, que afrontar tota
la nit, l’assalt de les secretes fúries.

La bassa és quasi buida; hi veig rajar
un doll molt prim. Intervals ociosos
de lluna vella a nova (alguna lluna
sempre em bressola el cor). Mans, paciència!
Remulla els dits mesells en aigües baixes;
el dia vindrà en què ella els necessiti.


ROBERT GRAVES, “Trenta poemes d’amor”, Trad.: Josep M. Jaumà. Edicions 62, Barcelona, 1991

divendres, 22 de gener del 2016

happy few

Va caure el llamp. Després em vaig alçar
no veient res, palpant formes cremades,
esgavellat, i tu prop meu, llampada
també, vas decidir
l’últim retorn
des de la roja casa aturonada
fins a la casa negra enmig de l’erm.
No era llarg, però calia
fer-lo per mar, vull dir que separava.
Ens embarcàrem a les roques
en un llagut.
                               El vell, a popa,
prengué el timó, Les dents corcades, flac,
amb ulls petits mirava llunyanies
sense dir res.
                               I vam salpar. Tu i jo
molt arraulits, a proa, vàrem veure
les ones fer-se grosses i, bullint,
amuntegar-se negres fins al punt
que l’horitzó no es veia.
                                               Consiràvem
la fosca travessia, l’atziac final:
dir-nos adéu, trencar-nos, acabar
sense esperança.
                               Però confiats
en el que de nosaltres, amarant-nos,
havíem fet. Encar vivíem
sobrepassats per una
força més gran, com una tramuntana
que ens doblegués.
                                               Culpables? Innocents de tanta
vida viscuda?
                               Són aquestes coses
les que esbalandren els feliços pocs
no destruint-los. Però els forts hi cremen
de totes totes, sense deixar ni cendres,
o solament un rastre
vague de fum perdent-se en l’aire groc.


JOAN VINYOLI , “Poemes”, pròleg i selecció de Joan Margarit, Edicions Proa, Barcelona, 2014.

dilluns, 18 de gener del 2016

dimarts, 5 de gener del 2016

coincidint

Coincidint amb el cel escombrat,
el tracte que vam fer ahir d’amistat,
l’amor absent que potser és miracle,
l’instant imprevist fent d’obstacle.
Coincidint amb el vent,
aquest acord tan subtil del que és viu,
que apareix i se’n va sense motiu;
esclat verd de terra bullent.

Alexandre Planas