dissabte, 3 de setembre de 2016

oda a Catalunya

Quines albes al fons fabulós de tes nits,
cledes altes d’estels sense vedruna,
congrien blancs callats i nacres estremits
damunt les aigües mortes, damunt els blats neulits,
pel salt de llur nova fortuna?

Terra de pins iguals, de l’alzinar planyent
vessant amunt, fins a la carena viva,
amb vinya entrebancada pel rost confusament,
on la fullada branda, amb breus esglais d’argent,
lleva aquell verd difícil de l’oliva!

Potser encara incendien els teus vergers pregons
primaveres furtives sense roses
i et blavegen arbrells amb rossinyols al fons
quan la tardor escabella tants crisantems rodons,
trontolladissa d’or, tèbia d’aloses.

Quants sospirs de fontana, quin aleteig feliç
ran d’una obscura tossa de bardissa,
has ofegat per ésser menys bell, oh dolç país!
Tant de silenci atroç per fer-hi fonedís
un llampurneig en aigua esmunyedissa!

Oh pàtria, en un quer de somni i d’endemà!
Gleva d’amor no mai ben aglevada!
Quan et cerquem entre ombres amb l’afanyada mà,
obscurament ens dius que encara ets més enllà
amb el respir damunt la mà cansada.

Amb quina sang sobtosa d’ardor t’ha conjurat,
extrema sang a poc a poc cedida,
dels teus millors cadells l’estol al·lucinat!
Oh murs amb indelebles perfils d’afusellat!
Oh gespa ja per sempre envermellida!

No els cridis amb gemec dels teus fullams caducs,
en silenci te’ls compta l’estelada:
sota una terra soma, mal abrigats i ullclucs,
allarguen vers l’arrel humida dels teus brucs
una indecisa mà deshabitada.

Pàtria, en el teu or més amagat, quin grell!
Més d’ells que de nosaltres, que en desfeta
madeixa palpitant, enllaçat baterell,
guardem ben closa dins la invulnerada pell
una sang vertical encar secreta.

Vindràs tot migpartint l’absència amb el teu call,
pels qui et mediten llar que no es clivella,
pels qui en la farga et ritmen futur a cops de mall,
pels qui l’ermot et llauren en l’enclotada vall
amb l’ala colgadissa de la rella.

Ni que impossible fossis, els fills t’hem escollit,
pagats de l’ardu esforç de cada dia.
Si res no eres, ets aquest punyent delit!
I la tossuda sang que en el congost del pit
en mots distints al nostre bleix canvia.

Oculta com la vena de pedra sense greny
o en un triangle de verdor, palesa,
en mantinguda roca o en desistit areny
la llibertat ets tu, presa en el fluix congreny
de la teva patètica incertesa!

Cala d’ocells profunda entre congesta i mar,
delta d’enyor entre ones i cingleres!
Oh filla dels teus fills, difícil pàtria encar
per les rodoladisses carenes de l’atzar
tota enfebrada amb càntics i banderes!

Si la mort et cendreja farigola al pendís,
sal en furor el flanc marí et perfuma,
entre blau enlairat i blau gemegadís!
Vela de foc tibant en un rompent d’encís!
Marbre encelat i clapoteig d’escuma!


ARMAND OBIOLS (JOAN PRAT), “Poemes”, 1973


vedruna 
f. [LC] [DR] Munt de rocs arrenglerats fet per a assenyalar una partió.DIEC2
1. QUER m. ant. 
Penya, roca gran. Sobre un gran quer que ha en lo conch de Vingrau, doc. a. 1306 (RLR, vii, 50).
grell DCVB
m. [ZOA] [LC] [AGR] Senyal com un punt de sang que hi ha en el rovell de l’ou fecundat. DIEC2
baterell 
m. [LC] Lloc on bat el vent, el sol, la llum, la pluja, etc. No t’estiguis al baterell de l’aire. A l’hivern dóna bo de treballar al baterell del sol.
call. m. [LC] [IMI] Tascó de ferro que es posa dins l’ull d’una eina per a travar-ne el mànec.DIEC2
greny 
m. [GL] [LC] Sortint, ple de caires i d’esquerdes, d’una vena de pedra. DIEC2
congreny 
m. [LC] [IMI] Aparell que serveix per a subjectar. DIEC2

1 comentari: