dimarts, 23 de maig del 2017

el fumat


No era rossinyol, no, l’au,
que plorà: era cotxa gris fumada.
Ho esbrina perquè l’ocellada
feia un sarau

com de tac-tac. Fumat
o cendrós és també el Vicenç,
que defuig el consens
en tot tema que és poc travat.

Es fixa en el meu vestuari:
diu que és decimonònic
―per no dir rònic―
i semblo un perdulari.

Imitant a en Punset,
en construcció humana, diu,
els rossinyols no hi fan niu
ja que els cal més tranquil indret.

Allà als fils veu un tord
just quan crida: ―Bandera verda!―
            El camp no és de blat, ni bord
l’espígol (tampoc malva): és userda.

El del Centro ens caça al vol.
            ―Aquí no, que hi fa molt ressol―.
            Avui fa divisió del pa
el matemàtic artesà.

També comunicat oficial
(ens agafem, doncs pot impressionar):
es tracta d’un natal
esdeveniment que es produirà

a la tardor,
on cadascú manté
la llar i el menjador:
es pot fer així de bé

als cinquanta anys,
quan ja reculls els guanys
de més de mitja vida.
Als vint ho feies tot a mida

del que diuen i per inèrcia.
            No percebo, el fumós,
gaire animós.
És per la contingència

que ja repararà.
            L'univers fou un punt
fins que esclatà.
També és conjunt

de llei eficient.
No em queda clar:
és un altre producte del pensar?
            ―Voleu dir que no és tot dins la ment?―.

Si l’univers és infinit ―no té final―,
per què ha d’haver-hi un començament?
El Big Bang sembla massa racional:
no resol qüestió d’espai i temps.

Després de convidar
puja la Creu com un orat.
No ha cronometrat
pro no deurà passar,

la marca, dels vint-i-tres.
El Vicenç i jo ens hem entès:
units, entrem darrers
(fa molts anys, érem els primers).

Davant de l’hort
l’Arcadi salta un stop.
El Garcies afluixa. Aquest cop
també ha tingut sort.

Sense angúnia, ja,
expressem amor d’amistat
fent veure menyspreu visceral
per no fer-lo normal
i enfarfegar
de tanta beutat i bondat.


Alexandre Planas

dimecres, 10 de maig del 2017

arte poética

ARTE POÉTICA*

La angustia existe.

El hombre usa sus antiguos desastres como un espejo.

Una hora apenas después del crepúsculo
ese hombre recoge los hirientes residuos de su dia,
acongojadamente los pone cerca del corazón
y se hunde con un sudor de tísico aún no resignado
en sus profundas habitaciones solitarias.

Ahí tal hombre fuma gravemente,
inventaría las desastrosas telarañas del techo,
abomina de la frescura de la flor,
se exilia en su misma piel asfixiante,
mira sus torvos pies,
cree que la cama es un sepulcro diario,
no tiene un cobre en el bolsillo,
tiene hambre,
solloza.

Pero los hombres, los demás hombres,
abren su pecho alegremente al sol
o a los asesinatos callejeros,
elevan el rostro del pan desde los hornos
como una generosa bandera contra el hambre,
se ríen hasta que duele el aire con los niños,
llenan de pasos mínimos el vientre de las  bienaventuradas,
parten las piedras como frutas obstinadas en su solemnidad,
cantan desnudos en el cordial vaso del agua,
bromean con el mar, lo toman jovialmente de los cuernos,
construyen en los páramos melodiosos hogares de la luz,
se embriagan como Dios anchamente,
establecen sus puños contra la desesperanza,
sus fuegos vengadores contra el crimen,
su amor de interminables raíces
contra la atroz guadaña del odio.

La angustia existe así.

Como la desesperanza,
el crimen
o el odio,

¿Para quién debería ser la voz del poeta?

*Totes les comes són meves. A l'original hi ha punts però no hi ha ni una coma.

ROQUE DALTON, “Antología”, Visor Libros, Madrid, 2015

dimarts, 9 de maig del 2017

el congost de Loushan

Al cel immens claquen els ànecs,
a la claror de la lluna gelada de l’alba.
Claror de la lluna gelada de l’alba
amb el copejar dels cascs dels cavalls,
i amb les trompetes sanglotant dèbilment.

Que no diguin que el congost és inexpugnable,
perquè avui el travessarem, pas a pas.
Pas a pas,
els turons verds són com el mar,
i el sol ponent és com la sang.


MAO TSE-TUNG, “Poesia completa”, Edicions Proa, Barcelona, 1976

borrasses

Esteses les borrasses, fet el fet,
d’allò perfet,
llevar-ne, si més no,
conclusió.
Què vol tothom?
Jo m’aferro al fer
i mesuro i trio no 
sense fer-me’n sang ni ser baladrer.
Que cal, doncs, desmentir
o el malentès refer?,

tant és: tot em fa ric a mi.

Alexandre Planas

diumenge, 7 de maig del 2017