Pipiripip

Fou, el pipiripip, llança vermella

d'un moment que tenim emmarcat.

Jo no vull ser més que fil brodat

entre tots ―o una sivella.

Davant del pou, Ferran emula

no sé si un ós o una mula.

Més enllà, Vicenç dissimula

la testa entre la vinya i bramula.

I l'Arcadi? Què hi fa darrera el Mas?

Potser, del seu Vileu, en vol pedaç.

Jo mateix no sé si sóc o ho faig veure

(o si al final m’ho he de creure).

Alexandre Planas, Avinyonet, maig 2010

La dona auroral

―Oh després de l’amor, necessito la mar, el vaivé de l’onada, l’aigua de sol i moviment!

Adéu, però no adéu! Me’n vaig i no me’n vaig. El sol juga amb espases i gavines.

Adéu! Ja sóc de l’ona, d’un altre bes immens i del ruixim salobre…

Oh, jo sola i el mar! Gira, gira la llum com una vela folla!

Sota l’ona, un moment, jo seré clandestina cap a noves naixences,

quan el vent em rebrà amb la seva ala tèbia.

Brillo, brillo de tu! Sento dins, en ma boca, el desig de la mar.

Oh, la mar, al migdia, la mar fa sentor d’home!

Adéu, però no adéu… Et recordo en l’escuma!

AGUSTÍ BARTRA,  “L’home auroral”, Edicions 62, Barcelona, 2013.

retard

La claror que m’arriba de l’estrella

va brillar fa molts anys. La que llueix

ara allà dalt, potser mai no la vegi.

Així el retard del temps em fa la guitza

i l’amor que m’enamora m’arriba amb

el primer impuls perdut. L’esclat de l’astre

ha d’esperar que uns ulls el vegin bell;

i pot venir l’amor quan no hi siguem.

ELIZABETH JENNINGS, “Poesia anglesa i nord-americana contemporània”, trad.: Pilar Teixidó, Edicions 62, Barcelona, 1994.

La bassa verda

La bassa verda:

el cor dels recs que neguen

la carn oferta.

Alexandre Planas

nou ordre

És hora d’organitzar la intendència

d’aquest nou ordre

(que si no remenem, s’estova i empudega,

l’antic).

Fora cicles:

ara ve el que serà recent

i toca de posar-s’hi.

            I com que no acabeu de veure-ho clar,

us embasto un intent:

Veieu el cel?

Oblideu-lo.

Mireu el fang:

pasteu-lo.

Només fer: que ningú no badi boca.

Que no hi ha res que valgui

la nostra por.

          

Alexandre Planas

Com si ara nasqués

Com si ara nasqués

i, en primer raig de llum,

incessant germinés

i, estrenat sens costum,

ja ho pogués, tot, comprendre

i sentir i pensar

i, no demanant, rebre,

i, reflectint, donar,

i tingués l’abraçada

seminal del teu cos

nu de terra llaurada:

com si eixís pur del clos.

Alexandre Planas

Amb el silenci

De pena,  patètica pena,

força contents de fer-ne

(si és de la que paga la pena

i no gràcia de la de caserna).

És a dir, dir, no dir, amb molta mira

local (si cal d’abast universal),

que amb el silenci hi ha qui tot ho gira

i amb les paraules tot queda igual.

Alexandre Planas, febrer 2010, La Palma

Paumanok

Davant la mar vaig dir-me:

Mira i recorda. Encimbella aquest mai

del moment que t’assalta. Oh batega, mirada,

i contempla, cor meu, aquesta aigua ajaçada

dessota tant d’espai.

Mira i recorda. Emporta’t aquest vent

lacerat de gavina,

aquesta llum que gronxa sos esquelets d’argent

dintre trèmuls sepulcres d’algues i sorra fina.

Mira i recorda. El sol deixa en la neu

els seus esclops vermells, una barca deixonda

un somni d’au i fronda

i passen núvols blancs… Tot roman i és adéu!…

Oh sobretot recorda! Viu per la teva estela.

Car la flama és senzilla, com senzilla és la vela.

AGUSTÍ BARTRA,  “Ecce homo”, Edicions 62, Barcelona, 2013.

A la meva filla

La seva mà radiant m’encercla el dit,

la meva filla, mentre caminem ara junts.

Sentiré ja per sempre un anell invisible

envoltant aquest os amb llum: quan ella sigui

molt lluny d’avui com ja ho són els seus ulls.

SIR STEPHEN SPENDER, “Poesia anglesa i nord-americana contemporània”, trad.: Joan Curbert Soler, Edicions 62, Barcelona, 1994.

La passa

No pot, la passa,

ser més que impuls i fase

del camí verge.

Alexandre Planas

Si ets objecte

Si ets objecte

la llum et transfigura

i et fas obstacle.

Alexandre Planas

Germinació

         

Sóc el no-res cosificant-se,

tenyint-se en la complexitat.

Sóc forma i llum, horitzó

i so ininterromput d’ésser vivent.

Sóc un infinit puntual, amb lloc

i present. Sóc un blau.

I tot, indesxifrable, realitzant-se.

Alexandre Planas

Sa figuera verda

He acomplert el meu somni

de tenir un solitari

terreny verge en el camp.

He comprat un poètic

paisatge menorquí.

Ara faig paret seca

i desbrós de brutícia

velles tanques que el temps

ha florit d’abandó.

En el fons el que vull

és poder fer-hi versos,

lliure, enfora del món.

Aquí puc ser un secret

eremita salvatge

i escriviure tranquil

com un nou Thoreau illenc.

He penjat uns quants nius

per a ocells i he sembrat

en filera un camí

medieval de xiprers.

De moment no escric gaire

ni llegesc com abans.

Tot el dia llev còdols.

Com a mínim dorm bé.

No hi ha insomni que valgui.

De cruixit, ni em desvetll.

Quan em mir adobant

amb tendresa la terra,

fent paret o cavant,

veig profunda i austera

la mirada de Tolstoi.

Ell va dir que l’ofici

d’escriure corromp l’ànima

i va fer, per fugir-ne,

a estones de pagès.

Il·lusos ens servim

amb goig de les paraules

i al final acabam

desvalguts esclaus seus.

Cal ésser demiürgs.

Poesia i poema

no són sempre el mateix.

Religió, màgia, mística,

exercici verbal,

constel·lació de signes

o missatge formal?

Tot és simple i senzill.

Ja no cal travessar

cap carrer per fugir,

com Quasimodo amb versos

dins l’abric curt, de casa.

Tot està més que dit.

El futur d’atzucac

que en els murs de marès

tenia culs de bòtil

s’ha obert camps a través

entre tanques d’ullastres.

Sé que açò és ser feliç.

Podaré les figueres.

PONÇ PONS,  “Pessoanes”, Editorial Bromera, València, 2003