dijous, 19 d’abril del 2018

l'enterrament dels morts, versions de Neus Nadal i d'Agustí Bartra


Abril és el mes més cruel, brostant
liles en la terra morta, barrejant
memòria i desig, removent
les arrels mig adormides amb pluges de primavera.
L’hivern ens mantenia calents, cobrint
la terra amb neu d’oblit, nodrint
un poc la vida amb tubercles secs.
L’estiu ens va sorprendre arribant per damunt l’Starnbergersee
amb un ruixat; ens vam aturar a la columnata,
i continuàrem sota la llum del sol, cap a l’Hofgarten,
i vam prendre cafè, i parlàrem durant una hora.
                                               ...
I quan érem infants, estant a ca l’arxiduc,
el meu cosí em va portar en trineu,
i vaig tenir por. Em va dir, Marie,
Marie, aferra’t fort. I patinàvem cap avall.
A les muntanyes, allà t’hi sents lliure.
Llegeixo, bona part de la nit, i a l’hivern me’n vaig al sud.

Quines arrels s’endinsen més, quines branques creixen
d’aquestes pètries escombraries? Fill d’home,
tu no ho pots dir, ni imaginar, perquè només coneixes
un munt d’imatges trencades, on bat el sol
i l’arbre mort no ofereix aixopluc, ni el grill aporta consol,
ni la roca seca fa remor d’aigua. Només
hi ha l’ombra sota aquesta roca roja,
(vine a l’ombra d’aquesta roca roja),
i et mostraré quelcom diferent
de la teva ombra a la tarda allargasant-se per trobar-te?
Et mostraré la por en un grapat de pols.
                               ...

Madame Sosostris, famosa vident,
tenia un fort refredat, tot i això
se sap que és la dona més sàvia d’Europa,
amb un joc de cartes pervers. Vet aquí, deia ella,
la vostra carta, el Mariner Fenici ofegat,
(aquestes són les perles que foren els seus ulls. Fixa-t’hi!)
aquí tens la Belladona, la Dama de les Roques,
la dama de les situacions.
Aquí l’home dels tres bastos, i aquí la Roda,
i aquí el mercader borni, i aquesta carta,
que està en blanc, és alguna cosa que du a l’esquena,
que no puc destriar. No trobo
el Penjat. Temeu la mort per aigua.
Veig multituds, gent caminant en cercles.
Gràcies. Si veieu l’estimada Mrs. Equitone,
digueu-li que li duré l’horòscop jo personalment:
avui en dia s’ha d’anar amb molt de compte.

Ciutat Irreal,
sota la boira marronosa d’una matinada d’hivern,
una gernació fluïa pel London Bridge, tants eren,
que mai no hauria cregut que la mort n’hagués retuts tants.
Exhalaven sospirs, breus i espaiats,
i cadascú fixava la mirada davant els seus peus.
Fluïen costa amunt i davallaven per King William Street,
fins on Saint Mary Woolnoth anunciava les hores
amb un so esmorteït en el toc final de les nou.
Allà vaig veure un conegut, i el vaig aturar, cridant: «Stetson!
Tu, que estigueres amb mi en els vaixells de Mylae!
Aquell cadàver que plantares l’any passat al teu jardí,
ha començat a germinar? Florirà enguany?
O les sobtades gelades han fet malbé el seu jaç?
Oh, mantén el Gos allunyat, ell és amic dels homes,
o amb les urpes el desenterrarà de bell nou.
Tu!, hypocrite lecteur! ―mon semblable, mon frère!»

T.S. ELIOT, “La terra eixorca”, Trad.: Neus Nadal, Lleonard Muntaner Editor, Palma (Mallorca) 2018.


El més cruel de tots els mesos és l’abril: engendra
lilàs que broten de la terra morta,
mescla records i anhels,
somou les rels enterques amb ses pluges vernals.
L’hivern ens escalfà cobrint la terra
amb neu oblidadissa,
nodrint un xic la vida amb secs tubèrculs.
L’estiu ens sorprengué calent amb un ruixat
sobre el Starnbergersee, i ens vàrem deturar
sota els pòrtics; amb sol anàrem pel Hofgarten
i vam beure cafè i xerràrem una hora.
...
I quan érem infants, l’arxiduc cosí meu
se’m va endur a passejar amb son trineu.
En veure’m espantada, ell va dir-me «Maria,
Maria, arrapa’t fort!» I cap avall
a les muntanyes un hom se sent lliure.
Llegeixo fins molt tard i a l’hivern me’n vaig cap al Sud.
Quines arrels arrapen, quines branques creixen
enmig d’aquestes pètries escombraries? Fill de l’home,
tu no ho pots dir, tampoc no ho endevines. Només saps
que allà hi ha un munt d’imatges rompudes
on bat el sol. I l’arbre mort no protegeix,
el cant del grill no alleuja, del broc no brolla aigua.
Sota aquesta roca vermella només hi ha ombra
(oh vine sota l’ombra de la roca vermella!),
i et mostraré quelcom molt diferent
de la teva pròpia ombra que et segueix al matí
o de l’ombra que s’alça a cercar-te, a ranvespre.
Et mostraré la por en un grapat de pols.
...
Madame Sosostris, famosa pitonisa,
tenia un refredat, malgrat això.
És la dona més sàvia d’Europa, diu la gent,
amb les iniqües cartes a la mà. Aquesta carta
és la vostra, diu ella, el Mariner Fenici que es negà.
(Aqueixes perles foren els seus ulls. Oh mireu!)
Heus ací Belladonna, la Dama de les Roques,
la dama dels destrets.
Ara apareixen l’home del tres de bastos, la Roda
i el comerciant borni; i aquesta carta en blanc
és quelcom que ell s’amaga a l’esquena i no veig.
On deu ésser el Penjat? Temeu la mort a l’aigua.
Veig un tropell de gent giravoltant.
Oh, gràcies! Si veieu l’estimada senyora
Equitone digueu-li que jo, personalment,
li portaré l’horòscop. En els temps que vivim no es pot badar.

Oh Ciutat Irreal,
sota la boira grisa d’una albada d’hivern
tanta gent s’arruava devers el Pont de Londres
que mai no hauria dit que la mort s’endugués tanta gentada.
Exhalaven sospirs molt lleus, adesiara,
i cada home clavava els ulls davant sos peus.
D’antuvi, carrer amunt; després ve la baixada
de King William Street, que és on Saint Mary Woolnoth
deixa caure les hores amb un fúnebre so
a les nou, al final de la darrera campanada.
Allà, en veure un amic, vaig cridar-lo: «Tu, Stetson!,
tu estigueres amb mi en les naus, a Mylae.
Ha florit ha el cadàver que vas plantar al jardí?
Traurà flors, aquest any? L’ha malmenat el rou?
Fes fora d’allà el Gos, aquest amic dels homes,
si no vols que altre cop te’l desenterri!
Tu, hypocrite lecteur! mon semblable, mon frère!»

T.S. ELIOT, “La terra eixorca”, Trad.: Agustí Bartra, Editorial Vosgos, Barcelona, 1977.


divendres, 13 d’abril del 2018

uns quants haikus de Matsuo Basho


Una paraula,
només, i et glaça els llavis
el vent d’octubre.

*

Sol de desembre.
Dalt del cavall, glaçada,
seu la meva ombra.

*

Perfum d’orquídia
en una papallona
m’embafaria.

*

Xinxes i puces.
Vora el coixí on dormo
un cavall pixa.

*

A la rosella
deixa la papallona
les seves ales.

*

La bassa vella.
Una granota hi salta…
Xarbot de l’aigua!

MATSUO BASHŌ, “Per tot coixí les herbes”, trad.: Miquel Desclot, Edicions Proa, Barcelona, 1995.

divendres, 6 d’abril del 2018

novetat en la nit


¿Per què t’estamordeixes, nit caiguda,
quan el món es diria intemporal?
El senyal de les coses es trasmuda:
l’ocell és més petit, l’arbre és més alt.
Pobla l’espai una invisible raça
i la lluna ens governa l’esperit.
Amb un ressò comenta nostra passa
el sòl que ara mateix hem percudit.
Arreu canvia les lliçons sabudes
l’hora lleugera de l’amor que ve.
Tenim esguards i veus inconegudes:
tu i jo som nous, i el nostre bes també.

JOSEP CARNER, “L’oreig entre les canyes”, Edicions 62, Barcelona, 2013.