dijous, 31 de maig del 2018


Remor de cops d’aixada, no la sents?
Rere les altes tanques de paret.
Sense repòs, però molt lentament,
enllà de la cleda contínua del temps.

Arrencaven els ceps, han cremat els sarments,
damunt la terra bona s’estenia l’erm.
Pel serpent del rial arrosseguem
passos neguitosos d’aquests peus de vell.

La saviesa clamava al guaret,
a les canyes seques que movia el vent:
«Contempla’t en mi com esdevens
aconseguida mort de tu mateix.»

Ajupits en l’ombra, caven comparets
a les despullades vinyes de l’hivern.
No hi ha llum per tota la buidor del cel.
Només uns cops d’aixada al fons del fred.

SALVADOR ESPRIU, “Llibre de Sinera”, Edicions 62, Barcelona, 1983

Els tres primers versos són decasíl·labs, amb accents a les síl·labes parells. El quart vers és dodecasíl·lab, amb accent forçat a la sisena (cledá). En venen després dos més i un decasíl·lab. El vuitè vers, no el tinc clar quant a mètrica: sembla que hagi de ser un decasíl·lab amb cesura, però m’estranya en el context de versos sense cesura. Encara m’estranya més l’onzè vers, que té nou síl·labes. La resta de versos responen a algun dels models comentats.
Tots els versos són masculins i la rima és assonant  (amb la vocal e, la preferida d’en Pedrals).

divendres, 25 de maig del 2018

plany de maragdes


Ja he plorat i ara vull cantar
el temps desfet que he ben perdut xisclant.
Tot m’apareix com si al cant distant
hi hagués deixat la sal que fa bo el pa.

Si algú em pregunta quan, diré: enlloc;
si algú em demana on, diré que mai…
Em faré el foll, car no vull l’esplai
de la tristor que em glaça perquè és foc.

Tan sols jo sé que algú em feia plorar
i jo ho volia fer. Quin dolç engany!
─pensar que és falsa l’excusa d’amar!

Sento la música: neix d’un cel clar,
d’una nit màgica que em vol el plany
i ara ja sé la clau: plorar és cantar.

JOAN BARCELÓ, “Esbrinem les flors de la terra. Poesia completa”, Pagès editors, Lleida, 1998

Miguel Poveda canta en l'àlbum "Desglaç" (Discmedi, 2005) aquest poema de Joan Barceló.

divendres, 11 de maig del 2018

haikus i tankas de Monjo Ryokan i Yamamoto Eizo,


¿Que quina herència
us llegaré? Doncs pètals
per primavera,
cucuts per la canícula
i erables per l’octubre…

*

Mentre collia
violetes pels marges
de la sendera,
m’he deixat la bacina
en algun lloc, perduda.

*

Tot m’ho robaven,
els lladres, menys la lluna
a la finestra.

*

Finestra oberta.
Tot el passat em torna
millor que un somni.

*

Oh, dolça calma,
per tot coixí les herbes,
tan lluny de casa!

MONJO RYŌKAN, YAMAMOTO EIZŌ, “Per tot coixí les herbes”, trad.: Miquel Desclot, Edicions Proa, Barcelona, 1995.

diumenge, 6 de maig del 2018

Aquest és el do del poeta: veure alguna cosa encara no evident, portant-la fins al terreny d’allò expressable i compartible.

LLUÍS CALVO