La paraula és la casa de l'ésser. Allà hi viu l'home. Els pensadors i els poetes són els vigilants d'aquesta casa.
MARTIN HEIDEGGER
¿Quin sentit té dir, com diu algun poeta, “amb sang voldria fer una cançó de marbre”? GABRIEL FERRATER
La paraula és la casa de l'ésser. Allà hi viu l'home. Els pensadors i els poetes són els vigilants d'aquesta casa.
MARTIN HEIDEGGER
Em dol tot, fins la camisa,
a damunt el pit cremat.
I les paraules em nafren
quan sonen damunt la llengua
amb el seu significat.
No puc parlar de tant que estim… La
parla
és sempre de baladres i sal grossa:
un agre ganivet que em reboteix
bavant-me sal i sang, i sal i sang,
pel meu bosquet senzill de parla
verda…
I no vull tanta parla que s’esquerda.
Mes, les meves paraules de
‛bellveure’,
‛taronja’, ‛llimonera’, ‛estrella’,
‛amic’,
les tenc, obscures, fent una plorada
al carreró banyat de la Gran Pena.
Em dol la blancor dels ossos.
Em dol el bel de la sang.
Aquest carreró de sang,
per on ningú no passa, i tot pas hi
ressona.
Per la meva sang sona
la frescor de la font
que lluu cap a la set.
I els pins… ―so dels meus pins!―
que comencen la verdor,
com el dia l’aurora,
sense influències de verdor més alta.
I em cau de patiment la meva galta,
perquè, a mi, el dolor em va brostar
com el vol a una ala o l’èxtasi a una
muntanya.
Era per llei que Déu em mossegà
quan treia el cap a l’amorosa llum
ja batejat amb la color de sofre.
Per la sang em saltava una geneta,
i l’amor, de la mida del meu cos,
estava ple de dentellades roges
com a passes de por d’un homicida.
Un mostel em xuclava,
dins el jardí del cor,
un coll melodiós de rossinyol
on ja es feia de dia. ―Vull dir que
ja cantava.
Però un dia sortí molt ―molt!― de
sol,
i em pujaren pel coll eixes paraules:
‛Estrella’, ‛ala’, ‛llimonera’, ‛sal’,
‛núvol’, ‛fill’, ‛mare’, ‛rosa’,
‛frescor’, ‛aigua’.
Oh veu! Oh càntic!
En mossegar-me, Déu deixà saliva
dins la nafra i la frescor del seu
gran llavi.
I la saliva m’inundà la sang.
I em va néixer una veu plena de nius.
I l’amor em tornà del tamany de la
presència de Déu.
I la set em tornà del tamany de la
presència de Déu.
I les fonts continuaren el seu broll
del tamany d’un colom.
L’amor, la set, em creixen
alts, alts, com a migdies.
I conserven la ràbia com a pals de
sivina.
I jo estic allargat com una terra
que té el consol de l’aigua i de la
pedra,
i no pot ésser torre…
És curiós… però jo no tenc pena.
És ver que ja fa temps no he vist
estrelles,
ni aquell mar tan senzill que va a la
platja
plena de lliris blaus, callada i
sola.
És cert. Hi ha poques coses
d’alegria.
Però sempre hi ha un brot de taronger
que va, en silenci, cap a la taronja.
I humils pedres, que, per primera
volta,
se senten àngel, tirades a una
fruita,
o a un aucell, que haurà tingut la
sort
de morir-se a l’aire.
És curiós… jo som d’aigua de mar,
i és com si fos de canyamel i el cor
d’eixa ona meva, repetida i blava.
Tots els que anau contents:
el sol i el meu cor van amb
vosaltres.
BLAI BONET, “Antologia poètica”,
Diari de Balears, 2005
Illes que he conegut,
verdes als mars immòbils.
D’algues ardents, de fòssils marins
les platges on corren en zel
cavalls de lluna i de volcans.
Al temps de les ruïnes,
les fulles, les grues l’aire envaeixen:
amb la llum d’al·luvió resplendeixen
els cels curulls oberts a les estrelles;
volen coloms
a les espatlles nues dels infants.
Aquí acaba la terra:
amb fatiga i amb sang
em faig una presó.
Per tu em llançaré
als peus dels poderosos,
endolciré el meu cor de bergant.
Però bandejat pels homes,
m’ajaço encara sota el raig de llum
com un infant amb mans obertes,
a tocar d’arbres i rius:
allí el taronger grec fecunda
la latomia per a himeneu dels déus.
SALVATORE QUASIMODO, “Obra poètica”, trad.: Susanna
Rafart i Eduard Escofet, Edicions del Salobre, Port de Pollença, 2007
himeneu
1 m. [LC] Casament
La latomía (latín lātomĭae, derivada del griego antiguo latomíai), palabra compuesta de lâs (piedra)
y tomíai (de témnein,
tallar), eran cuevas que en la antigüedad clásica se utilizaron para
encarcelar a los esclavos.
Capvespre: llum adolorida,
peresoses campanes s’enfonsen.
No em diguis res: calla en mi
un amor de remors, i l’hora em pertany
com als dies dels col·loquis
amb l’aire i els boscatges.
Descendien dels cels somnolències
en aigües lunars,
les cases dormien al son de les muntanyes,
o la neu aturava àngels sobre els verns
i estrelles als vidres
velats com estels de paper.
Verda deriva d’illes,
entrada de velers,
la xurma que recorria mars i núvols
amb la cantinela de rems i de cordam
em lliurava la presa:
nua i blanca, i en tocar-la
se sentien en secret
les veus dels rius i de les roques.
Llavors les terres es disposaven
en fondals d’aquari,
i un neguit de tedi i vida d’altres moviments
queia en firmaments abstrets.
Tenir-te és un desassossec
que de tot plor sadolla,
dolcesa que les illes invoques.
SALVATORE QUASIMODO, “Obra poètica”, trad.: Susanna
Rafart i Eduard Escofet, Edicions del Salobre, Port de Pollença, 2007
…he pogut comprovar que, com més blancs es tornaven els meus cabells, millor disposada trobava la gent a creure el que jo deia.
BERTRAND RUSSELL