dimarts, 12 d’octubre de 2021

verda deriva

 Capvespre: llum adolorida,

peresoses campanes s’enfonsen.

No em diguis res: calla en mi

un amor de remors, i l’hora em pertany

com als dies dels col·loquis

amb l’aire i els boscatges.

 

Descendien dels cels somnolències

en aigües lunars,

les cases dormien al son de les muntanyes,

o la neu aturava àngels sobre els verns

i estrelles als vidres

velats com estels de paper.

 

Verda deriva d’illes,

entrada de velers,

la xurma que recorria mars i núvols

amb la cantinela de rems i de cordam

em lliurava la presa:

nua i blanca, i en tocar-la

se sentien en secret

les veus dels rius i de les roques.

 

Llavors les terres es disposaven

en fondals d’aquari,

i un neguit de tedi i vida d’altres moviments

queia en firmaments abstrets.

 

Tenir-te és un desassossec

que de tot plor sadolla,

dolcesa que les illes invoques.

 

SALVATORE QUASIMODO, “Obra poètica”, trad.: Susanna Rafart i Eduard Escofet, Edicions del Salobre, Port de Pollença, 2007

dilluns, 11 d’octubre de 2021

 …he pogut comprovar que, com més blancs es tornaven els meus cabells, millor disposada trobava la gent a creure el que jo deia.

BERTRAND RUSSELL