Capvespre: llum adolorida,
peresoses campanes s’enfonsen.
No em diguis res: calla en mi
un amor de remors, i l’hora em pertany
com als dies dels col·loquis
amb l’aire i els boscatges.
Descendien dels cels somnolències
en aigües lunars,
les cases dormien al son de les muntanyes,
o la neu aturava àngels sobre els verns
i estrelles als vidres
velats com estels de paper.
Verda deriva d’illes,
entrada de velers,
la xurma que recorria mars i núvols
amb la cantinela de rems i de cordam
em lliurava la presa:
nua i blanca, i en tocar-la
se sentien en secret
les veus dels rius i de les roques.
Llavors les terres es disposaven
en fondals d’aquari,
i un neguit de tedi i vida d’altres moviments
queia en firmaments abstrets.
Tenir-te és un desassossec
que de tot plor sadolla,
dolcesa que les illes invoques.
SALVATORE QUASIMODO, “Obra poètica”, trad.: Susanna
Rafart i Eduard Escofet, Edicions del Salobre, Port de Pollença, 2007
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada