dimarts, 12 d’octubre de 2021

verda deriva

 Capvespre: llum adolorida,

peresoses campanes s’enfonsen.

No em diguis res: calla en mi

un amor de remors, i l’hora em pertany

com als dies dels col·loquis

amb l’aire i els boscatges.

 

Descendien dels cels somnolències

en aigües lunars,

les cases dormien al son de les muntanyes,

o la neu aturava àngels sobre els verns

i estrelles als vidres

velats com estels de paper.

 

Verda deriva d’illes,

entrada de velers,

la xurma que recorria mars i núvols

amb la cantinela de rems i de cordam

em lliurava la presa:

nua i blanca, i en tocar-la

se sentien en secret

les veus dels rius i de les roques.

 

Llavors les terres es disposaven

en fondals d’aquari,

i un neguit de tedi i vida d’altres moviments

queia en firmaments abstrets.

 

Tenir-te és un desassossec

que de tot plor sadolla,

dolcesa que les illes invoques.

 

SALVATORE QUASIMODO, “Obra poètica”, trad.: Susanna Rafart i Eduard Escofet, Edicions del Salobre, Port de Pollença, 2007

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada