uns quants haikus de Dolors Miquel

L’aire s’atura

callat contra els vidres,

l’ànima pura.

Ciclista partit

l’albada a les rodes

et farà el llit.

Per alimentar

els fills, la dona, la por,

dóna’m l’ànima.

Dóna’m un parrac

de felicitat penjat

d’una lluerna.

Dóna’m el teu pit.

Abeura’m la set de set

que no se’m passa.

Llum encisera,

canilles d’hores baixen

pels marges rojos.

Ciutat llunyana

ets una fetillera

pel sense casa.

Tu, passatgera,

puja al meu camió,

solitud meva.

DOLORS MIQUEL, “Haikús del camioner”, Edicions 62, Empúries, Barcelona, 1999.

no sé quin rar designi d'ales

No sé quin rar designi d’ales, quin deler

de sines possessives duu la pluja,

quina ombra de claustres en nit d’adéus al port

cabdella pretèrits. No sé tot el que fuig,

sempre aferrat a coses tan precàries,

al migdia adormit dels patis

on fumo a poc a poc, on aprenc el recurs

de tornar enrere, àdhuc d’esperar-m’hi.

No sé quin vespre en flames

que el taxímetre recorda per augmentar incessant

el preu del dolor, sord a l’aire trist

d’aquest nocturn que escoltes, a la nostàlgia

d’estius sens treva, de fotografies grogues

a força d’oblidar-les, d’un silenci

que no serà el mateix quan el llegeixis, tu,

que aculls amb un somriure el vague gest inútil

d’acabar obscurament. L’irrecobrable.

JOSEP MARIA FULQUET, “Perillosa riba” Edicions 62, Barcelona, 1978

ara rebutges

Ara rebutges
la resplendor d’un angle.
No ho veus que voles?

Alexandre Planas

aprenentatge

De la volta d’un endins,

els sons que no es perdran

(de ma nuesa estant

―percepció― als confins).

D’espai i temps, amb els peus,

combinacions. Camí,

dansa, que no serà així:

variarà ―no em creus?

De la vetlla feridora

i del seu fer virginal,

l'indici i el final.
Tot nou moviment, l'aurora.

Alexandre Planas

comentari de sextina

                                                                                                                    Les dones amb el recer de la lluna

                                                                                                                    i el vermell de la sang i d’aquest sol,

                                                                                                                    estimem el cos i estimem la terra.

                                                                                                                    AINA TORRES REXACH

Arrenca el sentiment,

no pensis la paraula

ni la xuclis: escapa!,

fes-la ser lliurement!

Ara ets gènere

i t’injectes el símbol

que la d’estirp romeva

creà: trena, no rínxol.

Sou tantes que sou totes:

les que no són

és per misèria i dolor,

renúncia i estopa.

Que no vull cridar

perquè el crit no us cal.

Sé com dir el mal:

llepant-lo fins a la carn.

T’has deixat el mar?

Que no us has vist, totes juntes,

com el feu aquest remar

que ja és remar d’una?

Enllà de cos i de sang,

esventrat el sol, vestides de lluna,

menjareu la terra, dones.

Alexandre Planas

Poema compost després d'haver recitat la Sextina a les dones, de l'Aina Torres, en el lliurament dels Premis L'Odissea, el mes de març del 2015.