Vull escriure l’exemple dels prohibidors.
Necessit deixar escrit el nom de tots aquells
que han assolit la jerarquia de poder dir no
amb l’arrogància infinita del que està i es veu
tan segur del seu gest com de la data exacta
de naixença de la Veritat: la pròpia.
Contemplau-los la cara: tenen
la fesomia cruiada pel cansament terrible
de tant passar-nos la poderosa mà pel nostre llom indigne
tot cercant la turgència del tumoret o pàlpit
d’un nou encuny
o una rebel afecció de l’ànim
que cal, en justa humanitat, socórrer
amb el tractament d’una generosa dosi
d’unitats d’interdiccions a dojo
receptada per pur miracle a temps.
No hem de témer
els meandres esquerps que la nostra saba
té per vici signar
entossudida a perseguir l’errada
que, amb un senzill descuit,
ens deixaria corc per tota la bastimenta
i els documents creuats amb un segell vermell,
irremeiablement ensopegats ja de per vida.
No dormen: ells vigilen,
fets una mena d’immens embolcall de mare
que la boca ens protegís dels aires
nocius i també dels mals
esperits,
i ens adrecem a temps,
amb l’elegant estil del que mana i calla,
les geperudeses del nostre tarannà
tot sovint nervat
cap a noves llums que són talment ombres.
Per la seva gràcia,
no cal fer esforç
de voler,
ni pensar,
ni sentir:
ells ho fan en lloc nostre
i, quan sia l’hora, ens retallaran
amb un so esmolat com una mordala
tot l’excés de camp que ara ens anuega
i ens esfereeix amb la recordança
d’aquell vell exemple
dels aperduats.
No debades, us dic,
voldria deixar escrit
el nom,
el cognom
i el malnom
d’aquells que han admès l’ofici
tan assenyalat
de conrear el prohibir
su ran nosaltres.
MIQUEL ÀNGEL RIERA, “Paràbola
i clam de la cosa humana”, dins “Tots
els poemes”, Edicions 62, Barcelona, 1985.