dijous, 23 d’abril del 2020


Vull escriure l’exemple dels prohibidors.
Necessit deixar escrit el nom de tots aquells
que han assolit la jerarquia de poder dir no
amb l’arrogància infinita del que està i es veu
tan segur del seu gest com de la data exacta
de naixença de la Veritat: la pròpia.
Contemplau-los la cara: tenen
la fesomia cruiada pel cansament terrible
de tant passar-nos la poderosa mà pel nostre llom indigne
tot cercant la turgència del tumoret o pàlpit
d’un nou encuny
o una rebel afecció de l’ànim
que cal, en justa humanitat, socórrer
amb el tractament d’una generosa dosi
d’unitats d’interdiccions a dojo
receptada per pur miracle a temps.
No hem de témer
els meandres esquerps que la nostra saba
té per vici signar
entossudida a perseguir l’errada
que, amb un senzill descuit,
ens deixaria corc per tota la bastimenta
i els documents creuats amb un segell vermell,
irremeiablement ensopegats ja de per vida.
No dormen: ells vigilen,
fets una mena d’immens embolcall de mare
que la boca ens protegís dels aires
nocius i també dels mals
esperits,
i ens adrecem a temps,
amb l’elegant estil del que mana i calla,
les geperudeses del nostre tarannà
tot sovint nervat
cap a noves llums que són talment ombres.
Per la seva gràcia,
no cal fer esforç
de voler,
ni pensar,
ni sentir:
ells ho fan en lloc nostre
i, quan sia l’hora, ens retallaran
amb un so esmolat com una mordala
tot l’excés de camp que ara ens anuega
i ens esfereeix amb la recordança
d’aquell vell exemple
dels aperduats.
No debades, us dic,
voldria deixar escrit
el nom,
el cognom
i el malnom
d’aquells que han admès l’ofici
tan assenyalat
de conrear el prohibir
su ran nosaltres.

MIQUEL ÀNGEL RIERA, “Paràbola i clam de la cosa humana”, dins Tots els poemes”, Edicions 62, Barcelona, 1985.

divendres, 17 d’abril del 2020

infantesa


Quan feia molt de temps del temps,
va venir-me la infantesa. No
és cap trencaclosques, és la pura
veritat: el temps comença quan el temps
s’acaba. Jo, l’ingenu, no ho sabia,
estava content, jugava al que fos; els entesos
en diuen felicitat, del temps
que fa flor. En canvi
és la flor que es desfulla.
Tenia por ―el nen és fet de por
i de petons―. Trenta mil coses
rajaven del cel immutable, un mica
de tot, una mica de res, una mica de nom,
una muntanya de preguntes, i els somriures
misteriosos de la son i de la mare.

MÀRIUS SAMPERE, “L’escala de cargol”, Viena Edicions, Barcelona, 2014.

divendres, 3 d’abril del 2020

Cal preferir sempre un impossible versemblant a un possible que no convenç.

ARISTÒTIL

East Coker (fragment)

¿Què fan les darreries de novembre
amb el trastorn primaveral i els éssers
que duu l’estiu calent, i les campànules
de l’hivern sota el peu cargolant-se
i, mirant massa amunt, la malva-rosa
roja en el gris, i, malmeses, tardanes,
les roses amb el pes de la primera neu?
El tro, giravoltant amb les estrelles,
impulsa els carros triomfals que passen,
desplegats, en les guerres dels estels:
El Sol i Escorpió lluiten fins que ve l’hora
de pondre’s Sol i Lluna,
i ploren els cometes i fugen les Leònides,
cercant enllà del cel i les planures,
rodant pel vòrtex que durà aquest món
al foc voraç que crema
abans que regni el caputxó de glaç.

T. S. ELLIOT, dins “El gran vent i les heures”, versions de l’anglès de Marià Manent, Editorial Laertes, 2a edició, Barcelona, 1983.

Què fa el tardà novembre
amb el desgavell de la primavera
i les bestioles de la calda estival,
i les campànules sota els peus cargolant-se
i les malves reials que apunten massa amunt
vermelles en el gris i s’aclofen
roses tardanes plenes de neu primerenca?
El tro redoblat pels estels rodolants
fingeix carros triomfals
desplegats en guerres de constel·lacions
Escorpió combat contra el Sol
fins que el Sol i la Lluna es ponen
ploren els cometes i volen els Leònides
cacen cels i planes
arremolinats pel vòrtex que engolirà
el món cap a aquest foc destructor
que crema just abans del regnat dels casquets glacials.


T. S. ELLIOT, “Quatre quartets”, Trad.: Àlex Susanna, Viena Edicions, Barcelona, 2010.


vòrtex 
m. [FIF] Remolí que és format en una massa de fluid animada d’un ràpid moviment de rotació que tendeix a formar un buit en el seu centre, com el que es produeix en buidar un recipient per un orifici situat al seu fons.