divendres, 17 d’abril de 2020

infantesa


Quan feia molt de temps del temps,
va venir-me la infantesa. No
és cap trencaclosques, és la pura
veritat: el temps comença quan el temps
s’acaba. Jo, l’ingenu, no ho sabia,
estava content, jugava al que fos; els entesos
en diuen felicitat, del temps
que fa flor. En canvi
és la flor que es desfulla.
Tenia por ―el nen és fet de por
i de petons―. Trenta mil coses
rajaven del cel immutable, un mica
de tot, una mica de res, una mica de nom,
una muntanya de preguntes, i els somriures
misteriosos de la son i de la mare.

MÀRIUS SAMPERE, “L’escala de cargol”, Viena Edicions, Barcelona, 2014.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada