infantesa

Quan feia molt de temps del temps,

va venir-me la infantesa. No

és cap trencaclosques, és la pura

veritat: el temps comença quan el temps

s’acaba. Jo, l’ingenu, no ho sabia,

estava content, jugava al que fos; els entesos

en diuen felicitat, del temps

que fa flor. En canvi

és la flor que es desfulla.

Tenia por ―el nen és fet de por

i de petons―. Trenta mil coses

rajaven del cel immutable, un mica

de tot, una mica de res, una mica de nom,

una muntanya de preguntes, i els somriures

misteriosos de la son i de la mare.

MÀRIUS SAMPERE, “L’escala de cargol”, Viena Edicions, Barcelona, 2014.