divendres, 19 de febrer del 2016

No et posis mai a escriure un poema sense haver-ne trobat prèviament el lector.

JOAN SALES

divendres, 12 de febrer del 2016

el mite de l'instant

El mite de l’instant
isolat del transcurs.
L’instant viscut a part.
L’instant vivent en si
com a triomf del goig.
L’instant sense cap nom.
El somni de l’instant
supressor del succés
i del dolor del temps.
L’instant eternitzat
en la suspensió
del moviment del món.
L’Instant Total, exempt,
com si l’espai, divers,
de cop fos unitat.
Però només l’instant
sense cap més instant
és un instant i prou.
Només l’instant de mort
és realment l’instant
que dura un sol instant.
Només morint la veu
viu sense poder dir
cap altre instant després.
¡El temps com a desig!

CARLES CAMPS MUNDÓ, “L’Oració Total”, Edicions Proa, Barcelona, 2013


Poema d’hexasíl·labs masculins ritmats, uns, amb accents a la 2a, 4a i 6a síl·labes, i, uns altres, a la 3a i 6a. Aquest ritme tan marcat suggereix, potser, el caràcter puntual de l’instant.

dimecres, 3 de febrer del 2016

caça sense mort

Aquest amor per nostres senys nos entra
e fa present al comú seny, e passa
lo presentat, per sos migs, a l'entendre
AUSIàS MARCH

Sortim de la de Lillet.
Parlem poc i vol fer fred.
Pedalant es fa passar.
També esmorzant a Bagà,

al Centre.
               ―Del cel, el pa―.
Un que em vol ensabonar,
pensa, potser, el taujà.
―Ca! Mite’l, quin gest que fa!

Amb gran respecte pugem.
―Comencem i ja ens fas parar?
―Un moment, només pixar―.
(Damunt seu i a més riem).

La boira es queda al Rebost.
Entre l’aire transparent
veiem la Forca i Tuixén.
            Pujar el Coll té un cost:

mal de cames, patiment.
Arribar sencer a dalt,
saber que ho has fet, s’ho val.
El sis i mig de pendent
no és gens banal.

Molt en compte en baixar,
que hi ha boira i graveta;
ves els revolts a la dreta!,
no val la pena arriscar.

―El qui pugi a Falgars
tindrà el dinar pagat.
―No en tenim prou, desgraciat?
―Fins quan tu rondinaràs?

Arribem desfets.
―la Serra de Catllaràs.
―Espavileu!
                      Callaràs?
―A l’Orco digues qui ets.

Altra cop la independència.
Ara de Kosovo, el cas.
―El Carod ―diu ell― té nas:
s’aconsegueix amb paciència―.

El cafè serà amb concurs:
cada mosca sense mort,
dos punts; al vol, tres. I sort
no és: en sap, el gamarús.

Per pair, al mirador.
Gosa el silenci amb un pet
trencar, ell.
                        Endreçadet
tot sembla o és visió?

De Puig Reig la Polifònica
és, i també l’Argentina,
que amb una traça gens rònica
serveix:
             ―Dame más― (hi atina).

Alexandre Planas                                             Coll de Pal, 24/7/10


RÈPLICA:


(a l'hora, gairebé un sol crit)

Vi. - (bufa) que què ens sembla? què ens ha de semblar cap de cony!!

Fe.- (amb el dit index assenyalant-se la templa)  però a tu què et passa? et sembla que som ningú que ens pugui semblar res!! eh?

Ar.- (braços estesos) és que al final ens faràs emprenyar, osties! és que ja ho estem d'emprenyats!

(Tots tres personatges tenen les mans crispades i les venes del coll tibades. els ulls molt oberts, com de veure el dimoni. Serrades les barres.)

Al.-  (...)

(El quart, l'increpat, el poeta, mira amb gest lent a esquerra i dreta. D'un gest abaixa el cap mirant-se la bragueta. D'una revolada es descorda, li cauen els pantalons, i es posa les dues mans agafant-se la titola i els pebrots, mostrant-se als altres, en forma de calze.
Els tres es calmen.
S'ha donat del tot)