dimecres, 28 de maig del 2014


“I Campionat Nacional Individual de Frontó Valencià”

Alfafar, 24 d’Abril de 1.987

 

24 d’Abril a Alfafar. Hi vàrem estar.

Centre Cultural. La Gran Final.

Dins el Frontó, l’Afició.

La Gent admirant. Els Colossos lluitant.

Rebot, Xoc !. Colp!, Toc !.

Dels cors els batecs. La Pilota Tic-i-Tec !.

AITANA apareix a la porta !, S’ha recordat a la fi !.

Els Jocs es van succeint. La suor, la pell cobrint.

Deu, vint, i vint-i-cinc. De l’altre costat sols cinc.

Als Cors l’emoció. Dins els Ulls la passió.

Aplaudiments de les Mans. De les Goles, crits i clams.

Des de trenta fins quaranta, les jugades llampegant.

AITANA pren cada imatge, abans d’haver-se d’anar.

De vint Pasqual ha passat, quan Sevilla li ha doblat.

Segueix la lluita en el joc. La Pilota, Toc !. L’Aficció, Goig !.

Quina sort ! És “Tamborí”. Com és aire, per a mi.

Va una deixada a la “ Ratlla ”. La gent calla.

Sota la planxa ha pegat. Quin AI ! tan fort s’ha escoltat.

Sevilla a cinquanta ha arribat, i Pasqual se li ha acostat.

Açò, ací es pot acabar !, Però, amics fins el final.

Sevilla trau. Au !. La Pilota a la paret. Tec !.

Pasqual li fica la mà. Del turmell no la traurà.

Cinquanta-un li han cantat. La partida s’ha acabat.

SEVILLA CAMPIÓ DEL FRONTÓ VALENCIÀ !

Qui vullga jugar, ací en té les seues mans.

Aplaudiments i cridòria. Per als Campions la Glòria.

Les Autoritats. Mudats !

Paraules del President. Agraïment !.

Trofeus per als guanyadors. Gràcies als espectadors.

Per a les dones Flors. Als jugadors Honors.

Fins els proper Campionat, de la Federació el Comiat.

El “ Colp ” i el “ Rebot ”, no és tot.

També hi ha el “ Bot-i-bolea ”, i el “ Sobaquillo ” i “ Manró ”.

I la “ Deixada al racó ”, i la “ Tallada a la ratlla ”.

Tot això i encara més, sempre jugant amb la Mà.

És el Frontó Valencià.

 

VÍCTOR IÑÚRRIA  (President de la Federació de Pilota Valenciana)

diumenge, 25 de maig del 2014

sulfatant les patates




Els barrils de sulfat blau

eren damunt un pujol de juliol

vora el mur de l’horta, on les roses

eren com noies joves penjades del cel.


Una munió de tiges verdes

eren plenes de flors a punt d’alçar el vol;

les Kerr’s Pinks d’un blau difús,

les Arran Banners vestides de blanc.


I sobre aquell camp de patates

un vel teixit de sol mandrós,

lletsons creixent pels pujols, mostrant

a tothom els seus cors mancats d’amor.


I jo era allà, amb la sulfatadora a l’esquena,

recolzat al barril. Una vespa flotava,

morta, a un esbarzer enfonsat

en un oceà enverinat de coure.


L’eix rotatori d’un carro clavat pels clots

trencà en dos la vara cremada del migdia.

Mentre un vell venia per un camp de blat

recordant la joventut i una Rut que hi conegué.


Es girà cap a mi: «Que Déu ens doni feina.»

Repetia una vella pregària de pagès.

Vaig donar-li les gràcies. Mirà els solcs de patates

i digué: «Allà baix segur que en tindràs de bones


Vam xerrar, i la conversa fou cosa de reis,

tema per tirallongues. S’ajupí

a l’ombra del mur de l’hort. Oh, roses,

el vell mor a la mirada severa de la noia.


I el poeta, perdut per als camps de patates,

recordant la flaire de la calç i el coure,

dels barrils de sulfat, no està perdut,

no, fins que les tiges florides no el deixin d’encisar.



PATRICK KAVANAGH, “Poesia anglesa i nord-americana contemporània”, trad.: Esther Pujolràs i Noguer, Edicions 62, Barcelona, 1994.



Imagino el vell que s’acosta al camp de patates com un de nosaltres, en un avançament temporal. El pagès poeta, també un de nosaltres en present. M’és agradable pensar què ens diríem, els que serem i els que som; si ens entendríem. Jo crec que, en una bàsica sensibilitat, parlaríem la mateixa llengua.

Em malfio de la traducció per alguns detalls: L’eix rotatori d’un carro clavat pels clots, és l’eix, que està clavat? És el carro que s’ha quedat clavat en els clots? ...trencà en dos la vara cremada del migdia: no s’entén o no l’entenc, aquesta metàfora. Tema per tirallongues, no m’agrada i crec que no hi queda gaire bé. Oh, roses, el vell mor a la mirada severa de la noia, queda mal lligat. Finalment, he canviat no està perdut, no, fins que les tiges florides no el puguin encisar, per ...fins que les tiges no el deixin d’encisar. També podria ser, si vol tenir sentit, el vers: fins que les tiges el puguin encisar.




divendres, 23 de maig del 2014

destil·lació


No del grup que perseguí la glòria,

a genollons,

entaforats fins al coll

en el fang de la petulància.


Tampoc dels que perseguiren un poder ridícul

i l’obtingueren,

no cal dir a quin preu.


Sinó d’aquells que s’engorgaren

en un simulacre de batalla

per l’honor i la fidelitat.

D’aquest bàndol

                                                                                                                                                                                                                                                                                                          en formes part.


Acceptat, doncs, el risc,

no t’arronsis ni et planyis

i, sobretot,

no abandonis l’hàbit de recordar.


No cal, és clar, l’innecessari orgull

sinó un punt de desafecció;

la clarividència, la fosforescència,

la destil·lació.


I en els dies ensopits

no et refiïs de ningú,

car ningú no et consolarà.

En soledat, repeteix-te la salmòdia

i acontenta’t.


Tossuda fins al final,

redreça’t, vinga, no siguis flasca,

mira la línia de l’horitzó,

la teva fita, l’horitzó lluent,

au, vinga, vés-hi, fidel a tu mateixa,

vinga, la gran fidelitat,

sigues-te fidel. Vés.


JOSEFA CONTIJOCH, Ales intactes, Columna, Barcelona, 1996

dimarts, 20 de maig del 2014

Little Giding


I


Primavera en ple hivern és la seva pròpia estació

sempiterna per bé que pútrida cap a la posta,

suspesa en el temps, entre pol i tròpic.

Quan més fulgent és la curta jornada, amb gebre i foc,

el sol greu encén el glaç, sobre estany i recs.

En el fred sense vent que del cor és escalf,

reflectint en un mirall entelat

un llambreig que és ceguesa en començar la tarda.

I un esclat més viu que xera de branquillons, o braser,

commou l’esperit ocult: cap vent, sinó foc de pentecosta

en la fosca estació de l’any. Entre fosa i glaçada

la saba de l’ànima trem. Cap olor terrenca,

cap flaire de cosa viva. És temps de primavera

però no en la convinença del temps. Ara la bardissa

és emblanquida prop d’una hora amb transitòria florida

de neu, una floració més sobtada

que la de l’estiu, ni brota ni es marceix,

fora de l’esquema de generació.

On és l’estiu, l’inimaginable

estiu zero?


                               Si veniu per aquí,

enfilant el camí que probablement enfileu

des del lloc d’on és probable que vingueu,

si veniu per aquí, el mes de maig, trobareu les bardes

altre cop blanques, el Maig, amb voluptuosa dolcesa.

Fóra el mateix al final del viatge,

si veníeu de nit com un rei vençut,

si veníeu de dia ignorant-ne el perquè.

Fóra igual, en deixar el camí pedregós,

i tombar rere el soll cap a la llòbrega façana

i la làpida. I allò per què us creieu d’haver vingut

és sols una clofolla, una closca de significat

l’objecte del qual tan sols es deixa veure un cop acomplert.

Si és que es deixa. O bé no en teníeu cap

o el propòsit és dellà el final que imaginàreu

i s’altera en l’acompliment. Hi ha d’altres llocs

que també són la fi del món, alguns a les barres del mar,

o damunt un llac ombrívol, o en un desert o una ciutat…

Però aquest és el més pròxim, en temps i lloc,

ara i a Anglaterra.


                               Si veniu per aquí,

per qualsevol camí, des de qualsevol lloc,

en qualsevol moment o època de l’any,

serà sempre igual: haureu de bandejar

sentit i noció. No sou aquí per comprovar,

ni per instruir-vos, satisfer la curiositat

o passar informes. Sou aquí per agenollar-vos

allí on el prec ha estat vàlid. I és que el prec és més

que no una sèrie de mots, l’ocupació conscient

de la ment que resa, o el so d’una veu pregant.

I allò que els morts, en vida, no sabien dir-nos,

ara poden dir-nos-ho, morts: la comunicació

dels morts té llengües de foc més enllà del llenguatge dels vius.

Aquí, la intersecció del moment intemporal

és Anglaterra i enlloc. No mai i sempre.


T. S. ELIOT, “Poesia anglesa i nord-americana contemporània”, trad.: Àlex Susanna, Edicions 62, Barcelona, 1994.

diumenge, 18 de maig del 2014

Adreça al president


Eusebio ha deixat clar que era nefanda

la por que ja fa temps hi ha als vestidors.

Aquell que es creu un déu vingut d’Holanda,

quan no hi ha gols, tortura els jugadors.


Laudrup, tothon ja sap que cometia

l’error d’anar amb aquells del Bernabeu,

però, qui l’hi va empènyer, ¿què tenia

contra aquell bell danès que no té preu?


Després caigué Romario, ple de pena,

i tot per falsa fama de mandrós;

després Koeman, dient: «ningú m’emmena:

sóc jo que he decidit de tocar el dos!»


«La culpa és d’ell si ara me’n vaig al Parma»

va dir Stoichkov obrint el maxil·lar;

«des del seu tron, li agrada humiliar-me:

sóc búlgar i ell em tracta de vulgar!»


No pas pocs socis van manifestar-se

amb pancartes i eslògans i algun crit

que deia que la sang que fuig del Barça

fa que guanyin la lliga els del Madrid.


Vós, Núñez, de resposta sempre exacta,

us vau saber curar amb salut dient:

«Pel que fa a mi, renovar-li el contracte,

la veritat, ja em faria content!»


Però escolteu la causa del malviure:

massa poder genera gent servil:

el gol no ve del serf, sinó del lliure,

i el lliure fuig d’allò que li és hostil.


“Complement circumstancial”, Salvador Oliva, Quaderns Crema, Barcelona, 1998

divendres, 16 de maig del 2014

Discurs que inventa la Pepeta Macarulla tot bressant el seu fill al mas de les Set Creus, i que ara podrien cantar, entre cigarreta i cigarreta, les cangurs de la ciutat


Diu el fonoll que no hi era,

la menta diu que tampoc.

L’espígol diu que ho ignora

i el mateix diu el timó.

Mes, l’estelada pregunta:

―Qui és que ha fet aquest soroll?


L’ametlla diu que no hi era,

l’oliva diu que tampoc.

L’alzina diu que ho ignora,

i el mateix confessa el xop.

Mes, l’estelada pregunta:

―Qui és que ha fet aquest soroll?


El cavall diu que no hi era,

l’euga diu que tampoc,

i l’ase diu que ho ignora

i el mateix proclama el porc.

Mes, l’estelada pregunta:

―Qui és que ha fet aquest soroll?


El grill diu que no hi era

i la lluerna, tampoc.

La voliaina ho ignora

i el mateix explica el corc.

Mes, l’estelada pregunta:

―Qui és que ha fet aquest soroll?


La nit ha vingut de sobte.

Tot és com ungla de llop.

Mes, quan la lluna remunta

es fa una dolça claror.

I l’estelada pregunta:

―Qui és que ha fet aquest soroll?


La nit, rodona de lluna,

té fils d’argent i midó.

Al Mas la bassa està quieta,

i ho està l’abeurador.

I l’estelada pregunta:

―Qui és que ha fet aquest soroll?


I quan la nit tot ho calla,

asseguda damunt d’un roc

diu, poruga, una granota:

―Em..., em sembla que he estat jo...


I tots els estels somriuen

amb els ullets plens de son.


GUILLEM VILADOT,  “Comunió general”, dins “Obra poètica II” Edicions del Mall, Barcelona, 1986.



Aquest poema és un romanç: versos heptasíl·labs i rima assonant els versos parells, amb el so "o" a la darrera síl·laba  (en paraules agudes).

dissabte, 10 de maig del 2014

Discurs del poeta que remena paraules com aquell qui remena macarulles, lluny de la limitació semàntica



Giro la paraula

d’esquena a l’objecte,

i faig el poema.

El mot és meu,

i, alliberat, creo.


I, jo, sóc jo

per damunt de tot,

vehement en l’ofici

i en el miracle.


GUILLEM VILADOT,  “Comunió general”, dins “Obra poètica II” Edicions del Mall, Barcelona, 1986.

divendres, 2 de maig del 2014

Gastada l’esperança i tots els seus sinònims

que em mantenien viu en el miratge,

ja massa tard per esperar la pietat dels eufemismes

que em camuflaven la imminència

de la decrepitud i la vellesa,

abocat sense crèduls subterfugis

a un encara més i més precari,

m’ha arribat l’hora de les hores

a cada instant desencarnades

d’aquesta carn cansada que em sepulta,

l’hora de l’aspre aprenentatge,

fins ara diferit per l’ànsia mateixa de la vida,

de viure sense sempre.

 

CARLES CAMPS MUNDÓ, “La mort i la paraula”, Proa, Barcelona, 2010.