dimarts, 20 de maig del 2014

Little Giding


I


Primavera en ple hivern és la seva pròpia estació

sempiterna per bé que pútrida cap a la posta,

suspesa en el temps, entre pol i tròpic.

Quan més fulgent és la curta jornada, amb gebre i foc,

el sol greu encén el glaç, sobre estany i recs.

En el fred sense vent que del cor és escalf,

reflectint en un mirall entelat

un llambreig que és ceguesa en començar la tarda.

I un esclat més viu que xera de branquillons, o braser,

commou l’esperit ocult: cap vent, sinó foc de pentecosta

en la fosca estació de l’any. Entre fosa i glaçada

la saba de l’ànima trem. Cap olor terrenca,

cap flaire de cosa viva. És temps de primavera

però no en la convinença del temps. Ara la bardissa

és emblanquida prop d’una hora amb transitòria florida

de neu, una floració més sobtada

que la de l’estiu, ni brota ni es marceix,

fora de l’esquema de generació.

On és l’estiu, l’inimaginable

estiu zero?


                               Si veniu per aquí,

enfilant el camí que probablement enfileu

des del lloc d’on és probable que vingueu,

si veniu per aquí, el mes de maig, trobareu les bardes

altre cop blanques, el Maig, amb voluptuosa dolcesa.

Fóra el mateix al final del viatge,

si veníeu de nit com un rei vençut,

si veníeu de dia ignorant-ne el perquè.

Fóra igual, en deixar el camí pedregós,

i tombar rere el soll cap a la llòbrega façana

i la làpida. I allò per què us creieu d’haver vingut

és sols una clofolla, una closca de significat

l’objecte del qual tan sols es deixa veure un cop acomplert.

Si és que es deixa. O bé no en teníeu cap

o el propòsit és dellà el final que imaginàreu

i s’altera en l’acompliment. Hi ha d’altres llocs

que també són la fi del món, alguns a les barres del mar,

o damunt un llac ombrívol, o en un desert o una ciutat…

Però aquest és el més pròxim, en temps i lloc,

ara i a Anglaterra.


                               Si veniu per aquí,

per qualsevol camí, des de qualsevol lloc,

en qualsevol moment o època de l’any,

serà sempre igual: haureu de bandejar

sentit i noció. No sou aquí per comprovar,

ni per instruir-vos, satisfer la curiositat

o passar informes. Sou aquí per agenollar-vos

allí on el prec ha estat vàlid. I és que el prec és més

que no una sèrie de mots, l’ocupació conscient

de la ment que resa, o el so d’una veu pregant.

I allò que els morts, en vida, no sabien dir-nos,

ara poden dir-nos-ho, morts: la comunicació

dels morts té llengües de foc més enllà del llenguatge dels vius.

Aquí, la intersecció del moment intemporal

és Anglaterra i enlloc. No mai i sempre.


T. S. ELIOT, “Poesia anglesa i nord-americana contemporània”, trad.: Àlex Susanna, Edicions 62, Barcelona, 1994.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada