I
Primavera en ple hivern
és la seva pròpia estació
sempiterna per bé que
pútrida cap a la posta,
suspesa en el temps,
entre pol i tròpic.
Quan més fulgent és la
curta jornada, amb gebre i foc,
el sol greu encén el
glaç, sobre estany i recs.
En el fred sense vent
que del cor és escalf,
reflectint en un mirall
entelat
un llambreig que és
ceguesa en començar la tarda.
I un esclat més viu que
xera de branquillons, o braser,
commou l’esperit ocult:
cap vent, sinó foc de pentecosta
en la fosca estació de
l’any. Entre fosa i glaçada
la saba de l’ànima trem.
Cap olor terrenca,
cap flaire de cosa viva.
És temps de primavera
però no en la convinença
del temps. Ara la bardissa
és emblanquida prop
d’una hora amb transitòria florida
de neu, una floració més
sobtada
que la de l’estiu, ni
brota ni es marceix,
fora de l’esquema de
generació.
On és l’estiu, l’inimaginable
estiu zero?
Si veniu per aquí,
enfilant el camí que
probablement enfileu
des del lloc d’on és
probable que vingueu,
si veniu per aquí, el
mes de maig, trobareu les bardes
altre cop blanques, el
Maig, amb voluptuosa dolcesa.
Fóra el mateix al final
del viatge,
si veníeu de nit com un
rei vençut,
si veníeu de dia
ignorant-ne el perquè.
Fóra igual, en deixar el
camí pedregós,
i tombar rere el soll
cap a la llòbrega façana
i la làpida. I allò per
què us creieu d’haver vingut
és sols una clofolla, una
closca de significat
l’objecte del qual tan
sols es deixa veure un cop acomplert.
Si és que es deixa. O bé
no en teníeu cap
o el propòsit és dellà
el final que imaginàreu
i s’altera en
l’acompliment. Hi ha d’altres llocs
que també són la fi del
món, alguns a les barres del mar,
o damunt un llac
ombrívol, o en un desert o una ciutat…
Però aquest és el més
pròxim, en temps i lloc,
ara i a Anglaterra.
Si veniu per aquí,
per qualsevol camí, des
de qualsevol lloc,
en qualsevol moment o
època de l’any,
serà sempre igual:
haureu de bandejar
sentit i noció. No sou
aquí per comprovar,
ni per instruir-vos,
satisfer la curiositat
o passar informes. Sou
aquí per agenollar-vos
allí on el prec ha estat
vàlid. I és que el prec és més
que no una sèrie de
mots, l’ocupació conscient
de la ment que resa, o
el so d’una veu pregant.
I allò que els morts, en
vida, no sabien dir-nos,
ara poden dir-nos-ho,
morts: la comunicació
dels morts té llengües
de foc més enllà del llenguatge dels vius.
Aquí, la intersecció del
moment intemporal
és Anglaterra i enlloc.
No mai i sempre.
T. S. ELIOT, “Poesia anglesa i nord-americana contemporània”, trad.: Àlex
Susanna, Edicions 62, Barcelona, 1994.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada