No del grup que perseguí la
glòria,
a genollons,
entaforats fins al coll
en el fang de la petulància.
Tampoc dels que perseguiren un
poder ridícul
i l’obtingueren,
no cal dir a quin preu.
Sinó d’aquells que
s’engorgaren
en un simulacre de batalla
per l’honor i la fidelitat.
D’aquest bàndol
en formes part.
Acceptat, doncs, el risc,
no t’arronsis ni et planyis
i, sobretot,
no abandonis l’hàbit de
recordar.
No cal, és clar, l’innecessari
orgull
sinó un punt de desafecció;
la clarividència, la
fosforescència,
la destil·lació.
I en els dies ensopits
no et refiïs de ningú,
car ningú no et consolarà.
En soledat, repeteix-te la salmòdia
i acontenta’t.
Tossuda fins al final,
redreça’t, vinga, no siguis
flasca,
mira la línia de l’horitzó,
la teva fita, l’horitzó
lluent,
au, vinga, vés-hi, fidel a tu
mateixa,
vinga, la gran fidelitat,
sigues-te fidel. Vés.
JOSEFA CONTIJOCH, Ales intactes,
Columna, Barcelona, 1996
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada