Forat perdut,
ni
bo ni dolent,
habito a Noderney.
El cel
deixa
caure un raig,
després
una gavina.
El mar
lluu
més que un pom de porta.
La boca és plena
de belleses naturals:
ara les onades
amb
la marea
descobreixen mitja riba,
un cranc,
o un
dofí fan brillar llurs cossos;
ara, com un fogó, les onades s’han tornat fosforescents.
Suara, en la mar,
la
solpostada
es
transforma en gelatina.
Tristesa!…
Si almenys,
tanmateix,
el
bramul d’un tro.
Espero, però no fins al final,
no tinc forces per fer-ho.
Crec en una propera
i
furiosa tempestat.
Sembla que
darrera
de l’illot tot just comencen a aparèixer el homes de Kronstadt
i observen
des
de l’Aurora.
Però ara el mar és pacient,
i
no pot escapar-se de la tempesta.
L’onada
no ha
estat acaronada pels petits dits del vent.
Per la platja,
ajaguts
a la sorra,
indolentment,
excitats pel plaer,
els
banyistes.
I sembla
que
l’huracà s’alci de les dunes.
“Banyistes,
barrils
greixosos,
salveu-vos!”
Envairà,
enterrarà,
esbufegarà.
Els grans de sorra seran les bales;
la
sorra, les metralladores.
La platja
acarona
les plantes dels peus
dels
burgesos.
Però el vent
i
la sorra
van
d’acord amb els grans ventrelluts.
Somrient:
“Com
tot, a Alemanya, és bo i barat!”
els especuladors
de divises
escalfen
catarros i asmes.
Això, però,
certament,
són
escamots roigs.
El conegut desordre de la caminada.
Ara
sobre
les taules de l’hotel,
topen,
cauen,
es
precipiten,
es
llancen.
Amb tot, el cambrer,
amb
miopia d’esclau,
mira
la senyora:
a la solapa
un
emblema feixista
mussolineja.
Xuclant
i
mossegant les tenalles dels crancs,
miren
com
allà en la mar
avança
la gran solpostada.
Mes aquells que tenen el cor
rentat
per les tempestes d’octubre
no els interessen les solpostades
ni
els moviments de la mar,
no els diuen res
la
bellesa o
el
clima,
només existeix
un
sol mot:
Revolució!
VLADIMIR V. MAIAKOVSKI, “Poesia III (1921-23)”, trad.:
Joaquim Horta i Manuel de Seabra, Editorial Laia, Barcelona, 1983.
