cent segles després de les dues natures de les coses

Quan veu una pedra,

el poeta sap que la pot

fondre a mossegades, que

pot penetrar-la, fecundar-la

i donar nom a les noves

filles nascudes:

batejar és insultar.

Massa estona fa de

les noces entre les coses

i les paraules, i el seu divorci.

Res no sobreviu a la densitat

del canvi lent però íntim

d’aquest migdia que ens

arrossega al vinagre

tal i com fa el químic

amb tot el que més estima.

La sobrassada torna blanca

perquè va aprendre a imitar l’home

i vol morir en conseqüència

amb tot el que ha après i ha volgut ser.

Perquè en la delitosa ofrena del signe

el dolor de les coses ens regala,

pietós, el plaer de viure.

JAUME C. PONS ALORDA, “Cilici”, Editorial Moll, Palma (Mallorca), 2009.

Ja no em vull dir més. Dir ser jo

cansa molt, m’ho deixo. Però no

puc deixar-me enlloc, quedar-m’hi

quiet de mort, no puc. Em porto avall

en mi, en tots els líquids, els corrents

sanguinis, la saliva, la llàgrima,

l’orina, vagi on vagi

l’home moll, jo també.

Sóc el qui hi va. Només per anunciar-me

entro i surto

i m’hi quedo, aquí. M’ho exigeixen

els assistents a l’Acte.

MARIUS SAMPERE, “Altres presències”, Editorial Meteora, Barcelona, 2008

sonets d'agulla i fil

Sura el cos en l’arcbotant nocturn de l’ona,

i et despullo a poc a poc. I la geografia es fa sentit.

Ocell de pas, lliuro l’infern on la paraula em dona

retrobaments incerts, esclats, silenci per vestit.

Agulla hi poso, nus i didal: esmola’m la sageta!

Salvat tot l’univers en tu soc crucificat.

Per la nit de la tempesta cavalca la geneta,

tisores a les mans i el cabdell esbatanat.

Cuso el trau de molsa pura. Codicil·la

el cap la cova, olor de pins, secreta duna

que moguda per l’alè sembla una anguila

buscant l’esguard humit, les pedres una

a una, on transformar el cos que el temps li fila.

Tasto l’espai, el buit. Dins la llum, la lluna.

JAUME PONT, “Els vels de l’eclipsi”, Edicions 62, Barcelona, 1980

Un poema comença amb plaer i acaba amb saviesa.

ROBERT FROST