dijous, 16 d’octubre del 2014

uns quants haikus de Joana Raspall

La trista fulla
gronxadissa suplica
un lloc on caure.

Els blats rossegen:
assagen el sacrifici
de la fornada.

Han podat l’arbre:
sense nius, ara queden
les branques mudes.

Engany dolcíssim,
la imatge d’un bell rostre
a l’aigua quieta.

El canyar posa
als llavis de l’oratge
ses deu mil flautes.

Quan t’emmiralles
al llac, els lotus pensen
que ha tornat l’alba.

L’ametller gosa
florir quan la glaçada
està distreta.

Com puc resoldre
el guirigall de dubtes
sense trair-me?

Bescanviàvem
batecs sense adonar-nos
que ens enriquíem.

Sense roderes,
oh!, perdedores rutes
de l’intangible!

Afraus de somni:
estimbadissos passos
sense barana.

Trista tonada!
Les llàgrimes la canten
amb llavis closos.

D’un mot a l’altre,
la idea és tan llunyana…
o tan propera!

La veu se’m nua
i per no lamentar-me’n
encara canto.

La veu que em crida
sempre desperta l’esma
que em fa respondre.

Entomo l’aigua
i em faig canal per dar-la
a qui sedeja.

Ningú sap dir-me
on va a parar la força
que m’abandona.

Parem l’oïda:
fins el gemec de l’aire
ens alliçona.

Cada paraula
és un batec de vida
que vol donar-se.

Paper o marbre,
allò que la ment toca
s’omple de vida.

Treu l’esperança,
i queda un buit enorme
d’un pas a l’altre.

La millor fita
d’una gran aventura
és la tornada.

En sàvia lluita,
la fe no mata els dubtes:
els empresona.

Sols dins la fosca
pot veure’s la lluerna;
el sol l’amaga.

Tinguéssim ales,
potser ens espantaríem
de ser tan lliures.

Humil, la idea
s’empetiteix en forma
de mot, per dar-se.

La gota d’aigua
pot transformar la roca
acariciant-la.

Sota les dures
cuirasses, els cors d’home
també flaquegen.


JOANA RASPALL, “Arpegis”, Abadia editors, Saldes, 2004.

5 comentaris:

  1. Pensava que era teu trampós....

    ResponElimina
    Respostes
    1. No, que jo sóc a la secció "Poemes propis"!!!
      M'afalaga, però, que m'hi confonguis, amb la Raspall

      Elimina
    2. El de "La fulla gronxadissa..." em recorda una imatge teva sobre la fulla que cau a poc a poc... la vaig entomar (la imatge) i ara no sé on l'he desat.

      Elimina
  2. "La fulla gronxadissa...", ara ja sé què em recordava:
    "Només un frec/de vent a les ales,/vol sense motor./
    De pista d'aterratge:/com fulla oscil·lant/damunt coixí/
    (no temis), de l'Arcadi Canyelles.

    ResponElimina