dilluns, 13 d’octubre del 2014

Pasquals


Ja no el volem, l’estiu:
potinegem el cel, la terra,
i això esguerra
el clima: no hi haurà ésser viu

que el resisteixi, aquest tròpic.
                Ara allarguen, les nits.
Remen, les cames, i deixen indefinits
rastres d’anhels amb flaire filantròpic.

Al coll de Can Pasqual,
un fa citació sense esmentar la font,
i encara una altra (no és casual
que ara sí: és d’ell mateix).
                                           Responc

amb l’Estellés:
«...una entre tants…»,
quan la veig sola entremig dels bergants.
                ―Farem “la de la dona”―dic després

(¿no és paternalista,
o fins i tot sexista,
fer una cursa dedicada a elles?
¿Potser és el que val, a l’arribada,
la gran braçada
d’un dels Canyelles?).

―Tu, ara, no ets un turista?―
pregunta en Quim.
                              I fa un discurs sobre mobilitat,
sobre incivisme i perjudici social.
Ho estén al maratonià que fa micció,
i a les escorrialles del traüt global.
                Cito en Puig i en Bel:
“No pot ser aquesta degradació:
no val
que l’or, com el manà, plogui demà del cel”.

―Se n’ha de treure rendiment,
de l’erm― diu el Pasqual
petit.
                ―Un erm té vida i té valor―
replica en Cenç―, no cal omplir-lo de ciment:
el sòl urbanitzat és un gran mal.―
                I no
cedeix:
―Si fos verd sí perquè hi hauria un bé natural.―

Ningú no esmenta “El Procés”:
n’hi ha hagut excés
(quina deu ser “la carta amagada”,
o és, la carta, que no en té cap?).
                Qui diu que sap
perquè fa passar probabilitat
per fet, no diu la veritat,
només busca la sotragada.

Passa el Ferriexpress,
avui Transcollserola.
                El poble no controla
el seny: és per l’emoció,
que omple els carrers,
no per la raó.

Per implicació
col·lectiva no ho fa sinó
una minoria militant.
                                  Pro,
al capdavall, serà la voluntat: el o el no.

Triga molt, la tardor.
Passem el riu. Reomplim el sarró
de mots que fan olor
de bonhomia, de comprensió.
                De l’un, diem que és Just i Sant,
de l’altre, jutge de la Constitució.

Quines gambes allà al davant!
Va pel mig, amb permís,
per bella i per puixant.
                Ser vell i fer-se el mec és un incís

només per riure:
la nostra davallada
està més que acceptada:
convé, d’això, concloure’n un somriure.


Alexandre Planas, setembre 2014, Collserola



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada