dijous, 20 de novembre del 2014

Perquè no sé si m'enganyo

Perquè no sé si m’enganyo
jo planto cara a la por:
callar, no tenir raó,
saber per què, llosc, m’afanyo.

Avui fa fred i és maig.
Avui tu m’has fet miques:
mira’m als ulls, supliques,
i el meu rostre hi desfaig.

Alexandre Planas

diumenge, 16 de novembre del 2014

Octubre

Antany, era l’estiu,
en aquell foc, en aquelles ardències,
que es movia la meva fantasia.
Ara em decanto a la tardor
d’un color que embriaga.
Em plau el temps cansat
de les veremes fetes.
Res ja no se m’adiu,
res no em consola ja,
en aquest aire que fa olor
de most i vi,
en aquest vell sol de l’octubre
que il·lumina les vinyes saquejades.

Inesperat sol de tardor
que lluus com en un més enllà,
i fas marrades tendres
amb errabunda joia.
Ens trobes abatuts,
acarats al pitjor, la mort a l’ànima.
Heus ací perquè ens plaus,
oh, vague sol supervivent.
No saps dir-nos adéu
i cada matí tornes,
talment un nou miracle,
més bell com més avances,
i ets ací per morir-te.
I amb aquestes diades increïbles
vas component la teva estació,
tota ella una dolcíssima agonia.

VINCENZO CARDARELLI, “Cinc poetes italians”, trad.: Tomàs Garcés, Quaderns de Poesia, Barcelona, 1961.

dimecres, 12 de novembre del 2014

Concòrdia

Avui torna a faltar-ne un.
L'enyorarem quan fem el port:
amb ell sabem que viure és sort,
és pujar ―sempre com a punt

de fer un final.
Passarem l'Ordal
fent el molinet
fins a Avinyonet.

Ah, la carretera de Begues…
així era la nostra!
Avui només en queda mostra,
dels pollancres (―ei! ―poso pegues

―que són plàtans!)
                                   Felicitat
de pedalar…
                        Els pins
d'aquí no s'han ―sembla― esqueixat.
            (El mestre llença endins

una guilla que han aixafat).
            Ho païm ―o no― al terrat:
―Veus aquelles torres d'allà?
―No fan pas mal ―ens volem consolar.

És Hospital de Cervelló,
com s'anomena aquest racó.
            Basarda ens fan ells, però ella...:
sentim que ens xucla, la femella,

si no fos que ―ai!― som monògams.
            Espavilem!, que pedalant,
les penes, els dubtes, se'n van
i l'aire que respirem… com reconforta!

El camí de Torrelles és de terra,
ens avisen. Fem nostra guerra,
nosaltres, i baixem.
                                   Quins ―coi!― cogombres
a Torrelletes! Però aquests horts són ombra

del que foren. No és temps de fangar
però hi convindria, de magencar.
            Avui val més no disputar.
―Sembles l'Absent ―dic jo (i enllà!)


Alexandre Planas, juliol 2010, Olesa de Bonesvalls








dijous, 6 de novembre del 2014

ma solitud



Tal com dos arbres molt semblants
tombats vers el mateix horitzó,
tu i jo ens partim les nodridures
i ens mouen els mateixos vents.

Seré encar sol damunt la terra
ara que he dit el teu nom?
És que he abdicat la solitud
perquè t’he pres entre els meus braços?

Tal com dos arbres veïns,
entremesclem arrels i fulles,
i aquesta brisa que ens travessa
té sols una ànima, una odor.

Ara et prenc en ma solitud.
Ella és tan calma i tan profunda
que el bruit dels nostres dos respirs
és massa lleu per fer-la moure.

Tal com dos arbres vigorosos,
aixequem dins un cel nedeu
dos brolls de saba paral·lels
però eternament separats.

No obstant, així que el vent s’eleva,
dels nostres fullatges confosos
en treu una sola música,
expressió d’un sol desig.


GEORGE DUHAMEL, “Poesia francesa contemporània”, trad.: J. Arús, Edicions 62, Barcelona, 1987

dissabte, 1 de novembre del 2014

Després de la conversa I

Una sensació és la recepció d'un estímul. Un sentiment és el resultat d'aquesta recepció i del seu processament. Un estat d'ànim és una situació personal que depèn d'unes circumstàncies particulars i en què intervenen una diversitat de sentiments. Les emocions són respostes a estímuls: la foscor provoca por, per exemple. D'emocions, n'hi ha unes quantes (por, ira...), de les quals se'n poden derivar d'altres.

Sobre el sentiment (o experiència d'emoció) de l'amor, hem comentat que parteix necessàriament de l'atracció sexual; que, desaparegut l'enamorament (atracció sexual més impuls de possessió i d'entrega), aquest sentiment es nodreix de coneixement, comprensió, identificació amb l'altre, generositat, ajut, incondicionalitat..., però necessàriament, també, d'un cert desig sexual que, no sent tan intens com el de l'enamorament i, sent ara més o menys esporàdic, no s'ha d'apagar mai del tot. I ara, a més, amb un matís importantíssim: l'impuls complementari de possessió i d'entrega ha de respondre a una mesura i un equilibri tals que no corrompin el sentiment.

I una última cosa: aquest amor ha de ser lliure. És a dir, no ha de ser una inèrcia, no ha de mantenir-se per convenció, etcètera. I, a més, s'ha de mirar de descobrir-ne l'autenticitat. La resposta a aquesta qüestió va lligada, per cert, al domini del propi impuls de possessió i d'entrega i al control del de l'altre: s'ha d'estar segur que hom estima a algú lliurement i no perquè l'altre t'ho reclama.

Un amor sa és aquell que aconsegueix gestionar de manera equilibrada tres aspectes: l’expressió d’aquest sentiment (ser capaç d’expressar-lo com a emoció que és, i d’una manera mesurada); la seva experiència (sentir-lo amb una intensitat mínima i, si no necessàriament de manera contínua, sí que s'ha de poder reproduir en el futur, tot i les interrupcions), i el seu coneixement (de forma que hom estigui segur, com he dit abans, que el propi sentiment és lliure).


Alexandre Planas