divendres, 27 de març del 2020

després


Quan el temps hagi clos el portal del meu estatge insegur,
i les fulloles del maig, brillants i fresques de saba,
batin com ales de seda, ¿dirà, potser, algú:
                «D’aquestes coses bé prou s’adonava»?

I si fos cap al tard, quan, lleument com un esguard que es mig clou,
algun falcó de la nit, travessant l’ombra, venia
damunt l’arç ventejat, pensarà algú: «Ell bé prou
                que l’hauria vist gairebé cada dia!»

Si el traspàs fos al cor d’una nit negra, amb un aire calent,
quan, tot esquiu, l’eriçó s’esmuny enllà de la prada,
«Perquè ningú no els fes mal prou posà força esment,
                i ara ja és mort», dirà algú, tal vegada.

Si, sabent que a la fi em ve el repòs, són a la porta, esguardant
la gran celístia d’hivern, que fa la nit ampla i pia,
pensaran cor endins, els qui mai més no em veuran:
                «Aquests misteris bé prou que els sabia!»

I si escolten el toc de l’adéu, al més pregon de la nit,
quan el vent trenca aquell so lent, i penseu que s’acaba,
però torna més fort, ¿diran amb cor encongit:
«Si ara no ho sent, d’aquestes coses bé prou s’adonava»?

THOMAS HARDY, dins “El gran vent i les heures”, versions de l’anglès de Marià Manent, Editorial Laertes, 2a edició, Barcelona, 1983.



Quan el present hagi passat el forroll a la porta falsa, darrera el meu trèmul sojorn,
i el mes de maig agiti les seves fulles verdes i alegres talment ales,
subtils com seda adés fiblada, ¿diran els veïns: «Era un home
que solia adonar-se de coses com aquestes»?

Si és al capvespre, quan, com un callat llambreig de la parpella,
ve el falcó nocturn travessant les ombres per posar-se
en l’arç de l’altiplà vinclat pel vent, qui ho vegi pensarà:
«Devia ser això, per a ell, un espectacle conegut».

Si fineixo durant una nit fosca i càlida, amb papallons nocturns,
quan l’eriçó nocturn viatja pel la prada, algú pot dir:
«Lluità perquè ningú fes mal a aquestes criatures innocents,
però poc pogué afavorir-les; i ara ja se n’ha anat».

Si quan, en sentir que per fi he descansat, es queden a la porta
contemplant aquest cel ple d’estels de l’hivern,
¿s’aixecarà aquest pensament en els que no em veuran mai més a la cara:
«Era un home que prou considerava aquests misteris»?

¿I algú dirà quan toqui la campana per mi dins la tenebra,
i una brisa que creui posi una pausa als seus engronsaments,
fins que tornin de nou, com si fossin el clam d’una nova campana:
«Ara no ho sent, però podria fer cabal d’aquestes coses»?

THOMAS HARDY, “Vint-i-un poemes”, trad.: Marià Villangómez, Editorial Columna, Barcelona, 1988.



dimarts, 24 de març del 2020


En mi s’uneixen els dos sexes,
claror i enigma.
El bé i el mal en mi es confonen
i es necessiten.
Odi i amor són els qui engendren,
perquè s’estimen i es detesten.
I vida i mort són aparences.

Estima més, si pots.
Odia més, si vols.
Fes bé, fes mal;
l’un va per l’altre.
Fes més de bé, fes més de mal,
fes el que vulguis, però més.
L’excés és el que compta.
Tot és contrari a si mateix
ans que contrari a un altre.
Tot neix quan mor i mor quan neix
en aquest espectacle.
Els sexes no es penetren,
tampoc no se separen,
estan units d’arrel
per alguna altra banda.
Què és masculí? Què és femení?
Tot és igual i tot distint.

Si ho endevines tot en mi
farem un pacte.
Mira que tendre sóc i fi
per una banda,
i que ferotge i angulós
per aquesta altra.
Qui mou la guerra entre tots dos?
El que ens uneix i el que ens separa.
M’estimo a mi perquè sóc jo;
l’altre també l’estimo així.
Joia i dolor són simulacres.
Seny i follia demà es casen.

Occiràs els teus pares, els fills devoraràs:
ells et roben la força i són el teu secret.
Seràs fill dels teus fills i els pares pariràs.
Naixeràs aleshores, si vols, de tu mateix.
En mi s’uneixen els dos sexes,
claror d’enigma.
El bé i el mal en mi es confonen
i es necessiten.
Odi i amor són els qui engendren
perquè s’estimen i es detesten.
I vida i mort són aparences.

JOSEP PALAU I FABRE, “Les veus del ventríloc”, Edicions Proa, Barcelona, 2001.

divendres, 13 de març del 2020

noguera centenària


La fulla cau de molt amunt
i cau amb assuaujada lentitud
quan el vent va a buscar-la,
li diu anem, és l’hora,
l’empeny fora del sobreàtic humit.

Em pregunto si també deu contemplar
la vida condensada en pocs segons:
una pel·lícula ràpida
atapeïda d’ocells i larves,
la primera empenta de la clorofil·la
i el salm monòton de les vespes
que tornen a casa
carregades d’electricitat.
Potser
el gest fariseu de l’ortiga
i el baf melós de les baies ruixades
pel xàfec de cap al tard.
Qui sap si la fulla
deu evocar tot això
abans d’arribar al pol sud
de les hores
i ingressar en la boca
tediosament oberta
de les criatures del subsòl.

GEMMA GORGA, “Mur”, Editorial Meteora, Barcelona, 2015.

dissabte, 7 de març del 2020


Tots ens avesam a la mancança, pocs,
però, solen reeixir a les nafres,
i menys aquells que, veient-les supurar,
cobren, tanmateix, del compte un quocient
de força que els guareix.
Em llev, i a les finestres les meves mans
s’obren com magnòlies de la mar,
i prenen dels jardins olors, gotes d’aigua,
cants de tudons, larves, paraules,
i, amb aquesta nutrició desperten,
ballen amb mals averanys
i viuen amb mi amb gest sobtat.

HILARI DE CARA, “Refraccions”, Edicions Proa, Barcelona, 2015.

dimarts, 3 de març del 2020

Cal valorar la poesia no pas per la seva veritat, sinó per la seva veracitat.

JOSEP PALAU I FABRE