després

Quan el temps hagi clos el portal del meu estatge insegur,

i les fulloles del maig, brillants i fresques de saba,

batin com ales de seda, ¿dirà, potser, algú:

                «D’aquestes coses bé prou s’adonava»?

I si fos cap al tard, quan, lleument com un esguard que es mig clou,

algun falcó de la nit, travessant l’ombra, venia

damunt l’arç ventejat, pensarà algú: «Ell bé prou

                que l’hauria vist gairebé cada dia!»

Si el traspàs fos al cor d’una nit negra, amb un aire calent,

quan, tot esquiu, l’eriçó s’esmuny enllà de la prada,

«Perquè ningú no els fes mal prou posà força esment,

                i ara ja és mort», dirà algú, tal vegada.

Si, sabent que a la fi em ve el repòs, són a la porta, esguardant

la gran celístia d’hivern, que fa la nit ampla i pia,

pensaran cor endins, els qui mai més no em veuran:

                «Aquests misteris bé prou que els sabia!»

I si escolten el toc de l’adéu, al més pregon de la nit,

quan el vent trenca aquell so lent, i penseu que s’acaba,

però torna més fort, ¿diran amb cor encongit:

«Si ara no ho sent, d’aquestes coses bé prou s’adonava»?

THOMAS HARDY, dins “El gran vent i les heures”, versions de l’anglès de Marià Manent, Editorial Laertes, 2a edició, Barcelona, 1983.

DESPRÉS

Quan el present hagi passat el forroll a la porta falsa, darrera el meu trèmul sojorn,

i el mes de maig agiti les seves fulles verdes i alegres talment ales,

subtils com seda adés fiblada, ¿diran els veïns: «Era un home

que solia adonar-se de coses com aquestes»?

Si és al capvespre, quan, com un callat llambreig de la parpella,

ve el falcó nocturn travessant les ombres per posar-se

en l’arç de l’altiplà vinclat pel vent, qui ho vegi pensarà:

«Devia ser això, per a ell, un espectacle conegut».

Si fineixo durant una nit fosca i càlida, amb papallons nocturns,

quan l’eriçó nocturn viatja pel la prada, algú pot dir:

«Lluità perquè ningú fes mal a aquestes criatures innocents,

però poc pogué afavorir-les; i ara ja se n’ha anat».

Si quan, en sentir que per fi he descansat, es queden a la porta

contemplant aquest cel ple d’estels de l’hivern,

¿s’aixecarà aquest pensament en els que no em veuran mai més a la cara:

«Era un home que prou considerava aquests misteris»?

¿I algú dirà quan toqui la campana per mi dins la tenebra,

i una brisa que creui posi una pausa als seus engronsaments,

fins que tornin de nou, com si fossin el clam d’una nova campana:

«Ara no ho sent, però podria fer cabal d’aquestes coses»?

THOMAS HARDY, “Vint-i-un poemes”, trad.: Marià Villangómez, Editorial Columna, Barcelona, 1988.