dimarts, 31 de maig del 2016

ruqueria

És millor saber sortir
de contesa poca-solta
que coneixe’n les raons.
Tanmateix, si les sabíem
no res no hi podríem fer;
encara ens enfonsaríem
un poc més en desempar,
en la vana, fútil, cerca
de més vastes certituds
de segur, desraonades,
i ens faríem durs retrets
quan tornéssim de muntanya.
No vulguem saber per on
ha vingut la ruqueria.



MIQUEL BAUÇÀ, “En el Feu de l’Ermitatge”, Editorial Empúries, Barcelona, 2014

dimarts, 10 de maig del 2016

...pel poema acabat he sabut cada vegada què creia; i, per tant, en què em podia creure sincer.

CARLES RIBA


dilluns, 9 de maig del 2016

forcada

―Que recontent que estic de veure-us!
Ahir
me’n vaig anar sense collir
i em va quedar de fer-vos

una cosa que semblarà pitança:
massa opcions ens deixem perdre,
de trobar-nos, i això és decebre’ns,
no satisfer el que ens amistança―.

            Està núvol i tot és sec.
                        ―Proposà, la Forcada,
indefinida vaga i general. La cara,
els caurà de vergonya, als sindicats? L’ofec

de molta gent (la por) ho impedirà.
            ―Però vindrà un instint de comunitat
que ens farà solidaris.
                                   ―L’Eurobegues és dat
i beneït?―.
                        El poder mediàtic fa

dels mafiosos
caps d’estat.
                        Vol cloïssa prou salvatge.
La mestressa entra bé: ens porta l’utillatge.
            ―Això és Viladecans, i no Gavà.
(Tots dos, alhora, el mirem cansats).
            ―Us heu quedat com encantats!―.
(O potser és que té destresa a hipnotitzar).
            Passa una euga. No gaire nerviosos,

pensem: quatre dies i tot penjolls.
            A Begues ens treu dos minuts
i, sense embuts,
diu que ell fa el que vol.

Amb gran esperit solidari,
en Vicenç diu que ve (tot i no ser, el camí, d’asfalt).
            Diu:
                        ―mal que mal
trio allò que és més igual.
            A Torrelletes veig el drap de l’adversari:

fem com diuen ells (i elles)
quan veuen estelades:
comptarem com a nostres les opinions no expressades.
            ―M’agrada molt Torrelles:

aquests hortets sense somiers
i la festa de la cirera…
            ―Potser com era abans Corbera―.
                        Després

de molt dubtar,
decideixen d’anar per la Creu
(us haureu
mullat?).
                        Per mi, arribar

és signe de ser viu.
            Més tard, el que ara és erm serà un riu.


Alexandre Planas

dilluns, 2 de maig del 2016

uns quants haikus de Salvador Espriu

I
Qui fa de guia
és el més cec. Alçàvem
al sol les nines.

IV
Palpem adversos
murs de llum, cel de pluja,
pell de la fosca.

VIII
I percudien
rítmics bastons el ventre
sec de la terra.

IX
―Company, vacil·les,
embriac de begudes
de polseguera?

XIV
Quedem de sobte
molt xops de la vessada
sang del capvespre.

XVII
M’envesquen trossos
de laments, filagarses
de buits diàlegs.

XXI
―Amb eterns límits
topa l’afany inútil
de la formiga.

XXII
Sobre l’argila
freda l’obscura força
s’arrossegava.

XXIII
Quan vull, aixeco
aquest taló benigne
per trepitjar-la.

XXV
Creix en l’estranya
presó que sóc la meva
mort dolorosa.

XXVI
Brilla, dins l’únic
coneixement del negre,
l’or del meu somni.

XXVII
Groc, blau, verd, mangra
aprenc colors diversos
de la mentida.

XXVIII
Vident, ajuda’ns
al combat amb l’oculta
cremor de l’alba.

XXIX
D’un pou a l’altre
de la nit, som profunda
set de font clara.

XXX
Se’ns atansaven
lentes ales del dia,
temps de bonança.

XXXI
―Et duc a l’ample
repòs del parat núvol,
perquè t’hi adormis.

XXXII
Però somies
dolçors d’engany? Accepta’t
lliure en l’abisme.

XXXIV
―Cervell, despulla’m
pensaments que no vénen
nus als meus llavis.

XXXV
Els més sensibles
dits de l’orb destriaven
cançons de l’aire.

XXXVI
Un fragilíssim
cristall, la prima vida
de les paraules.


SALVADOR ESPRIU, “Per al llibre de salms d’aquests vells cecs”, Edicions 62 (edició especial per a l’Observador), Barcelona, 1991.