De nou, amb la vella tristesa,

es gronxen els joncs sobre el camp,

de nou, d’enllà del riu en boires,

em crides tu a mi des de lluny.

S’esvaïren, fugint sens traça,

les guardes d’eugues de l’estepa

i es desferen les cruels lluites

baix el jou de la lluna minvant.

I jo, amb la tristesa de segles,

com llop baix la lluna minvant

no sé què faré amb mi mateix,

no sé on puc volar cap a tu!

Jo escolto el tronar del combat

i els crits de trompeta dels tàrtars

i veig sobre Rússia, de lluny,

un incendi gran i tranquil.

Copsat d’una fonda tristesa

jo corro sobre cavall blanc…

i s’encontren els núvols a lloure

en l’aire nocturn i tenebrós.

S’aixequen somnis lluminosos

dins el meu cor tot fet bocins

i tomben els clars pensaments

cremats per un foc tenebrós…

Sorgeix, mon admirable encís!

Ensenya’m a veure ben clar.

S’alça dels cavalls la crinera…

Al vent udolen les espases…

ALEXSANDR BLOK, “Els dotze i altres poemes”, Trad.: Guillem Nadal, Edicions del Mall, Barcelona, 1986.

La paraula m’atrapa en la memòria,

fins al punt que el present

―la consciència de present renovat a cada instant―

se’m torna en un instant record, història:

sempre més poderosa que l’instint.

No, no hi puc res: el que conec i que en va reconec

enmig de tant com desconec que ignoro

m’aboca a viure exànime,

sigut,

i em sento fins i tot posterior al que conec que ignoro,

el temps futur de l’esperança i el desig:

un temps que aparentment visc no viscut,

però que per l’espera

―per la construcció que en faig en la durada de l’espera―

també m’arriba del record.

El que vull és passat.

CARLES CAMPS MUNDÓ, “El contorn de l’ombra”, Editorial Proa, Barcelona, 2006.

...la poesia no pot ser hermètica fins a la incomunicabilitat, ni avorridora, és a dir, sense centres d’atracció, d’interès, de novetat, de sorpresa. La poesia pot certament presentar dificultats ce comprensió, però en aquest cas el mateix autor o un bon exegeta han de poder traduir al llenguatge comú les seves metàfores distorsionades fins a la incoherència grotesca. La poesia que només sona és música barata.

PERE QUART