La paraula m’atrapa en la memòria,

fins al punt que el present

―la consciència de present renovat a cada instant―

se’m torna en un instant record, història:

sempre més poderosa que l’instint.

No, no hi puc res: el que conec i que en va reconec

enmig de tant com desconec que ignoro

m’aboca a viure exànime,

sigut,

i em sento fins i tot posterior al que conec que ignoro,

el temps futur de l’esperança i el desig:

un temps que aparentment visc no viscut,

però que per l’espera

―per la construcció que en faig en la durada de l’espera―

també m’arriba del record.

El que vull és passat.

CARLES CAMPS MUNDÓ, “El contorn de l’ombra”, Editorial Proa, Barcelona, 2006.