diumenge, 23 de desembre de 2018


Que potser la llengua
tan llarga i ben treta
en última mofa
voldria més vi?
Nosaltres encara en tenim.

Sota la branca del penjat,
lletraferits, a Sepharad,
paràvem taula de sopar,
car ens escau de celebrar
com ens trobem ―dringa l’or fals―
els uns als altres genials.

Puja de l’íntim magatzem
el repertori del poncem
fins a la boca. Groc de mel,
amaga l’ou finíssim tel.
I amb mots que diu l’afecte quec,
ens afaitem de sec en sec.

Mira la nit, el temps mesell:
ni un bri de vent mou el penell.
Prou esmolades ja les dents,
ens allerem d’estar contents.
Rèiem per torn, pagant escreix,
tous acudits de ximple amb xeix.

Fer bon cabdell del mal cordill
de les paraules, que senzill!
Maldem estona en l’embolic
de destriar inic de ric,
matís de clepsa, tan subtil,
que molt sovint hi perds el fil.

Dels llavis d’un malalt del cor
aprenc que sols l’ànima es mor.
Em palpo el cos. Sento el consol
d’esdevenir col o cargol
o tal vegada gos amb os,
a l’endemà del meu repòs.

Contra l’enterc, doctes mandrons
llancen raons, sòlids maons.
Però jo sóc, amb el meu corc,
un indecís a l’entreforc
d’estranys camins del sí, del no,
i cal que toqui pirandó.

Matat el cuc, com de costum,
ho empudegàvem tot de fum.
Després de l’àpat, girant full,
juguem a cartes. Sempre sull,
em trumfen l’as, guanya l’astut,
volen pistrincs, i tururut.

Ens demanes ara
si calç d’esperança
enlluïen negres
 tàvegues del tedi
d’un gran esperit?
No t’ho podríem aclarir.

SALVADOR ESPRIU, “La pell de brau”,  Edicions 62, Barcelona, 1991

poncem
m. [LC] [BOS] [AGA] Fruit del poncemer, força gros, oval o oblong, de pela gruixuda i rugosa, groga quan és madur, i polpa groga o verdosa, poc o molt àcida, emprat per a fer confitures i begudes.
allerar 
intr. pron. [LC] Permetre’s, prendre la llibertat, de fer alguna cosa. El poeta no s’allerà mai la llicència del vers blanc. Allerem-nos d’estar contents.
sull -a 
adj. [LC] Esquerp, taciturn.
tàvega 
f. [LC] Masmorra .



dissabte, 15 de desembre de 2018


L’aire resplendent
arrela en el plany.
Ales de la sang
drecen a claror.
De la llum a la fosca,
de la nit a la neu,
sofrença, camí,
paraules, destí,
per la terra, per l’aigua,
pel foc i pel vent.

Salvo el meu maligne
nombre en la unitat.
Enllà de contraris
veig identitat.
Sol, sense missatge,
deslliurat del pes
del temps, d’esperances,
dels morts,
dels records,
dic en el silenci
el nom del no-res.

SALVADOR ESPRIU, “Final del laberint”,  Edicions 62, Barcelona, 1991

dimecres, 12 de desembre de 2018

hivern en un altre país


Si volgués acabar-se
la tardor! Si la dolça
estació, la llum tardana en els grans arbres
s’acabés! Si l’aroma, l’olor
de les pomes caigudes, de la pols del camí,
d’aigua propera, la sentor de l’aigua
arribant fins a mi; si s’acabés,
podria suportar, de nit, aquella absència,
les mans que no abasten les seves mans, el nom
que dic alt, i no em ve el meu nom en resposta.
La imatge que veig prou, però no amb la mirada.
Tot això bé ho podria suportar
si, fosa la tardor, vingués la llum glaçada.

ARCHIBALD MACLEISH, “Poemes d’Archibald MacLeish”, trad.: Marià Manent,  Edicions 62, Barcelona, 1981

dimarts, 11 de desembre de 2018

La pobresa, des de la revolució industrial, és a causa, només, de l'estupidesa humana.

BERTRAND RUSSELL

divendres, 16 de novembre de 2018


Vàrem caminar junts.
Abans havíem segut a l’aire lliure, sota sostre,
sota la inquieta mirada de l’oreneta blava
dins d’esglésies que s’alçaven fetes pedra i vitrall d’ombra,
als mercats, sota els tendals de les places,
xiuxiuejant com fan les lletanies als llavis de les velles,
com fan els colors als seus ulls de pupil·les gastades,
perquè érem tan vells, els més joves, com la neu blava i negra de les muntanyes
i dúiem els fills de la mà, a la veu, dins l’esperma,
aspiràvem al cel fets albor, gel de segles,
enarborant la nostra altiva cornamenta de bosc centenari,
la nostra ànima de pedra i d’escuma,
encara que sabíem que seríem presos per la nova alba
i que molts tornarien a casa amb les voluntats vençudes
d’altres dins les tombes, dins els ventres
els més, mirats com a bojos pels expenedors de notícies,
insultats pels qui van venir i van ocupar les nostres vides
sense cap respecte
dominant el gos, dominant l’amo i guanyant la cadena
que brillava sempre sota la lluna d’agost
i encara més
sota la de gener quan el gebre
semblava argent i diamant d’estrella;
encara que sabíem que abaixarien el nostre orgull de cap erecte
que no rebríem altra mirada
que la de la mort que espera.

Per existir no n’hi ha prou amb la voluntat del ventre,
amb la llum de l’astre que esqueixa l’escorça i la saba,
dins d’un món d’homes, d’un món de mapes
que el cels desconeixen,
dins d’un cel de realitats que la realitat ignora,
no serem més, no serem ja mai si els altres no ens deixen
malgrat ens reconegui la molsa i la cu-cut, i l’estornell xiulador,
malgrat en doni fe la sèquia, el riu, l’arbre de les clotades,
malgrat les bandades d’ocells migradors sàpiguen dels nostres esforços
i siguin nius de cigonyes de segles els campanars del nostre esperit,
per més que enarborem la veu de Llull, de March, carn,  carn vertadera,
mira com ens anomenen fills de puta i ens insulten
dins mateix de la nostra casa, als nostres recintes,
quan els fills de les putes són bellíssims, són com blat tendre,
són com camps de blat tendre plens de roselles, sota el cel blau,
són com àngels eteris d’amor, els fills de puta.
Però volen menystenir-nos, ignorar-nos:
mira com ens agafen presos quan gosem
arrencar el drap estranger i penjar la nostra veu
de la campana més alta del nostre segle.

No hi ha lloc per nosaltres sota la capa del cel.
Estem predestinats a desaparèixer sota onades de migracions,
sota el pes imposat d’altres cultures
i no podem ni bramar com fa la vaca quan el part la prem,
com fa el cel quan el raig l’inclina,
sens ésser ridiculitzats, i encara així
vàrem caminar, vàrem marxar per a la mirada d’un món
que ja no ens mira. I allí hi érem, Tots
acudíem a un sol punt com fa el riu
degotejant des d’una boca de terra i foc
i reunint-se en un cabdal, imitàvem el riu,
el seu recorregut alegre, els seus gorgs, la seva llum,
volíem que el món en aquells segons robats a la seva bogeria de guerres,
a la seva aniquilació ferotge de natura i espècies vivents,
ens veiés també agonitzar, ens veiés agonitzar
entre balls i cap grossos i gegants, amb tota la nostra cultura de carrer a coll,
agonitzar com el poble savi i, perxò, dèbil que ja érem,
agonitzar en nom de la pau i el futur que no veuríem.
Agonitzar com els ossos dels gels de l’Àrtic,
com els tigres immensos dels boscos de Bengala.

I ens vam dreçar per ser la riota i el menyspreu i encara l’odi,
de militars i d’altres espanyols que ja movien la seva imaginació de guerra
sobre els nostres cossos vius, o la imaginació de la presó i la pena;
però ens vam dreçar. I ens van anomenar provincians
i pallassos i coses molt pitjors.  Ens van ridiculitzar.
Així parlava l’enemic, convertit en veí de les nostres cases,
en amic dels nostres fills, en marit de les nostres filles,
l’enemic barrejat a la sang dels nostres néts,
l’enemic que era l’amant de les nostres dones,
l’ amic de joc de les hores en què les fàbriques expulsen els seus treballadors
des de les seves entranyes roges i negres,
amb qui ens dirigíem al bar a demanar la cervesa i una tapa,
l’enemic convertit en el company de lluita contra el capitalisme ferotge
que ens estava arrencant els drets guanyats d’antuvi
amb morts i fams i misèria i amargor i llàgrimes foses.

Però aquell dia vam marxar junts.
El temps ens donava una nova oportunitat,
un setembre de fulles que no volien deixar els arbres,
encara no, incendiant-se roig a les cantonades d’una tarda eterna,
d’una nit eterna. I els qui no van poder venir ens seguien des de les cases,
que es tornaven transparents perquè tota la terra era nostra
sense parets, ni murs, ni fissures, per un instant de somni.
Els qui no van poder venir, ells també hi eren.
Eren gent bona, gent que tirava endavant la família, el treball,
molta gent honrada.
Però el somni ens recreava i ens duia com un sol cos cap al punt de trobada,
i el punt de trobada no era cap lloc en concret,
era un somni de la sang, que ens estirava des de lluny.
No temíem l’exèrcit que ens ocupa de fa segles, ni les armes,
ni els enemics de les nostres parpelles, ni els conqueridors
que ja teníem dins. No temíem que ens poguessin matar
amb l’excusa de la revolta. Dúiem fins i tot els nostres fills més petits.
Hi ha moments en la història de l’esclavitud que són així,
comença un ocell a volar i el segueixen tots els altres
i el cel desapareix com si tot fos vol i immensitat i glòria.
I es sent el soroll tronador del seu xerricar i topar d’ales.
I després tot el món torna a quedar en silenci.
I fins i tot l’arbre que ha vist aquella meravella
dubta de la seva visió de fulles.
Encara més, doncs, l’home
a qui cap terra l’arrela.


diumenge, 4 de novembre de 2018

dissabte, 27 d’octubre de 2018

fantasia vespral


Davant del seu casull a l’ombra seu
el llaurador, a qui fuma una llar frugal.
                Hospitalària en el pacífic
vilatge sona al romeu l’esquella.

Els barquerols ja tornen també al port;
en viles, lluny, s’apaga l’actiu brogit
                del mercadal; en la quieta
                               parra lluu l’àpat companyonívol.

I jo on em giro? Viuen els moridors
de son i feina; tots són contents mudant
                brega en repòs; ¿per què només a
                               mi dins el pit no em dorm mai la pua?

Al cel de cap-al-tard un abril floreix;
sens nombre es baden roses, i brilla en pau
                el món daurat; oh, arrabasseu-m’hi,
                               núvols purpuris!, i en llum i aire

allí amunt se’m fonguin amor i doll―
Però com esverat del prec boig, ja fuig
                l’encís; fosqueja, i solitari
                               sota del cel, com sempre, em retrobo.

Acut, son dolç!, ah, massa deleja el cor;
però ja et desroentes, tu, joventut,
                tu, inquieta, somniosa!
                               Tranquil·la i clara és llavors la vellesa.

HÖLDERLIN, “Versions de Hölderlin”, trad.: Carles  Riba, pròleg de Gabriel Ferrater, Edicions 62, Barcelona, 1971

dilluns, 22 d’octubre de 2018

octubre


Els vidres, nets del baf de llum calenta.
S’obre l’ull clar de la tardor, i ens mira
cansat d’ésser indulgent, d’haver de dir-nos
amb molta paciència, com sempre,
que trepitgem aquests castells de sorra
d’oblit, i ens afanyem. Tampoc enguany
no ens salvarà cap malentès: a l’hora
serem al lloc on ens hem convocat.
                I acudim a la cita, resignats,
mentre les fondes llanes femenines,
amb una dúctil passió d’orquídia,
s’arrissen lentes i persuasives,
es retallen i es cusen, s’insinuen
fins que han empresonat els cossos rossos,
els companys que han begut sol amb nosaltres
i encara els eixams d’ànimes abelles
se’ls dispersen i brunzen flama, llengües
de l’esperit del foc: però des d’ara
recollits, més i més cauts i lunars,
més i més blancs al fons de galeries
de mines tortes. Meditem enginys

GABRIEL FERRATER, “Les dones i els dies”, Edició crítica de Jordi Cornudella, Edicions 62, Barcelona, 2018

diumenge, 7 d’octubre de 2018

Vivim en una edat en la qual els homes tracten l’art com si entenguessin que és una forma d’autobiografia. Hem perdut el sentit abstracte de la bellesa.

OSCAR WILDE

dissabte, 6 d’octubre de 2018

els vells ximples


Què es pensen que ha passat, els vells ximples,
perquè s’hagin tornat així? ¿Potser creuen d’una manera o altra
que ets més adult quan les barres et pengen i baveges,
i no pares de pixar-te a sobre i no pots recordar
qui t’ha trucat aquest matí? ¿O que, si els vingués de gust,
podrien retornar a quan ballaven tota la nit,
o al dia del seu casament, o a un setembre amb el fusell a l’espatlla?
¿O s’afiguren que realment no hi ha hagut cap canvi
i que sempre s’han comportat com si fossin esguerrats o embriacs,
o que es van estar asseguts dies i dies en un somni lleuger i sense fi
mirant els moviments de la llum? Si no és així (i no pot ser-ho), és estrany:
                                               per què no criden?

En morir, esclatem: els trossos que érem
comencen a escampar-se per sempre més
sense que ningú no ho vegi. Només és oblit, certament:
ja ens hi havíem trobat abans, però aleshores era passatger
i no parava de fondre’s amb l’únic afany
perquè florís la flor d’un milió de pètals
que és l’existència. La propera vegada no podrem fingir
que hi ha alguna cosa més. I aquests en són els primers senyals:
no saber com, no haver sentit qui, la capacitat
de triar perduda. La seva aparença els delata:
cabell cendrós, mans de gripau, cara de pomes agres…
                                               Com pot ser que no se n’adonin?

Potser fer-se vell sigui tenir habitacions il·luminades
dins del cap, amb gent que s’hi belluga.
Gent coneguda, però que no sabríem anomenar, i que apareix
com una sentida pèrdua recuperada, al llindar de portes familiars,
col·locant un llum, somrient des d’una escala, en triar
dels prestatges un llibre conegut; o a vegades només
les habitacions mateixes, amb unes cadires i la llar de foc encesa,
una mata que voleia darrera la finestra, o la pàl·lida
benvolença del sol a la paret a ple estiu
després de la pluja, un vespre remot. Allí és on viuen:
no pas ara i aquí, sinó on tot va passar una vegada.
                                               Vet aquí per què tenen

aquest aire d’esmaperduda absència: miren de ser allà
però sense moure’s d’aquí. Perquè les habitacions s’allunyen
tot deixant un fred enervant, el desgast continu
de prendre alè, i ells encongits al peu
del cim de l’extinció, els vells ximples, sense mai adonar-se
que és molt a prop. Deu ser això que els manté quiets:
el pic que es veu des de tot arreu
per a ells és camí costerut. ¿Tenen idea
de què els fa recular i de com s’acabarà això? ¿Ni de nit?
¿Ni quan arribin els estranys? ¿En cap moment durant
l’espantós retorn a la infantesa?
                                               Bé, ja ho descobrirem.

PHILIP LARKIN, “Finestrals”, trad.: Marcel Riera, La Breu Edicions, Barcelona, 2009

diumenge, 16 de setembre de 2018

impressions


malgrat que hi ha semblances
en el criteri,
l’avenir és el temps
precursor del domini inconscient.
per ara,
no tinc la intenció a negar-ho,
però en el camí de l’espera,
la permissivitat
oculta darrere les vinyes
que idolatro la fruita del sol
i el suc de la lluna.

JOAN JOSEP BARCELÓ I BAUÇÀ, “Svalbard”, AdiA Edicions, Calonge (Mallorca), 2018

la sèrie algorítmica dels dubtes interns


l’esclavatge es manté
en el conscient,
mesura dels plaers exaltats
per a renéixer
i fer-se més fort.

les hores intactes no es compten.

en un lloc de la casa,
dormint al llit,
t’esperen: els hostes.

JOAN JOSEP BARCELÓ I BAUÇÀ, “Carn crua”, AdiA Edicions, Calonge (Mallorca), 2018

diumenge, 2 de setembre de 2018

mort


Ni por ni esperança acompanyen
un animal agonitzant;
l’home espera la seva fi
tement-ho i esperant-ho tot;
ha mort moltes vegades,
moltes vegades s’ha aixecat de nou.
Un gran home en el seu orgull,
fent cara als assassins,
llança l’escarni sobre
l’alè que es paralitza;
coneix la mort a fons
̶―l’home ha creat la mort.

W. B. YEATS, “Trenta-quatre poemes”, trad.: Marià Villangómez, Edicions dels Quaderns Crena, Barcelona, 1983

  
Ni la por ni cap temença
no vetllen l’animal que mor;
l’home espera la seua fi
esglaiant-se, esperant-ho tot;
i moltes vegades ha mort,
i moltes ha tornat a alçar-se.
Davant dels assassins
l’orgull de l’home ferm
respon a l’últim
alè amb l’escarni; la mort
la coneix per dins ―l’ha creat
l’home la mort.

W. B. YEATS, “L’espasa i la torre”, trad.: Patrícia Manresa, Albert Roig, Edicions 62, Barcelona, 2005

Puc mirar llargament el nus d’un bocí de fusta fins que arriba a fer-me por.

WILLIAM BLAKE

dilluns, 27 d’agost de 2018

les cares noves

Si tu, que has envellit, et mories primer,
ni la catalpa ni el til·ler fragant
oirien els meus peus vius, ni jo trepitjaria
on forjàrem allò que el Temps romprà amb les dents.
Representin les cares noves els enganys que desitgin
a les velles cambres; la nit pot pesar més que el dia,
encara les nostres ombres divaguen pel jardí arenat,
semblen els qui són vius més indefinits que no elles.

W. B. YEATS, “Trenta-quatre poemes”, trad.: Marià Villangómez, Edicions dels Quaderns Crena, Barcelona, 1983



catalpa 
f. [AGA] [BOS] Arbre caducifoli de la família de les bignoniàcies, de grans fulles cordiformes, acuminades i verticil·lades, d’olor fètida, flors en grans panícules, blanques amb taques grogues, i fruit en càpsula molt llarga i prima, originari d’Amèrica del Nord i plantat com a ornamental (Catalpa bignonioides)

dimecres, 8 d’agost de 2018

mozart

                Enduts d’un ritme fàcil i profund
també els nostres compassos voldrien, un a un,
                               volar i somriure.
També la nostra llei és una gràcia ardent,
                ala d’un ordre en moviment,
                               ràpida, lliure…
Potser la nostra vida sigui un mal instrument,
                               però és música, viure!


MÀRIUS TORRES, “Poesies de Màrius Torres”, Pagès editors, Lleida, 2010

dimarts, 7 d’agost de 2018

Direm que el que es recomana són invisibilitats intermèdies… Què és el que ha de quedar amagat, sense posició visible? El més important. Quina ha de ser la part visible? La que porti al lector a fer més coses.

GONÇALO M. TABARES

diumenge, 22 de juliol de 2018


Et dec, amic, una resposta a la conversa ajornada,
interrompuda per l’esfereïdor silenci, pel llamp que estroncà
sense visible límit la veu i les paraules.
I no s’atura el temps? I no emmudeix el vent quan els mots callen?
Quin espai acull els pensaments si es perden les imatges?
Si un vers pogués recuperar el fil trencat del teu vital somriure,
deturar les ombres que, inclements, esborren les més clares
línies del teu esguard, vívid encara? El verb sense paranys,
la teva aposta.
Et dec una resposta, amic, que el temps deturi,
perquè el destí no és just. Potser tan sols refer els records
ens redimeixi.

ZORAIDA BURGOS, “Absolc el temps”, dins Convivència d’aigües. Obra poètica”, LaBreu Edicions, Barcelona, 2017.

divendres, 20 de juliol de 2018

l'arquer


De l’úter va emergir la fletxa abans que tu.
L’arc s’esperava sota el llit, i encara
no ho sabies. Et calia creure
que habitaves el punt més vellutat
de l’univers que no deixaries mai.

Però de seguida t’enderroques.

Des de llavors vius aferrat a una mà
de gel que et promet l’encert directe al centre,
entre penombra i èxtasi dominat pel desfici
de fregar-lo amb un dit i que s’esmunyi.
Aprens que la llar no ets tu ni el pare
de cendra ni l’efímera carícia de l’àvia
ni el bes indecís de la mare
ni la mestra escorredissa que t’ofrenen
petites mossegades de tendresa.

Ja saps que arc i fletxa vénen sempre junts
i que al centre de la diana hi ha la flor obesa
de la por, un clavell decapitat.

Ets l’arqueòleg extraviat que insisteix
a recolzar-se sobre murs de maons
de palla esmorteïda; l’ocell que es llença en espiral
cap a la seva tomba cavada, acorat dia rere dia
per la fulla impietosa de la desesperança.

Que la llar té un xiprer al fons dels ulls,
també ho has de saber.

I malgrat el desig imperant de cosir-te la boca
i no suplicar-la mai més, vius
amb la dolça companyia de l’engany
que, de tant que apuntes i dispares,
potser un dia la fletxa no es desvia
i les runes sedimentades sota la pell s’esporguen.

On és la vella diana de la llar, això tampoc
no ho saps. Potser només viu
entre poemes, és al cercle incessant
de les idees que ens enlairen.
És la tortura aurífica de la cerca.

ANNA GAS, “Poesia Bloom”, AdiA Edicions, Calonge, 2018

dimecres, 18 de juliol de 2018

sirenes que peixen el món


El to fangós d’una veu cansada
tan sols l’escolta el mar.

Exordi de cames amfíbies
del neguit de qui respira i troba brànquies
embussades per la sorra que s’hi escola
i cobreix
pam a pam
un cos nuu nu i gèlid llefiscós
de faringe feta d’algues que li trenen
la columna
i la sostenen i caminen
peus d’anemone marina
que fan cabotatge encabotats
en petits núvols d’escuma
i cabells com perfums de mar
(ara ferum de peix de llotja).

Piscifactories
de cria intensiva
de sirenes desgastades
fetes hidra d’aigua dolça i estancada,
apeixades i afartades
d’esquers, hams i lluites vanes,
violades,
soterrades,
fetes pòlip simbiont
de la llum, la xarxa i la nansa
que tan sols el mar travessa, mulla i salva.

LAIA MALDONADO, “Poesia Bloom”, AdiA Edicions, Calonge, 2018

dimarts, 17 de juliol de 2018

promesa


En un apartat racó de la Ment,
començo a deslligar-me.
Es despullen els discursos que carrego.
Els cremo.
Jo seré la Mare d’una gran nostàlgia.
No en quedarà ni rastre,
de la meva arquitectura.

És moment d’enderrocar la Pa(ra)ula
que ja no era
feta per nosaltres:

tot esdevindrà runa.

Cremo la faula,
vull eliminar fins la cendra del meu llenguatge,
arribar al buit,
tocar fons
                                com et vaig prometre.

PAULA S. PIEDAD, “Poesia Bloom”, AdiA Edicions, Calonge, 2018

dilluns, 9 de juliol de 2018

Volia l’última paraula,
li fou donada l’única resposta:

hauràs d’abandonar sobre els fogons
les menges mig guisades
i el got mig ple damunt la taula.
L’atzar, que enceta i clou la voluntat,
fa via amb peus lleugers al teu encontre
i empeny, inexorable,
les lletres del silenci.

Si saps dir prou quan calgui,
la pietat apagarà el discurs,
la pressa de la seva arribada,
i al nucli dur de l’espiral on tot comença en un no res i mor
disfressarà tot el no res que amagues
i el buit d’on has vingut per no anar enlloc.

Potser.


FRANCESC GARRIGA, “Ragtime”, Labreuedicions,  Barcelona, 2011
L’art és la infantesa. És ignorar que el món ja existia i crear-ne un.

RAINER MARIA RILKE

dilluns, 2 de juliol de 2018

cant de Xhèlua


De foc era ma boca,
i mes flautes, de gel.
Dintre ma por vivia,
segellat per la força.
Els meus peus calcigaven diàlegs d’astres i brins.
Sota ombres de falcons el meu cor s’adormia.

La teva faç vaig veure,
on tanta llum cantava.
El meu esguard corria
cercant ton gest de branca.
Vaig saber que les pedres empinades dels déus
eren somni de mort damunt segles de tórtores.

Mon odi s’estimbava
cap a ta veu de sembres.
La innocència duia
màscares de rosada.
Cada nit combatien els vells àugurs i el vent.
I a ma fona pesaven els besos i l’Estrella.

Vaig rebre la Paraula
amb la llum de l’aurora,
vaig fugir de les llances,
vaig besar la meva ombra.
En arribar, vestit de tendresa i Muntanya,
tu vares escollir ma soledat nafrada.

Profeta de Tonàtiuh,
blanc herald dels teus cims,
per tu canten les planes
i es despullen les aigües.
Dónes un cos a l’ànima i un anhel a la forma.
Ton silenci contesta el coral de les frondes.

Quan el teu nom invoco,
tots els meus pensaments
floten com llargues barques
damunt la correntia,
i, amb els ulls aclucats, veig alçar-se en ton ànima
radiant veritats parides vora l’aigua.

Oh, germà del misteri,
pare de l’alegria,
llavis solars s’acosten
al cercle de ta fímbria!
Estimant el real, pregoneses corones;
l’invisible ressona en la fonda cargola.

Per ta esperança pujo,
pel teu plany descendeixo.
Sóc com efímer vesc
del teu arbre infinit.
Eternitat i temps són els caps del teu nus,
i la terra, cantant-la, en visió trasmudes.

No sóc de l’esperit
la més alta bandada,
sinó el més pur deixeble,
la llavor soterrada.
Quan en els teus retorns immensament t’adormis,
humil jo vetllaré tes enceses memòries.

AGUSTÍ BARTRA, “Quetzalcòatl”, El Observador, Barcelona, 1991

Xhèlua és deixeble de Quetzalcòaltl, rei i sacerdot tolteca.


fímbria f. [BO] En bot., marge o part d’un òrgan dividit en segments molt estrets.

dissabte, 16 de juny de 2018

incerta memòria

Sí, quan vingui un temps càlid, que no escau a la fi
de l’any, ja a l’any vinent en tardania,
i el garbí, que duu l’olor de la pluja i l’estiu,
a les grans branques prengui les fulles moribundes,

i tu pel Friedrichstrasse, a la vesprada,
o tu a París, al moll batut pel vent,
agiteu davant vostre fulles seques, amb uns
pensaments que canvien, talment els núvols grisos,

no sabríeu per què, tot d’una, la dolcesa
us omple el cor, o als ulls us vénen llàgrimes.
Sereu dins un vent càlid, com de juny, i entre fulles
caient. «Quan fou així?», direu i «Qui m’acompanyava?»

No en tindreu cap record i us hi estareu, sentint,
el vent al coll, el vent damunt les mànigues.
Olor d’herba o de fulles mortes d’algun jardí
sentireu. Amb ulls closos, direu: «Amb qui? I on era?»

ARCHIBALD MACLEISH, “Poemes d’Archibald Macleish”, trad.: Marià Manent, Edicions 62, Barcelona, 1981
Els poetes immadurs imiten; els poetes madurs roben; els mals poetes fan malbé allò que agafen, i els bons poetes ho converteixen en una cosa millor, o almenys en alguna cosa diferent. El bon poeta uneix allò robat en una totalitat de sentiment que és única, absolutament diferent d’alllò de què va ser extret; el mal poeta ho converteix en quelcom que no té cohesió.

T.S. ELIOT

dissabte, 2 de juny de 2018

trèmula llum, olor de vinyes


Trèmula llum, olor de vinyes, flabiol
d’un rossinyol ardent, que es lamenta i oblida.
Casta entre els arbres, com una verge adormida,
una línia de blats ondula en el pujol.

Pur ocell de la nit, que l’estel esgarrifes
amb l’ànima sonora i plena de lament:
les roses mortes fan com pàl·lides catifes
on es perd, errabunda, la llum del pensament.

Vora el plor d’un estel hi ha el perfum d’una rosa
silenciosa i tímida, sota un cel massa pur.
Et donà més aroma aquest plor de l’atzur,
oh casta melangia de l’ànima reclosa!

I, mentre sobre el pit de cada Primavera
ton plor serà immortal, pur ocell de la nit,
morirà imperceptible el meu plany, esvaït
vora un doll de perfum, oh ma rosa lleugera!

MARIÀ MANENT, “Poesia completa”, Edicions 62, Barcelona, 2013

dijous, 31 de maig de 2018


Remor de cops d’aixada, no la sents?
Rere les altes tanques de paret.
Sense repòs, però molt lentament,
enllà de la cleda contínua del temps.

Arrencaven els ceps, han cremat els sarments,
damunt la terra bona s’estenia l’erm.
Pel serpent del rial arrosseguem
passos neguitosos d’aquests peus de vell.

La saviesa clamava al guaret,
a les canyes seques que movia el vent:
«Contempla’t en mi com esdevens
aconseguida mort de tu mateix.»

Ajupits en l’ombra, caven comparets
a les despullades vinyes de l’hivern.
No hi ha llum per tota la buidor del cel.
Només uns cops d’aixada al fons del fred.

SALVADOR ESPRIU, “Llibre de Sinera”, Edicions 62, Barcelona, 1983

Els tres primers versos són decasíl·labs, amb accents a les síl·labes parells. El quart vers és dodecasíl·lab, amb accent forçat a la sisena (cledá). En venen després dos més i un decasíl·lab. El vuitè vers, no el tinc clar quant a mètrica: sembla que hagi de ser un decasíl·lab amb cesura, però m’estranya en el context de versos sense cesura. Encara m’estranya més l’onzè vers, que té nou síl·labes. La resta de versos responen a algun dels models comentats.
Tots els versos són masculins i la rima és assonant  (amb la vocal e, la preferida d’en Pedrals).

divendres, 25 de maig de 2018

plany de maragdes


Ja he plorat i ara vull cantar
el temps desfet que he ben perdut xisclant.
Tot m’apareix com si al cant distant
hi hagués deixat la sal que fa bo el pa.

Si algú em pregunta quan, diré: enlloc;
si algú em demana on, diré que mai…
Em faré el foll, car no vull l’esplai
de la tristor que em glaça perquè és foc.

Tan sols jo sé que algú em feia plorar
i jo ho volia fer. Quin dolç engany!
─pensar que és falsa l’excusa d’amar!

Sento la música: neix d’un cel clar,
d’una nit màgica que em vol el plany
i ara ja sé la clau: plorar és cantar.

JOAN BARCELÓ, “Esbrinem les flors de la terra. Poesia completa”, Pagès editors, Lleida, 1998

Miguel Poveda canta en l'àlbum "Desglaç" (Discmedi, 2005) aquest poema de Joan Barceló.

divendres, 11 de maig de 2018

haikus i tankas de Monjo Ryokan i Yamamoto Eizo,


¿Que quina herència
us llegaré? Doncs pètals
per primavera,
cucuts per la canícula
i erables per l’octubre…

*

Mentre collia
violetes pels marges
de la sendera,
m’he deixat la bacina
en algun lloc, perduda.

*

Tot m’ho robaven,
els lladres, menys la lluna
a la finestra.

*

Finestra oberta.
Tot el passat em torna
millor que un somni.

*

Oh, dolça calma,
per tot coixí les herbes,
tan lluny de casa!

MONJO RYŌKAN, YAMAMOTO EIZŌ, “Per tot coixí les herbes”, trad.: Miquel Desclot, Edicions Proa, Barcelona, 1995.

diumenge, 6 de maig de 2018

Aquest és el do del poeta: veure alguna cosa encara no evident, portant-la fins al terreny d’allò expressable i compartible.

LLUÍS CALVO

dijous, 19 d’abril de 2018

l'enterrament dels morts, versions de Neus Nadal i d'Agustí Bartra


Abril és el mes més cruel, brostant
liles en la terra morta, barrejant
memòria i desig, removent
les arrels mig adormides amb pluges de primavera.
L’hivern ens mantenia calents, cobrint
la terra amb neu d’oblit, nodrint
un poc la vida amb tubercles secs.
L’estiu ens va sorprendre arribant per damunt l’Starnbergersee
amb un ruixat; ens vam aturar a la columnata,
i continuàrem sota la llum del sol, cap a l’Hofgarten,
i vam prendre cafè, i parlàrem durant una hora.
                                               ...
I quan érem infants, estant a ca l’arxiduc,
el meu cosí em va portar en trineu,
i vaig tenir por. Em va dir, Marie,
Marie, aferra’t fort. I patinàvem cap avall.
A les muntanyes, allà t’hi sents lliure.
Llegeixo, bona part de la nit, i a l’hivern me’n vaig al sud.

Quines arrels s’endinsen més, quines branques creixen
d’aquestes pètries escombraries? Fill d’home,
tu no ho pots dir, ni imaginar, perquè només coneixes
un munt d’imatges trencades, on bat el sol
i l’arbre mort no ofereix aixopluc, ni el grill aporta consol,
ni la roca seca fa remor d’aigua. Només
hi ha l’ombra sota aquesta roca roja,
(vine a l’ombra d’aquesta roca roja),
i et mostraré quelcom diferent
de la teva ombra a la tarda allargasant-se per trobar-te?
Et mostraré la por en un grapat de pols.
                               ...

Madame Sosostris, famosa vident,
tenia un fort refredat, tot i això
se sap que és la dona més sàvia d’Europa,
amb un joc de cartes pervers. Vet aquí, deia ella,
la vostra carta, el Mariner Fenici ofegat,
(aquestes són les perles que foren els seus ulls. Fixa-t’hi!)
aquí tens la Belladona, la Dama de les Roques,
la dama de les situacions.
Aquí l’home dels tres bastos, i aquí la Roda,
i aquí el mercader borni, i aquesta carta,
que està en blanc, és alguna cosa que du a l’esquena,
que no puc destriar. No trobo
el Penjat. Temeu la mort per aigua.
Veig multituds, gent caminant en cercles.
Gràcies. Si veieu l’estimada Mrs. Equitone,
digueu-li que li duré l’horòscop jo personalment:
avui en dia s’ha d’anar amb molt de compte.

Ciutat Irreal,
sota la boira marronosa d’una matinada d’hivern,
una gernació fluïa pel London Bridge, tants eren,
que mai no hauria cregut que la mort n’hagués retuts tants.
Exhalaven sospirs, breus i espaiats,
i cadascú fixava la mirada davant els seus peus.
Fluïen costa amunt i davallaven per King William Street,
fins on Saint Mary Woolnoth anunciava les hores
amb un so esmorteït en el toc final de les nou.
Allà vaig veure un conegut, i el vaig aturar, cridant: «Stetson!
Tu, que estigueres amb mi en els vaixells de Mylae!
Aquell cadàver que plantares l’any passat al teu jardí,
ha començat a germinar? Florirà enguany?
O les sobtades gelades han fet malbé el seu jaç?
Oh, mantén el Gos allunyat, ell és amic dels homes,
o amb les urpes el desenterrarà de bell nou.
Tu!, hypocrite lecteur! ―mon semblable, mon frère!»

T.S. ELIOT, “La terra eixorca”, Trad.: Neus Nadal, Lleonard Muntaner Editor, Palma (Mallorca) 2018.


El més cruel de tots els mesos és l’abril: engendra
lilàs que broten de la terra morta,
mescla records i anhels,
somou les rels enterques amb ses pluges vernals.
L’hivern ens escalfà cobrint la terra
amb neu oblidadissa,
nodrint un xic la vida amb secs tubèrculs.
L’estiu ens sorprengué calent amb un ruixat
sobre el Starnbergersee, i ens vàrem deturar
sota els pòrtics; amb sol anàrem pel Hofgarten
i vam beure cafè i xerràrem una hora.
...
I quan érem infants, l’arxiduc cosí meu
se’m va endur a passejar amb son trineu.
En veure’m espantada, ell va dir-me «Maria,
Maria, arrapa’t fort!» I cap avall
a les muntanyes un hom se sent lliure.
Llegeixo fins molt tard i a l’hivern me’n vaig cap al Sud.
Quines arrels arrapen, quines branques creixen
enmig d’aquestes pètries escombraries? Fill de l’home,
tu no ho pots dir, tampoc no ho endevines. Només saps
que allà hi ha un munt d’imatges rompudes
on bat el sol. I l’arbre mort no protegeix,
el cant del grill no alleuja, del broc no brolla aigua.
Sota aquesta roca vermella només hi ha ombra
(oh vine sota l’ombra de la roca vermella!),
i et mostraré quelcom molt diferent
de la teva pròpia ombra que et segueix al matí
o de l’ombra que s’alça a cercar-te, a ranvespre.
Et mostraré la por en un grapat de pols.
...
Madame Sosostris, famosa pitonisa,
tenia un refredat, malgrat això.
És la dona més sàvia d’Europa, diu la gent,
amb les iniqües cartes a la mà. Aquesta carta
és la vostra, diu ella, el Mariner Fenici que es negà.
(Aqueixes perles foren els seus ulls. Oh mireu!)
Heus ací Belladonna, la Dama de les Roques,
la dama dels destrets.
Ara apareixen l’home del tres de bastos, la Roda
i el comerciant borni; i aquesta carta en blanc
és quelcom que ell s’amaga a l’esquena i no veig.
On deu ésser el Penjat? Temeu la mort a l’aigua.
Veig un tropell de gent giravoltant.
Oh, gràcies! Si veieu l’estimada senyora
Equitone digueu-li que jo, personalment,
li portaré l’horòscop. En els temps que vivim no es pot badar.

Oh Ciutat Irreal,
sota la boira grisa d’una albada d’hivern
tanta gent s’arruava devers el Pont de Londres
que mai no hauria dit que la mort s’endugués tanta gentada.
Exhalaven sospirs molt lleus, adesiara,
i cada home clavava els ulls davant sos peus.
D’antuvi, carrer amunt; després ve la baixada
de King William Street, que és on Saint Mary Woolnoth
deixa caure les hores amb un fúnebre so
a les nou, al final de la darrera campanada.
Allà, en veure un amic, vaig cridar-lo: «Tu, Stetson!,
tu estigueres amb mi en les naus, a Mylae.
Ha florit ha el cadàver que vas plantar al jardí?
Traurà flors, aquest any? L’ha malmenat el rou?
Fes fora d’allà el Gos, aquest amic dels homes,
si no vols que altre cop te’l desenterri!
Tu, hypocrite lecteur! mon semblable, mon frère!»

T.S. ELIOT, “La terra eixorca”, Trad.: Agustí Bartra, Editorial Vosgos, Barcelona, 1977.


divendres, 13 d’abril de 2018

uns quants haikus de Matsuo Basho


Una paraula,
només, i et glaça els llavis
el vent d’octubre.

*

Sol de desembre.
Dalt del cavall, glaçada,
seu la meva ombra.

*

Perfum d’orquídia
en una papallona
m’embafaria.

*

Xinxes i puces.
Vora el coixí on dormo
un cavall pixa.

*

A la rosella
deixa la papallona
les seves ales.

*

La bassa vella.
Una granota hi salta…
Xarbot de l’aigua!

MATSUO BASHŌ, “Per tot coixí les herbes”, trad.: Miquel Desclot, Edicions Proa, Barcelona, 1995.

divendres, 6 d’abril de 2018

novetat en la nit


¿Per què t’estamordeixes, nit caiguda,
quan el món es diria intemporal?
El senyal de les coses es trasmuda:
l’ocell és més petit, l’arbre és més alt.
Pobla l’espai una invisible raça
i la lluna ens governa l’esperit.
Amb un ressò comenta nostra passa
el sòl que ara mateix hem percudit.
Arreu canvia les lliçons sabudes
l’hora lleugera de l’amor que ve.
Tenim esguards i veus inconegudes:
tu i jo som nous, i el nostre bes també.

JOSEP CARNER, “L’oreig entre les canyes”, Edicions 62, Barcelona, 2013.

dimecres, 28 de març de 2018

Jo no sé pas si un dia podré escriure
el mot en tant que mot i objecte lliure.

JOAN BROSSA

dissabte, 17 de març de 2018

cavalcada

Si fos per una llàgrima vessada,
si només fos per dir la llàgrima vessada,
si fos per dir l’hivern,
si fos per dir l’hivern de les llàgrimes negres,
si fos per dir l’hivern de la làmina negra,
si fos per dir l’aiguat de la flama negra,
si, amb els ulls arrencats, les llàgrimes no hi fossin,
si la mirada fos com un foc de quitrà als ulls,
si fos per dir la rialla dels cròtals,
si fos per dir nit,
si fos per dir el rompent de la nit estimbada,
si fos per dir l’apostolat del vespre,
si fos per dir aquests ulls de tafetà,
si fos per dir la cràpula de l’oli,
si fos per dir la guerra del marxant,
si només fos per morir a les palpentes,
si fos només pe veure la negror de la llum,
si només fos per saber que morim,
si fos sols per morir,
si fos per dir la llum tempestejada,
si fos per dir el cadàver dissecat de la nit,
si fos per ser l’hivern,
si aquests ulls arrencats no sabessin tancar-se,
si l’òrbita buidada tota fos un esguard,
si tots nosaltres som els sargassos carnívors,
si tots nosaltres som la mirada i el vent,
el mestral, el gregal, la tramuntana negra,
si tots nosaltres som el litoral vençut,
la costa de la nit emmascarada,
si tots nosaltres som una mascara,
no sabrem viure mai sense mascara,
no sabrem morir mai sense mascara,
no ens la llevarem mai!


PERE GIMFERRER, “El castell de la puresa”, Edicions Proa, Barcelona, 2014.

divendres, 16 de març de 2018

precipici

Déu és sord,
i quan em cal dir-li alguna cosa,
ho escric en un full de paper.
Així es procedeix
amb tots els sords.

Però a mi no m’entén la lletra,
i quan el veig gratant-se l’aurèola,
davant d’una conjunció,
penso que seria molt més fàcil
dir-li-ho cridant a l’orella.

Dit i fet,
però Déu fa amb el cap
que no ho entén
i em fa senyals que escrigui en un paper
tot el que li vull dir.
Això em desespera,
surto al carrer i aturo als vianants
i els poso al davant el paper
escrit amb la meva millor lletra,
com per als ulls de Déu.
Però la gent no és sorda
sinó que només té pressa.
Aparten el paper amb la mà
i em demanen que els ho digui ràpid
i de viva veu.

Aleshores em trobo cridant
com des del fons d’un precipici,
tal com crida Déu
quan fa la seva pregària.

I per por d’haver-me, jo també, tornat sord
oblido el que els volia dir.


MARIN SORESCU, “Per entre els dies”, Lleonard Muntaner Editor, 2013.

dissabte, 10 de març de 2018

Les frases paternalistes cal deixar-les per als pares i eliminar-les de la literatura.


GONÇALO M. TABARES

dimarts, 27 de febrer de 2018

torno de l'alta nit, en temps de guerra


El vent udola baixant dels cims. Duc al pit frescor de tenebres.
No sé quina amenaça o perill em sotja i em fa bategar el cor i posa ales al meu cos fatigat.

Córrer! Cap a on? No hi ha Nord, ni Sud, ni Est, ni Oest!
Només córrer! Córrer, sense sentir-me ja córrer, entre una follia d’arbres i estrelles.
Podria aturar-me el record d’un bes o el d’una mà que un dia va acariciar-me els cabells.
Una veu amiga podria embridar la meva cursa nocturna.

I, tot d’una, la joia!
Esquinçant vels de mort, una alegria vital esbatega dins meu,
com un ocell colpit de llum
                nova.
Brolladors de música s’aixequen de totes les meves passes,
tot el que ara toqués s’estremiria amb una por esclava,
i ja veig, enllà de l’últim arbre, la Rosa on dormen el Nord, el Sud, l’Est i l’Oest.

AGUSTÍ BARTRA

Poema cantat per Biel Majoral a l'àlbum "Cançons republicanes"

dissabte, 17 de febrer de 2018

la deessa blanca


Els sants la ultratgen, igual que els prudents,
guiats per l’ideal d’Apol·lo déu…
Per això, menyspreant-los, embarcàrem
i la buscàrem per remots indrets:
i la desitjàrem per damunt de tot,
germana dels miratges i de l’eco.

El no quedar-nos fou virtut,
seguir el nostre camí heroic, tossut,
cercant-la dins el cràter del volcà,
entre icebergs, o en el traç esborrat
més enllà de la cova dels set nans:
el seu front ample és blanc, com de leprós;
els ulls, blaus; els llavis, glans de moixera;
els cabells, rulls de mel fins als malucs.

La saba agitarà, al bon temps, el bosc
tot celebrant la gran Mare-Muntanya,
i cada ocell cantarà per a ella;
però nosaltres, fins quan ve el novembre
l’estació crua sentim tan fort la
magnificència de la seva nuesa
que oblidem traïcions i crueltats,
indiferents d’on caigui el proper llamp.

ROBERT GRAVES, “D’amor, trenta poemes”, Trad.: Josep M. Jaumà, Edicions 62, Barcelona, 1991.

dijous, 1 de febrer de 2018

La imaginació preveu la reconciliació de l’individu amb el tot, del desig amb la realització, de la felicitat amb la raó.

HERBERT MARCUSE

dimarts, 30 de gener de 2018

el difícil encontre

Ets i no ets, i visc del propi engany,
sóc i no sóc, i palpo inútil borra,
miro el florir de l’impossible tany
i el nom que et dius damunt la vasta sorra.

                Per calls perduts i en pregones garites
                cerco el farell de les absurdes fites.

Com un gegant en terres oblidades
clamo combat, i adjuro un contrincant,
i en mortes fonts enyoro ocells i fades
o en obra d’hom m’ullprenc del propi encant.

                En vall ventós, entre fòssils i nacres,
                em multiplico en dòcils simulacres.

Qui, de tots dos, és carnal? Qui aviva
l’altre i no és? On és l’Etern Present?
Oh flam encès de cap a cap de riba!
Oh dolç cremar d’esperit i de ment!

                En les remors de la nit, per les platges,
                adoro el Res en múltiples imatges.


J. V. FOIX, “És quan dormo que hi veig clar. Un llibre i un disc compacte…”,  Edicions 62, Barcelona, 2004.


dimarts, 23 de gener de 2018

résumé

Les navalles fan mal;
els rius són humits;
els àcids taquen;
i les drogues causen retorçó.
Són il·legals les armes de foc;
els nusos rellisquen;
el gas fa pudor;
val més que visquis.


DOROTHY PARKER, “Poesia anglesa i nord-americana contemporània”, trad.: Teresa Sàrries, Edicions 62, Barcelona, 1994.

diumenge, 7 de gener de 2018

recerca de la poesia

No facis versos sobre esdeveniments.
No hi ha creació ni mort per a la poesia.
Davant ella, la vida és un sol estàtic
que no escalfa ni il·lumina.
Les afinitats, els aniversaris, els incidents personals no compten.

No facis poesia amb el cos,
amb aqueix excel·lent, complet i confortable cos, tan indefens enfront de l’efusió lírica.
La teva gota de bilis, la teva màscara de goig o de dolor en la fosca són indiferents.
No em revelis aquests sentiments teus
que es prevalen de l’equívoc i tempten el llarg viatge.
El que penses i sents, això encara no és poesia.

No cantis la teva ciutat, deixa-la en pau.
El cant no és el moviment de les màquines ni el secret de les cases.
No és la música que se sent de passada; remor de mar en els carrers vora la ratlla d’escuma.
El cant no és la naturalesa
ni els homes en societat.
Per a ell, pluja i nit, fatiga i esperança res no signifiquen.
La poesia (no extreguis poesia de les coses)
elideix subjecte, objecte.

No dramatitzis, no invoquis,
no indaguis. No perdis temps dient mentides.
No t’avorreixis.
El teu iot d’ivori, la teva sabata de diamant,
les vostres masurques i absurditats, els vostres esquelets de família
desapareixen en la corba del temps, són coses inservibles.
No recomponguis
la sepultada i malencònica infantesa.
No oscil·lis entre el mirall i la
memòria en dissipació.
El que es dissipà, no era poesia.
El que es va trencar, mirall no era.

Penetra sordament al reialme dels mots.
Allà són els poemes que esperen d’ésser escrits.
Estan paralitzats, mes no hi ha desesper.
Hi ha la calma i la frescor en la superfície intacta.
Heus-los sols i muts, en estat de diccionari.
Conviu amb els teus poemes, abans que no els escriguis.
Tingues paciència si són foscos. Calma, si et provoquen.
Espera que cadascun es realitzi i es consumi
amb el seu poder de paraula
i el seu poder de silenci.
No forcis el poema a desprendre’s del llimb.
No cullis d’enterra el poema que es va perdre.
No adulis el poema. Accepta’l
com ell acceptarà la seva forma definitiva i concentrada
en l’espai.

Acosta’t més i contempla les paraules,
cada una té mil cares secretes sota la cara neutra
i et demana, sense cap interès per la resposta,
pobra i terrible, que li donis:
has portat la clau?

Repara:
ermes de melodia i de concepte,
s’han refugiat en la nit, les paraules.
Encara humides i impregnades de son,
roden per un riu difícil i es transformen en menyspreu.


CARLOS DRUMMOND DE ANDRADE, “Poesia gallega, portuguesa i brasilera moderna”, Trad.: Josep M. Llompart, Edicions 62, Barcelona, 1988.