dissabte, 6 d’octubre de 2018

els vells ximples


Què es pensen que ha passat, els vells ximples,
perquè s’hagin tornat així? ¿Potser creuen d’una manera o altra
que ets més adult quan les barres et pengen i baveges,
i no pares de pixar-te a sobre i no pots recordar
qui t’ha trucat aquest matí? ¿O que, si els vingués de gust,
podrien retornar a quan ballaven tota la nit,
o al dia del seu casament, o a un setembre amb el fusell a l’espatlla?
¿O s’afiguren que realment no hi ha hagut cap canvi
i que sempre s’han comportat com si fossin esguerrats o embriacs,
o que es van estar asseguts dies i dies en un somni lleuger i sense fi
mirant els moviments de la llum? Si no és així (i no pot ser-ho), és estrany:
                                               per què no criden?

En morir, esclatem: els trossos que érem
comencen a escampar-se per sempre més
sense que ningú no ho vegi. Només és oblit, certament:
ja ens hi havíem trobat abans, però aleshores era passatger
i no parava de fondre’s amb l’únic afany
perquè florís la flor d’un milió de pètals
que és l’existència. La propera vegada no podrem fingir
que hi ha alguna cosa més. I aquests en són els primers senyals:
no saber com, no haver sentit qui, la capacitat
de triar perduda. La seva aparença els delata:
cabell cendrós, mans de gripau, cara de pomes agres…
                                               Com pot ser que no se n’adonin?

Potser fer-se vell sigui tenir habitacions il·luminades
dins del cap, amb gent que s’hi belluga.
Gent coneguda, però que no sabríem anomenar, i que apareix
com una sentida pèrdua recuperada, al llindar de portes familiars,
col·locant un llum, somrient des d’una escala, en triar
dels prestatges un llibre conegut; o a vegades només
les habitacions mateixes, amb unes cadires i la llar de foc encesa,
una mata que voleia darrera la finestra, o la pàl·lida
benvolença del sol a la paret a ple estiu
després de la pluja, un vespre remot. Allí és on viuen:
no pas ara i aquí, sinó on tot va passar una vegada.
                                               Vet aquí per què tenen

aquest aire d’esmaperduda absència: miren de ser allà
però sense moure’s d’aquí. Perquè les habitacions s’allunyen
tot deixant un fred enervant, el desgast continu
de prendre alè, i ells encongits al peu
del cim de l’extinció, els vells ximples, sense mai adonar-se
que és molt a prop. Deu ser això que els manté quiets:
el pic que es veu des de tot arreu
per a ells és camí costerut. ¿Tenen idea
de què els fa recular i de com s’acabarà això? ¿Ni de nit?
¿Ni quan arribin els estranys? ¿En cap moment durant
l’espantós retorn a la infantesa?
                                               Bé, ja ho descobrirem.

PHILIP LARKIN, “Finestrals”, trad.: Marcel Riera, La Breu Edicions, Barcelona, 2009

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada