els vells ximples

Què es pensen que ha passat, els vells ximples,

perquè s’hagin tornat així? ¿Potser creuen d’una manera o altra

que ets més adult quan les barres et pengen i baveges,

i no pares de pixar-te a sobre i no pots recordar

qui t’ha trucat aquest matí? ¿O que, si els vingués de gust,

podrien retornar a quan ballaven tota la nit,

o al dia del seu casament, o a un setembre amb el fusell a l’espatlla?

¿O s’afiguren que realment no hi ha hagut cap canvi

i que sempre s’han comportat com si fossin esguerrats o embriacs,

o que es van estar asseguts dies i dies en un somni lleuger i sense fi

mirant els moviments de la llum? Si no és així (i no pot ser-ho), és estrany:

                                               per què no criden?

En morir, esclatem: els trossos que érem

comencen a escampar-se per sempre més

sense que ningú no ho vegi. Només és oblit, certament:

ja ens hi havíem trobat abans, però aleshores era passatger

i no parava de fondre’s amb l’únic afany

perquè florís la flor d’un milió de pètals

que és l’existència. La propera vegada no podrem fingir

que hi ha alguna cosa més. I aquests en són els primers senyals:

no saber com, no haver sentit qui, la capacitat

de triar perduda. La seva aparença els delata:

cabell cendrós, mans de gripau, cara de pomes agres…

                                               Com pot ser que no se n’adonin?

Potser fer-se vell sigui tenir habitacions il·luminades

dins del cap, amb gent que s’hi belluga.

Gent coneguda, però que no sabríem anomenar, i que apareix

com una sentida pèrdua recuperada, al llindar de portes familiars,

col·locant un llum, somrient des d’una escala, en triar

dels prestatges un llibre conegut; o a vegades només

les habitacions mateixes, amb unes cadires i la llar de foc encesa,

una mata que voleia darrera la finestra, o la pàl·lida

benvolença del sol a la paret a ple estiu

després de la pluja, un vespre remot. Allí és on viuen:

no pas ara i aquí, sinó on tot va passar una vegada.

                                               Vet aquí per què tenen

aquest aire d’esmaperduda absència: miren de ser allà

però sense moure’s d’aquí. Perquè les habitacions s’allunyen

tot deixant un fred enervant, el desgast continu

de prendre alè, i ells encongits al peu

del cim de l’extinció, els vells ximples, sense mai adonar-se

que és molt a prop. Deu ser això que els manté quiets:

el pic que es veu des de tot arreu

per a ells és camí costerut. ¿Tenen idea

de què els fa recular i de com s’acabarà això? ¿Ni de nit?

¿Ni quan arribin els estranys? ¿En cap moment durant

l’espantós retorn a la infantesa?

                                               Bé, ja ho descobrirem.

PHILIP LARKIN, “Finestrals”, trad.: Marcel Riera, La Breu Edicions, Barcelona, 2009