fantasia vespral

Davant del seu casull a l’ombra seu

el llaurador, a qui fuma una llar frugal.

                Hospitalària en el pacífic

vilatge sona al romeu l’esquella.

Els barquerols ja tornen també al port;

en viles, lluny, s’apaga l’actiu brogit

                del mercadal; en la quieta

                               parra lluu l’àpat companyonívol.

I jo on em giro? Viuen els moridors

de son i feina; tots són contents mudant

                brega en repòs; ¿per què només a

                               mi dins el pit no em dorm mai la pua?

Al cel de cap-al-tard un abril floreix;

sens nombre es baden roses, i brilla en pau

                el món daurat; oh, arrabasseu-m’hi,

                               núvols purpuris!, i en llum i aire

allí amunt se’m fonguin amor i doll―

Però com esverat del prec boig, ja fuig

                l’encís; fosqueja, i solitari

                               sota del cel, com sempre, em retrobo.

Acut, son dolç!, ah, massa deleja el cor;

però ja et desroentes, tu, joventut,

                tu, inquieta, somniosa!

                               Tranquil·la i clara és llavors la vellesa.

HÖLDERLIN, “Versions de Hölderlin”, trad.: Carles  Riba, pròleg de Gabriel Ferrater, Edicions 62, Barcelona, 1971

octubre

Els vidres, nets del baf de llum calenta.

S’obre l’ull clar de la tardor, i ens mira

cansat d’ésser indulgent, d’haver de dir-nos

amb molta paciència, com sempre,

que trepitgem aquests castells de sorra

d’oblit, i ens afanyem. Tampoc enguany

no ens salvarà cap malentès: a l’hora

serem al lloc on ens hem convocat.

                I acudim a la cita, resignats,

mentre les fondes llanes femenines,

amb una dúctil passió d’orquídia,

s’arrissen lentes i persuasives,

es retallen i es cusen, s’insinuen

fins que han empresonat els cossos rossos,

els companys que han begut sol amb nosaltres

i encara els eixams d’ànimes abelles

se’ls dispersen i brunzen flama, llengües

de l’esperit del foc: però des d’ara

recollits, més i més cauts i lunars,

més i més blancs al fons de galeries

de mines tortes. Meditem enginys―

GABRIEL FERRATER, “Les dones i els dies”, Edició crítica de Jordi Cornudella, Edicions 62, Barcelona, 2018

Vivim en una edat en la qual els homes tracten l’art com si entenguessin que és una forma d’autobiografia. Hem perdut el sentit abstracte de la bellesa.

OSCAR WILDE

els vells ximples

Què es pensen que ha passat, els vells ximples,

perquè s’hagin tornat així? ¿Potser creuen d’una manera o altra

que ets més adult quan les barres et pengen i baveges,

i no pares de pixar-te a sobre i no pots recordar

qui t’ha trucat aquest matí? ¿O que, si els vingués de gust,

podrien retornar a quan ballaven tota la nit,

o al dia del seu casament, o a un setembre amb el fusell a l’espatlla?

¿O s’afiguren que realment no hi ha hagut cap canvi

i que sempre s’han comportat com si fossin esguerrats o embriacs,

o que es van estar asseguts dies i dies en un somni lleuger i sense fi

mirant els moviments de la llum? Si no és així (i no pot ser-ho), és estrany:

                                               per què no criden?

En morir, esclatem: els trossos que érem

comencen a escampar-se per sempre més

sense que ningú no ho vegi. Només és oblit, certament:

ja ens hi havíem trobat abans, però aleshores era passatger

i no parava de fondre’s amb l’únic afany

perquè florís la flor d’un milió de pètals

que és l’existència. La propera vegada no podrem fingir

que hi ha alguna cosa més. I aquests en són els primers senyals:

no saber com, no haver sentit qui, la capacitat

de triar perduda. La seva aparença els delata:

cabell cendrós, mans de gripau, cara de pomes agres…

                                               Com pot ser que no se n’adonin?

Potser fer-se vell sigui tenir habitacions il·luminades

dins del cap, amb gent que s’hi belluga.

Gent coneguda, però que no sabríem anomenar, i que apareix

com una sentida pèrdua recuperada, al llindar de portes familiars,

col·locant un llum, somrient des d’una escala, en triar

dels prestatges un llibre conegut; o a vegades només

les habitacions mateixes, amb unes cadires i la llar de foc encesa,

una mata que voleia darrera la finestra, o la pàl·lida

benvolença del sol a la paret a ple estiu

després de la pluja, un vespre remot. Allí és on viuen:

no pas ara i aquí, sinó on tot va passar una vegada.

                                               Vet aquí per què tenen

aquest aire d’esmaperduda absència: miren de ser allà

però sense moure’s d’aquí. Perquè les habitacions s’allunyen

tot deixant un fred enervant, el desgast continu

de prendre alè, i ells encongits al peu

del cim de l’extinció, els vells ximples, sense mai adonar-se

que és molt a prop. Deu ser això que els manté quiets:

el pic que es veu des de tot arreu

per a ells és camí costerut. ¿Tenen idea

de què els fa recular i de com s’acabarà això? ¿Ni de nit?

¿Ni quan arribin els estranys? ¿En cap moment durant

l’espantós retorn a la infantesa?

                                               Bé, ja ho descobrirem.

PHILIP LARKIN, “Finestrals”, trad.: Marcel Riera, La Breu Edicions, Barcelona, 2009