Escolteu-me perquè soc algú. I sobretot
no em confongueu amb ningú.
F. NIETZSCHE
Imperceptiblement
heu anat transmutant
conformitat, submissió, penediment…
―tots aquells termes que han perdut poder―,
en abdicació del jo
per escamotejar-ne el sofriment,
i, de tan íntima defecció,
n’heu fet objecció al desig de designar,
que ens escindeix esquinçadorament
del gran anonimat de ser:
tot per sotmetre’ns aquest cop al Tot,
un Tot on amagueu els déus.
Però, a pesar de persistir en l’engany
d’un destí transcendent
per prendre els cors intimidats pel temps,
teniu la veritat,
perquè emmudint ―és cert―
podria fer callar
la dolorosa saviesa de la mort:
tota l’abrupta consciència d’inquietud
amb què em traspassa mortalment
la noció de desenllaç.
I amb tot m’estimo més
la lliure voluntat de dir, tot i el dolor.
¡Tot el dolor!
Aquesta humana subjecció de la veu,
que anomenant m’atrapa en mi,
que em deixa apart i alhora em fa saber
que hauria pogut ser indistint.
M’estimo més, molt més,
la solitària possessió dels noms.
CARLES CAMPS MUNDÓ, “Llibre
de les al·lusions”, Cafè Central i Eumo Editorial, Vic, 2004.
