Llantió d’un migrat exaltament,

dèbil flama fonent-se dins de mi,

un turmentós amor suara absent

duia de nou mon cor a mal morir.

 

Mes, com l’orb infeliç ―orb de naixença―

que per primera volta

badés els ulls al cel,

en una nit de claredat intensa,

l’encís al seny, la voluntat resolta,

tot jo m’obria a un infinit anhel

i sadollats restaren cor i pensa

de la pura lluïssor d’un alt estel.

 

Ah, des d’aquell instant,

que estimo beneït,

quin trasbals saludable a l’esperit!

Solitari, vagant

sota el dosser florit

―sota un dosser d’estels atapeït―,

tot jo em sento radiant

de la gran llum que es fa en la meva nit.

 

JOSEP BURGAS, “Florida d’estels”, Llibreria Bonavia, Barcelona, 1927.