Escolteu-me perquè soc algú. I sobretot

no em confongueu amb ningú.

F. NIETZSCHE

Imperceptiblement

heu anat transmutant

conformitat, submissió, penediment…

―tots aquells termes que han perdut poder―,

en abdicació del jo

per escamotejar-ne el sofriment,

i, de tan íntima defecció,

n’heu fet objecció al desig de designar,

que ens escindeix esquinçadorament

del gran anonimat de ser:

tot per sotmetre’ns aquest cop al Tot,

un Tot on amagueu els déus.

 

Però, a pesar de persistir en l’engany

d’un destí transcendent

per prendre els cors intimidats pel temps,

teniu la veritat,

perquè emmudint ―és cert―

podria fer callar

la dolorosa saviesa de la mort:

tota l’abrupta consciència d’inquietud

amb què em traspassa mortalment

la noció de desenllaç.

 

I amb tot m’estimo més

la lliure voluntat de dir, tot i el dolor.

¡Tot el dolor!

 

Aquesta humana subjecció de la veu,

que anomenant m’atrapa en mi,

que em deixa apart i alhora em fa saber

que hauria pogut ser indistint.

 

M’estimo més, molt més,

la solitària possessió dels noms.

 

CARLES CAMPS MUNDÓ, “Llibre de les al·lusions”, Cafè Central i Eumo Editorial, Vic, 2004.