diumenge, 20 de març de 2016

traspuar


Sé que si em tallo els dits tornaran a créixer.

Aquesta habitació
té les finestres tapiades
i el forat
del pany de la porta
ple de ciment.

La foscor s’estén i no em fa por.

ANNA GUAL, “Implossions”, LabreuEdicions, Barcelona, 2015




parlaré sobre les coses
que la gent no vol parlar
del coll de la medusa
la barba del cranc
la brillantor de la vulva
poetesses del mal
l’ull de Guillem Sagunt
una cançó de Guillem d’Efak
l’erosió del nas que put
el desig de ser tot cant
la mala llet del poema
bava per a mil esputs
incrementar voler una pena
llençar espases per escuts
el premi de la primavera
entendre la meva lluna
del cos neix la primera
quan no veu la duna
més premis per les dones
volgudes en sorra d’espurna
les portes obertes de les roses
cíntols de cintura aguda
les feres ―el gos― la tempesta
dones que m’inflen els ulls
la tenebra ―el rom― la festa
naixement de l’imperi esculls
la gran carnalitat i meravella
em tallen els dits
però ells tornen a créixer
a la merda vos dic
a la merda les costelles!

JAUME C. PONS ALORDA, “Lord Son(.g)s”, Edicions UIB, Palma, 2011


Aquests poemes foren recitats pels seus autors al Cafè de Sant Pau d'Ordal el passat 23 de gener de 2016. Van fer notar la referència als dits tallats, que coincidia per atzar en tots dos poemes.


El poeta és l'arquitecte i obrer del seu crit.

dimecres, 16 de març de 2016

cant XXV

Entre dolents no existeix l’Amic.
Sobretot quan estan reunits
i la reunió és una semblança…
Els dolents són estrictament tots sols
i s’hi senten. Tots dos són prou grans
per preguntar per què són tan entotsolats.
Tenen el sentiment d’una entotsoladura
a la conca violeta d’un infern
fondo,
perquè cap d’ells diu a l’altre el que pensa
d’ell, com el veu, les coses funestes que en sap,
cap d’ells no diu a l’altre el fàstic que li fa.
L’infern és ser un porc, saber-ho
i veure’s tractat com un home digne.

L’infern són les relacions públiques,
l’amar just legal.
L’infern és la dignitat negociada
entre el ministeri i la taverna blava del port.

Jo? Potser és veritat, potser sóc bo i tot:
et dic el que ets. Així t’estalvio
la grollera feina de confessar tot quant ets
i tot el que et calles de tan clar com ho veus
en els qui et miren…


BLAI BONET, “Teatre del gran verd”, dins “Poesia Completa”, Edicions de 1984, Barcelona, 2014.

diumenge, 13 de març de 2016

..la regla d'or de la bona lectura consisteix a no donar per suposat que l'autor és un enze més gran que un mateix.

JOAN FERRATER

dissabte, 5 de març de 2016

tèrmica

Badius endins
sents el vapor.
Un torb d’insectes
mostra el revoltar-se de l’atmosfera
que, amb gemec de foc,
es queixa del gran mal sofert.

Fonoll, fenal, ben grocs de juny:
gana de set,
emmalaltits de llum.
Formigues voladores
a l’hora dels ulls, avisant
(el pobre trist fa onades insegures).
Còrrecs que fan estrènyer la virtut.

Metall tou que esgüella.
En els interiors tan condicionats,
l’engany és breu.
Mart és vermell
d’escalfor de mort
que el temps irreal
s’avé a dictar-nos.

Com una pell gruixuda,
la calor forma part de l’aire.
Palpar amb l’olfacte,
sentir-hi, amb els ulls.

Veure-hi, en la tèrmica desolació.



Alexandre Planas