dilluns, 28 d’abril del 2014

Supermarinisme



a Hollywood s’està

posant de moda el

supermarinisme,

esport del qual

aquest, el seu

humil Astre, n’és

l’inventor. El

supermarinisme

és molt semblant

al submarinisme

però si aquest

consisteix en

passejar per dins

l’aigua, el nostre

nou esport es

practica tot passe-

jant per fora.

Esperem de tot

cor que ni els

militars espa-

nyols ni els bis-

bes catòlics

posin cap pega a

la seva pràctica.


“Dianri d’un astre intercomarcal”, Quimi Portet, Editorial Comanegra, Barcelona, 2007.

dissabte, 26 d’abril del 2014

Ègloga



Queia un ruixim de lluna clara

que enlluentia l’atzavara;


Jo em passejava vora el riu,

entre mi mateix tot pensiu.


Cada casal, ben cluc, dormia.

¿Per a qui mai defalliria


la primavera, mig planyent

en el seu decandiment,


si la nit era tota sola?

De sobte veig, prop de l’erola,


veig com tremola un cos tot blanc

i ho mira algú sobre el barranc.


Infla l’oreig, infla i encisa

d’una donzella la camisa,

penjada entremig d’uns clavells

i una gran marialluïsa.

I al tros quiet, d’amor en frisa

en son capell i penjarells

un espantall per als ocells.


JOSEP CARNER, “La primavera al poblet”, Edicions 62, Barcelona, 1978


Poema bucòlic (ègloga) format per dístics amb rima consonant i alternant un vers femení amb un de masculí (segurament per acompanyar, d'aquesta forma, la impressió d'amor entre una parella, que vol suggerir el poema). Això fins al dotzè vers. A partir d'aquí hi ha una estrofa de set versos amb dues rimes AABAABB: quatre de femenines i tres de masculines. És l'encís final, només suggerit i sense cap presència: només la camisa d'una donzella, l'espantall...

Senyora musa


On sou senyora musa? 
La meva inspiració.
Que potser us heu fet vella
com sens dubte també me n'he fet jo?
L'amor, cruel biologia,
em feia fer cançons;
o potser la ratafia
consumida amb excessiva il·lusió.

I les admiradores,
sexis i intel·lectuals
em deien mai no canviïs rossinyol.
Ara em miren amb pena
i pensen: "aquest noi
es quedarà sol com un mussol".

Tornen les orenetes
i l'all havent sopat
i els homes que triomfen
amb la puta misèria al costat.
Digueu senyora musa,
què és millor per la cançó?
Fer-los pixar de riure?
O naufragar en un oceà de tristor?

Senyora musa enyorada
vós em vàreu coronar
però el llorer de la corona
amb els anys se'm va eixugar.
Pa amb tomata i arengades,
crema a la pasta de full;
al Parnàs hi ha palanganes
de poetes en remull.


diumenge, 20 d’abril del 2014

Desolació




Tant el cos se’m desfà per les juntures

i l’ànima, fidel, el vol seguir,

que ja no queda enteniment en mi

ni pensament, idees ni figures.


Trossos només de tanta trencadissa,

esmaperduts, em volten pel cervell.

I també a trossos se’m desfà la pell,

aspra i eixuta i rude com terrissa.


la llengua se m’encasta al paladar,

els fantasmes em criden a la dansa

i jo, batut, no faig sinó plorar.


I si busco punyal o daga o llança,

una mà solta em ve a aturar la mà:

tan desfeta també tinc l’esperança.


NARCÍS COMADIRA, “En quarentena” Visor Poesia, Madrid, 1993.

dimarts, 15 d’abril del 2014

Passing-shot




Instal·lat ja de temps en una

plataforma de somnis

estèrils, desfibrats, sense un ordit,

per contrast amb el joc

de cada dia a la pista

vermella, piconada,

on reboten duríssimes, a cada

a cada cop les pilotes de fúria que em llancen

els contraris,

                               com un boig, ara al fons,

ara a la xarxa, intento córrer,

saltar, ajupir-me, redreçar-me,

mai prou flexible, mai prou fort, mai a temps

a tornar els passing-shots que em tiren

a cada instant.


Sé prou que tinc

perduda la partida, que de res

no serveixen els breus

moments de descans entre joc

i joc, la tovallola humida

que et mulla el front, el vas

de tònica o de te

                               ―no cal pensar en el dòping,

que per això ja és tard.

                               Ara jo dic: què fer

de la resta de vida que em queda,

massa gastada, massa inútil

per seguir el joc?

                               M’ho sé: fins a l’últim

dia de tots

aniré mal corrent, mal caient, no sabent

o no tenint valor per acabar

sense un crit ni una queixa.


M’instal·lo novament

a la petita plataforma

dels somnis, cada cop

més fràgil, sempre a punt

de caure i despertar-me

del tot.


“Encara les paraules”, Joan Vinyoli, dins “Antologia Poètica”, Edicions 62, Barcelona, 1994.

Una separació


                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                          VVa decidir-ho, és cert, la voluntat.

Però el cor, ¿com podia,

sotmès a la prudència,

esborrar aquella cara estimada per sempre,

perdre el cel dels seus ulls,

com una nit d’estiu vora la mar?

¿Podia l’amor matar la cega llum del cos?

¿Acceptar que ja estava tot perdut

i viure amb un consol de mans tallades?


Sota el somni, sota els dies,

sota la terra, dins el moll dels ossos,

jura l’amor que sobreviu,

i encara creix, i sap

que només té allò que ja no té.


PERE ROVIRA, “La vida en plural” Columna, Barcelona, 1996.

dilluns, 14 d’abril del 2014


Aquest gran buit que et reemplaça

i sense tu no puc omplir,

que a una distància ets escassa

em diu, potser tocant a mi.

 

Però el meu pas sempre fracassa

com si fent tard em fos destí

de sempre ser a poca passa

d’on just acabes de fugir.

 

La traça de la teva estada

en arribar-hi m’és present

com a la terra ventejada

 

la claredat que ha dut el vent.

Presència en el camí marcada

però del meu abast absent.

 

ÒSCAR SAMSÓ, “La tarda fuig i amb ella el dia” Eumo Editorial, Barcelona, 1987

dimecres, 9 d’abril del 2014

Marinada



Relliscant joguillosa d’onada a onada

mar enfora camina la marinada;

mar enfora fa via de matinada.


Sens parar-se a la platja besa la sorra;

fa dringar la llanterna dalt de la torre;

pel rocam de la costa brunzint s’escorre.


Arriba a una planura que el sol rosseja,

que de nit com de dia tothora oneja;

és una mar daurada que no escumeja.


El camí de ses ones l’ha obert la rella:

cada onada una espiga i una rosella

que a l’espiga s’abraça gronxant-se amb ella.


«Lo que surt de la rella torna a la dalla!»

canta l’aura marina de palla en palla.

«La gran mar d’on só filla ningú la dalla;


ses onades són lliures, verges d’arada...»

I lliscant joguillosa per la planada,

terra endintre s’allunya la marinada.


APEL·LES MESTRES, “Cants íntimes”, Antoni López Editor, Barcelona, 1906.


Estrofes de tres versos decasíl·labs cesurats a la sisena i amb rima consonant AAA. Són fonamentals els versos: La gran mar d'on só filla ningú la dalla;/ses onades són lliures, verges d'arada..., Mestres compara les onades amb els solcs fets per la rella. Les onades van on volen: cada onada és una creació. El solc, en canvi, és determinat per la rella de l'amo (és uniforme, delimitat i amb una única possibilitat de traç). L'art té més a veure amb la llibertat creativa que amb la uniformitat. És enormement suggerent la imatge de la marinada impregnada de llibertat (marina) encampant-se per la terra llaurada (deixant-ne, potser, una mica de perfum).

divendres, 4 d’abril del 2014

El vaixell ebri



Quan jo descendia per rius impassibles,

ja no em sentia guiat pels remolcadors:

uns indis cridaners els usaren com dianes,

havent-los clavats nus als pals de colors.


Despreocupant-me de tots els equipatges,

portador de blats flamencs o cotó anglès,

quan els meus sirgadors acabaren les gresques,

els Rius em deixaren descendre on jo volgués.


Dins el xapoteig furiós de les marees,

jo, l’altre hivern, més sord que els cervells dels infants,

he corregut! I les penínsules desamarrades

no han pas sofert d’uns caos més triomfants.


La tempesta em beneí les nits vigilants.

Més lleuger que un tap vaig ballar sobre els mars

de nom bressadors dels morts eternals,

deu nits, sense enyorar l’ull neci dels fars!


Més dolç que als infants les pomes sucrades,

la verda aigua penetrà al meu  casc d’avet

i les taques de vins blaus i vomitades

em rentaren, dispersant garfis i governall.


I de llavors, m’he banyat dins el Poema

de la Mar, injectat d’astres i lactescent

devorant els atzurs verds, quan, flotació lívida, de color crema

i encís, un ofegat pensatiu de tant en tant descendeix;


i tenyint de repent les blavors, deliris

i ritmes lents sota resplendors de l’albor,

més fortes que l’alcohol, més blanques que els lliris,

fermenten les rojors amargues de l’amor!


He vist el sol baixant, amb místics horrors,

il·luminant amb uns grans coàguls violats,

semblant d’uns antics drames talment els actors,

xerrics de finestrals per les ones portats.


He somniat la nit verda de neus enlluernants,

besar pujant als ulls dels mars poc a poc,

la circulació dels fluids més estranys

i els fòsfors cantants, despertar en blau i groc!


He seguit, durant mesos, com ramats de vacades

nervioses, les ones sobre els farallons,

sense saber que els peus de llum de les Maries

poguessin cosir el nas dels Oceans amb tos!


He envestit, sapigueu, increïbles Florides

mesclant amb les flors ulls de panteres amb pells

d’homes! Arcs del cel estesos talment com brides

sota el blau horitzó, i glaucs rebanys vells!


He vist fermentar aquestes enormes basses,

podrir-se dins els joncs fins tot un Leviatan!

Ensorraments d’aigües enmig de les bonances,

cascades i abismes on cau un món llunyà!


Glaceres, sols d’argent, ones nacres, cels de brases!

Al fons de foscos golfs, horrífics encalladors

on xinxes han devorat les serpents gegants

caient d’arbres torçuts, amb negres olors!


Jo hagués volgut mostrar als infants les orades

dels blaus mars, els peixos d’or, els peixos cantants.

Les Escumes de flors han bressat mes fugides

i els inefables vents m’han  alat per instants.


I així, màrtir cansat de pols i de zones,

el sanglot de la mar feia el meu gronxar dolç

duent vers mi ses flors d’ombra de grogues ventoses

i jo em quedava com una dona, de genolls…


Quasi illa, gronxant el vaixell les querelles

i excrements dels ocells xiscladors amb ulls grocs,

jo remava, quan entre les fràgils lligadures

uns ofegats venien a dormir, a reculons!


I jo, vaixell perdut sota els cabells de les algues,

llançat per l’huracà dins l’éter sense vida,

jo, a qui ni Monitors ni velers de Hanses

no haurien pogut repescar la carcassa èbria d’aigua;


lliure, fumejant, sobre boires violetes,

jo que trencava el cel enrogint com un mur,

que porta confitura fina als bons poetes

de líquens del sòl i de mocs de l’atzur;


que corria, tacat d’elèctriques llunes,

planxa boja escortada per negres hipocamps,

i els juliols feien caure a cops de bastonades

els cels ultramarins dins els ardents forats;


tremolant sentia gemegar a moltes milles

el cel dels Behemots i el Maelstrom espès,

filador eternal d’immobilitats blaves,

enyoro l’Europa dels antics parapets!


Jo he vist arxipèlags siderals i les illes

i els cels delirant oberts al bogador:

―és en les nits més fosques que dorms i t’exilies,

milions d’ocells d’or, oh futur Vigor?


Però cert, massa he plorat! Les Albes són tan tristes,

tota lluna és atroç i tot cel és amarg:

l’ample amor m’ha inflat de sopors irritables.

Ai! Que ma quilla esclati! Que m’enfonsi en la mar!


Si desitjo un mar d’Europa és la bassa

Negra i freda on, en l’ocàs embalsamat,

un infant ajupit ple de tristeses deixa

un vaixell fràgil com papallona de maig.


Ja no puc, banyat de llanguiment, oh ones,

esborrar l’estela dels portadors de cotons

ni travessar l’orgull de banderes i oriflames

ni nadar sota els ulls horribles dels ponts.


ARTUR RIMBAUD, trad.: Xavier Baró
M'he permès, en aquesta traducció de Xavier Baró, de to excel·lent, efectuar alguna correcció ortogràfica i alguna de tipogràfica. La cursiva en bressador dels morts eternals, és meva. I les següents correccions ortogràfiques: la resplandor per el resplendor, envestit per embestit, Leviatan per Leviatà, gegants per gegantes, orades per dorades, alat per al·lat, sòl per sol, enyoro per anyoro, arxipèlags per els arxipels, vogador per bogador, langideses per llanguiment. He rectificat, també, alguns signes de puntuació.

dimarts, 1 d’abril del 2014

L'home i l'obús



Sobre el camp de batalla, la boira dels matins

flota encara, tènue, il·lusòria.

L’obús, harmoniós com la brisa en els pins,

descriu la seva trajectòria.


El soldat, dins la seva trinxera (igual que un mort

que medita al fons de la tomba),

compta els segons que passen pels batecs del seu cor

fins que se sent l’esclat de la bomba.


L’impacte escup al cel una tromba de pols

i d’ascles vives de metralla.

Ve a la boca un regust de sang, espès i dolç...

                               ―Com crida aquell! Per què no calla?


Ja ha callat... ―I mastega, entre les seves dents,

com un tabac verd que fermenta

tota la voluptat brutal d’aquests moments

―de més brutals l’or no n’inventa!


Després, durant la marxa, per esborrats camins,

xipollejant per l’aigua bruta,

i quan l’aire li duu la fetor dels rossins

esventrats al llarg de la ruta;


amb el calçat romput; entre els sobrevivents

esgarriats com una horda,

un codonyer florit, vist baixant uns torrents,

quantes coses li recorda!


La fulla vellutada, la flor d’un rosa incert,

entre els vapors de la rosada

s’esborronen ―igual que sobre un herbei verd

una epidermis nacarada...


Però, ofegant dins seu aquests calents instints,

aspira amb força l’atmosfera;

i el perfum de la mort puja, des dels camins,

fins al batec de la bandera.


JOAN SALES, “Viatge d’un moribund” Club Editor, Barcelona, 2013.


Estrofes rimades en ABAB. El primer i tercer versos, masculins i alexandrins. El segon i el quart, femenins, octosíl·labs.