Desolació

Tant el cos se’m desfà per les juntures

i l’ànima, fidel, el vol seguir,

que ja no queda enteniment en mi

ni pensament, idees ni figures.

Trossos només de tanta trencadissa,

esmaperduts, em volten pel cervell.

I també a trossos se’m desfà la pell,

aspra i eixuta i rude com terrissa.

la llengua se m’encasta al paladar,

els fantasmes em criden a la dansa

i jo, batut, no faig sinó plorar.

I si busco punyal o daga o llança,

una mà solta em ve a aturar la mà:

tan desfeta també tinc l’esperança.

NARCÍS COMADIRA, “En quarentena” Visor Poesia, Madrid, 1993.