Passing-shot

Instal·lat ja de temps en una

plataforma de somnis

estèrils, desfibrats, sense un ordit,

per contrast amb el joc

de cada dia a la pista

vermella, piconada,

on reboten duríssimes, a cada

a cada cop les pilotes de fúria que em llancen

els contraris,

                               com un boig, ara al fons,

ara a la xarxa, intento córrer,

saltar, ajupir-me, redreçar-me,

mai prou flexible, mai prou fort, mai a temps

a tornar els passing-shots que em tiren

a cada instant.

Sé prou que tinc

perduda la partida, que de res

no serveixen els breus

moments de descans entre joc

i joc, la tovallola humida

que et mulla el front, el vas

de tònica o de te

                               ―no cal pensar en el dòping,

que per això ja és tard.

                               Ara jo dic: què fer

de la resta de vida que em queda,

massa gastada, massa inútil

per seguir el joc?

                               M’ho sé: fins a l’últim

dia de tots

aniré mal corrent, mal caient, no sabent

o no tenint valor per acabar

sense un crit ni una queixa.

M’instal·lo novament

a la petita plataforma

dels somnis, cada cop

més fràgil, sempre a punt

de caure i despertar-me

del tot.

“Encara les paraules”, Joan Vinyoli, dins “Antologia Poètica”, Edicions 62, Barcelona, 1994.