aleteig

I així ha arribat: com si el brancatge tremolés

amb un imperceptible moviment

del dens fullam, en tardorenc retaule.

Llavors, tot just, el bellugueig t’exalta

i es trasllada al mot, quan l’arbre es mou

i, fet present, s’arrela en parla.

I canta la paraula, tothora entre espurneigs,

inconeguda enmig del foc

que balbuceja, sempre, l’alba.

Ara sí: les plomes del picot,

el cuc al niu i el bec a l’escorça: toc-toc.

I l’aleteig esquiu que plana i s’alça.

I dic que ets tu qui crea el món,

o encara aquell que et persegueix,

a l’encalç del portal que s’obre i tanca.

I aquí restem: hi ha el meu picot i el teu

i encara el d’ell, opac, fet pensament o imatge.

O bé n’hi ha un altre ―allà, esvaint-se― que ningú no veu.

LLUÍS CALVO, “Selvàtica”, Lleonard Muntaner Editor, Palma, 2015.

riu sec

Aquest matí m’he llevat

que el Besós no portava gota d’aigua.

A la crosta de fang sec dormien

fòssils d’estrelles de mar, les petjades

dels meus gossos morts.

Encara, del més profund del canal, una ventada

em crida tres cops, segur que és l’eco

dels lladrucs extingits, i se’m desperta

entre els nusos dels budells la criatura

somnàmbula, la que guia

els difunts incipients. Aleshores

cardots i llet de bruixa m’entrebanquen

i tiben cap als records. Però no vull: el míser paradís

té set, em salta al coll per buscar-me

la font de la sang. La troba, en beu

i fa baixar el nivell de l’horitzó

fins a descolgar les ànimes venudes

a l’engròs. Aquest és el senyal,

em faig vell, ja ve la fi del món, diuen.

No diuen: ve.

MÀRIUS SAMPERE, “Les imminències”, Proa Edicions, Barcelona, 2002.

Oposes la semblança del mirall

a la llarga agonia del corrent

que et mor, i creus, fascinat pels teus ulls,

que l’oblit sobreviu mútuament

en les dues mirades amb què et veus,

que la imatge incessant que et retens no

és mai diversa en el record. Però

la plenitud d’un sol temps adorat

enfonsa l’aigua en el gorg del reflex.

CARLES CAMPS MUNDÓ, “L’Absent”, Editorial Empúries, Barcelona, 1989

laberint

Enllà del mur que vorejam perduts

els dies són més llargs i cada tarda

ens sobta amb el seu llarg batec imprevisible.

Enquimerats,

amb l’ànsia a flor de pell, a flor de llavi,

ho arriscam tot:

ungles i dents roseguen la muralla

de pedra i fang

i ens acalam envers l’inabastable.

Qui sap si la promesa

de rius d’argent o riberes de coure

i ales de foc ens hauria esperat! Fora bonic

de fer-la nostra. Ara, però,

ens feim enfora amb una certa por

perquè la mort ens comença a temptar

―distretament, com si ho fes de reüll―

amb el llenç cendrós de l’hàbit i el costum.

                Així, molt lentament desactivats,

refusam tots el prat humit i moll

de l’antiga il·lusió.

Ens cal l’alè d’algú que ens sigui nou

als ulls i al cor i que ens empenyi fort

per a no dir que el mur ja és massa alt

perquè puguem saltar-lo,

per a no fer del clos un laberint.

MARGALIDA PONS, “Sis bronzes grisos d’alba”, Edicions 62, Barcelona, 1986

L’amor, en el qual es fonamenta allò incondicional, és una sola cosa amb la voluntat de veritable realitat. Allò que jo estimo, vull que existeixi. I allò que existeix veritablement, no ho puc albirar sense estimar-ho.

KARL JASPERS