I així ha arribat: com si el brancatge tremolés
amb un imperceptible moviment
del dens fullam, en tardorenc retaule.
Llavors, tot just, el bellugueig t’exalta
i es trasllada al mot, quan l’arbre es mou
i, fet present, s’arrela en parla.
I canta la paraula, tothora entre espurneigs,
inconeguda enmig del foc
que balbuceja, sempre, l’alba.
Ara sí: les plomes del picot,
el cuc al niu i el bec a l’escorça: toc-toc.
I l’aleteig esquiu que plana i s’alça.
I dic que ets tu qui crea el món,
o encara aquell que et persegueix,
a l’encalç del portal que s’obre i tanca.
I aquí restem: hi ha el meu picot i el teu
i encara el d’ell, opac, fet pensament o imatge.
O bé n’hi ha un altre ―allà, esvaint-se― que ningú no veu.
LLUÍS CALVO, “Selvàtica”, Lleonard Muntaner Editor, Palma,
2015.