dimecres, 25 de desembre del 2019

aleteig


I així ha arribat: com si el brancatge tremolés
amb un imperceptible moviment
del dens fullam, en tardorenc retaule.

Llavors, tot just, el bellugueig t’exalta
i es trasllada al mot, quan l’arbre es mou
i, fet present, s’arrela en parla.

I canta la paraula, tothora entre espurneigs,
inconeguda enmig del foc
que balbuceja, sempre, l’alba.

Ara sí: les plomes del picot,
el cuc al niu i el bec a l’escorça: toc-toc.
I l’aleteig esquiu que plana i s’alça.

I dic que ets tu qui crea el món,
o encara aquell que et persegueix,
a l’encalç del portal que s’obre i tanca.

I aquí restem: hi ha el meu picot i el teu
i encara el d’ell, opac, fet pensament o imatge.
O bé n’hi ha un altre ―allà, esvaint-se― que ningú no veu.

LLUÍS CALVO, “Selvàtica”, Lleonard Muntaner Editor, Palma, 2015.




divendres, 20 de desembre del 2019

riu sec


Aquest matí m’he llevat
que el Besós no portava gota d’aigua.
A la crosta de fang sec dormien
fòssils d’estrelles de mar, les petjades
dels meus gossos morts.
Encara, del més profund del canal, una ventada
em crida tres cops, segur que és l’eco
dels lladrucs extingits, i se’m desperta
entre els nusos dels budells la criatura
somnàmbula, la que guia
els difunts incipients. Aleshores
cardots i llet de bruixa m’entrebanquen
i tiben cap als records. Però no vull: el míser paradís
té set, em salta al coll per buscar-me
la font de la sang. La troba, en beu
i fa baixar el nivell de l’horitzó
fins a descolgar les ànimes venudes
a l’engròs. Aquest és el senyal,
em faig vell, ja ve la fi del món, diuen.
No diuen: ve.

MÀRIUS SAMPERE, “Les imminències”, Proa Edicions, Barcelona, 2002.

dilluns, 16 de desembre del 2019


Oposes la semblança del mirall
a la llarga agonia del corrent
que et mor, i creus, fascinat pels teus ulls,
que l’oblit sobreviu mútuament
en les dues mirades amb què et veus,
que la imatge incessant que et retens no
és mai diversa en el record. Però
la plenitud d’un sol temps adorat
enfonsa l’aigua en el gorg del reflex.

CARLES CAMPS MUNDÓ, “L’Absent”, Editorial Empúries, Barcelona, 1989

dilluns, 9 de desembre del 2019

laberint


Enllà del mur que vorejam perduts
els dies són més llargs i cada tarda
ens sobta amb el seu llarg batec imprevisible.
Enquimerats,
amb l’ànsia a flor de pell, a flor de llavi,
ho arriscam tot:
ungles i dents roseguen la muralla
de pedra i fang
i ens acalam envers l’inabastable.
Qui sap si la promesa
de rius d’argent o riberes de coure
i ales de foc ens hauria esperat! Fora bonic
de fer-la nostra. Ara, però,
ens feim enfora amb una certa por
perquè la mort ens comença a temptar
―distretament, com si ho fes de reüll―
amb el llenç cendrós de l’hàbit i el costum.
                Així, molt lentament desactivats,
refusam tots el prat humit i moll
de l’antiga il·lusió.
Ens cal l’alè d’algú que ens sigui nou
als ulls i al cor i que ens empenyi fort
per a no dir que el mur ja és massa alt
perquè puguem saltar-lo,
per a no fer del clos un laberint.

MARGALIDA PONS, “Sis bronzes grisos d’alba”, Edicions 62, Barcelona, 1986



L’amor, en el qual es fonamenta allò incondicional, és una sola cosa amb la voluntat de veritable realitat. Allò que jo estimo, vull que existeixi. I allò que existeix veritablement, no ho puc albirar sense estimar-ho.

KARL JASPERS