aleteig

I així ha arribat: com si el brancatge tremolés

amb un imperceptible moviment

del dens fullam, en tardorenc retaule.

Llavors, tot just, el bellugueig t’exalta

i es trasllada al mot, quan l’arbre es mou

i, fet present, s’arrela en parla.

I canta la paraula, tothora entre espurneigs,

inconeguda enmig del foc

que balbuceja, sempre, l’alba.

Ara sí: les plomes del picot,

el cuc al niu i el bec a l’escorça: toc-toc.

I l’aleteig esquiu que plana i s’alça.

I dic que ets tu qui crea el món,

o encara aquell que et persegueix,

a l’encalç del portal que s’obre i tanca.

I aquí restem: hi ha el meu picot i el teu

i encara el d’ell, opac, fet pensament o imatge.

O bé n’hi ha un altre ―allà, esvaint-se― que ningú no veu.

LLUÍS CALVO, “Selvàtica”, Lleonard Muntaner Editor, Palma, 2015.