divendres, 29 d’agost del 2014

Hi ha un límit reservat en tot acostament



Hi ha un límit reservat en tot acostament,
que ni enamorament ni passió no vencen ―
per molt que s’ajuntin en nit terrible els llavis
i que en bocins es trenqui el cor d’amor.

I és impotent, l’amistat, en això,
i també els anys d’alta i ardent ventura,
quan se sent lliure l’ànima i ignora
la lenta languidesa del plaer.

Només el foll hi aspira, i qui l’obté
és vençut per una immensa tristesa…
Ara ho entens: és per això que el cor
sota la teva mà ja no em batega.



ANNA AKHMÀTOVA, “Poesia russa contemporània”, trad.: Júlia Ferrer i Ricard San Vicente, Edicions 62, Barcelona, 1991.

Jules et Jim


No senyor, no és l’amistat
-no ho miris com a retaule-
ni l’amor: és la gata maula,
el tema, és la voluntat

d’estimar i la llibertat
segada per possessió.
I com ho expressa, en Truffaut!:
retrobament i comiat,

no mostrar res directament,
deduir-ho de l’ambient
(aigua, boira, guerra o llum,
com si en sortís un perfum,

de la pantalla; negre i blanc
fictici i de documental
travats i fent efecte igual:
provocar un sentiment franc).

Oh Catherine, dona sublim!,
criatura que fuig, que torna,
mare que abraça: decidim
ser-te captius, que nostra forma

modelis, com amb Jules i Jim,
que ja no són amics: l’un, mort,
l’altre, sol. Tu vius en un cim
dins la ment de qui et tasta, absort.


Alexandre Planas

dijous, 28 d’agost del 2014

Curs de cultura ràpida


La llibertat.
La veritat.
La força.
                                              
El polític predica la llibertat
i es queda amb la força.

El filòsof predica la veritat
i es queda amb la llibertat.

El militar predica amb la força
i es queda sol.

Vivim com podem.


GUILLEM VILADOT,  “Blancs espirituals”, dins “Obra poètica II” Edicions del Mall, Barcelona, 1986.


divendres, 15 d’agost del 2014

He baixat, prenent-te pel braç, almenys un milió d'escales.

He baixat, prenent-te pel braç, almenys un milió d’escales
i ara que no hi ets hi ha el buit a cada graó.
I que n’ha estat de breu el nostre llarg viatge.
El meu encara dura, però ja no necessito
fer transbords, les reserves,
les trampes, els afronts de qui creu
que la realitat és aquella que es veu.

He baixat milions d’escales prenent-te del braç
i no perquè quatre ulls hi vegin més que dos.
Les he baixat amb tu perquè sabia que de nosaltres dos
les úniques pupil·les de debò, tot i tan entelades,
eren les teves.



EUGENIO MONTALE, “Poesia italiana contemporània”, trad.: Narcís Comadira, Edicions 62, Barcelona, 1990.

un minut de silenci

Un minut de silenci.
No se’ns acut res més que un minut de silenci.
Hi ha massa enrenou
i volem un minut de silenci.
Tot un minut de silenci.
Perquè en el silenci ens trobem
i en el silenci ens donem
i en el silenci creixem,
i en el silenci morim.
Per aquesta mort mínima
de cada dia, us preguem un minut de silenci.
I dins aquest silenci
que cadascú deixi el cor obert
escoltant-se a ell mateix,
o cridant enlaire.
Per tot el que fem per morir
un xic més cada dia,
un minut de silenci,
que res és més savi que saber que vivim
a mesura que anem morint
en la nostra nuesa.
Un minut de silenci
per tal de saber el que som
i mai no deixarem de ser
mentre tinguem estesa la vida.
Un minut de silenci.
Tot el que cap dins un minut de silenci:
el silenci del temps,
el silenci del fred,
el silenci del dejuni,
el silenci de l’espera,
el silenci de la saliva,
el silenci del forn abrandat,
el silenci del setge,
el silenci de la misericòrdia,
el silenci de la sang cremada,
el silenci de la gana,
el silenci dels cervells somnàmbuls,
el silenci de la mort inútil,
el silenci de l’esclau que parla la llengua de l’amo,
el silenci de la terra venuda.
El silenci de l’home vexat per l’home,
de l’home que ha perdut els records
i l’esperança,
de l’home que ho ha perdut tot
i encara creu,
perquè hi ha qui, mentre viu,
encara creu
per tal d’eludir la mort
que és
el final del silenci.

Potser ja no ens queda res més
que un minut de silenci.
Però tot el que és en ell
―la veritat i la mort―
és nostre.


GUILLEM VILADOT,  “El silenci”, dins “Obra poètica II” Edicions del Mall, Barcelona, 1986.



dijous, 7 d’agost del 2014

raons


¿Què m’aporta el món encara,
què en prenc i n’assimilo?
Penso el demà i l’ara
ja refaig.
Com que em plantejo

les raons de cada què,
dels entrebancs
en faig rumb.
El teu perquè
m’orienta i l’afany

cap a la idea clara
m’és aliment suara.


Alexandre Planas

dimecres, 6 d’agost del 2014

també és, l'estiu.


També és, l’estiu,
plaer de grans de sorra als peus,
les formes dels cossos que veus
estirats, des d’angle procliu,

rere les ulleres que et fan anònim;
contrast de la calor de l’aire
amb la fredor de l’aigua,
el seu regust de sal, sinònim,

gairebé, de desig carnal,
i l’oblit d’allò que antany fou precís
i que, tangencial,
ha marxat i s’ha fet petit.

És també enfadar-se per un
entrebanc prescindible,
exagerant-ho i fent foc, fum,
fins a emmascarar allò altre inadmissible.

I enyorar, què?
Qui ens enyora:
tothom amb qui, en altra hora,
fèiem conversa i més saber.


Alexandre Planas