Prou saps que el nucli d’un temps no és pas
el poeta sinó el poema o com creix la ment
del món, l’heroic esforç de viure expressat
com a victòria.

WALLACE STEVENS

himne del F.C.Barcelona

marina

Quines mars, quines ribes, quines roques grises, quines illes,

quines aigües llepant la proa,

quina flaire de pi, quins cants de tord entre la boira,

quines imatges retornen,

oh filla meva.

Aquelles que afilen l’ullal  del gos, i volen dir

Mort,

aquelles que fulguren amb la glòria del picaflor, i volen dir

Mort,

aquelles que es repapen el soll de la satisfacció, i volen dir

Mort,

aquelles que sofreixen l’èxtasi dels animals, i volen dir

Mort,

han esdevingut insubstancials, reduïdes pel vent,

una brisa de pi, i la boira amb cants silvestres

que aquesta gràcia ha dissolt aquí.

Quin rostre és aquest, menys clar i més clar,

aquest pols del braç, menys fort i més fort…

Donats o manllevats? Més llunyans que les estrelles i més a prop que els ulls,

murmuris i rialletes entre les fulles i passos ràpids

sota el son, on totes les aigües conflueixen.

El bauprès esquerdat pel glaç i la pintura clivellada per la calor.

Ho vaig fer jo, me n’he oblidat

i ho recordo.

L’arboradura feble i les veles malmeses

entre un juny i un setembre.

Ho vaig fer sense adonar-me’n, mig inconscient, inconegut, obra meva.

La taula pelaia fa aigües, cal calafatejar les juntes.

Aquesta forma, aquest rostre, aquesta vida

viuen per viure en un món de temps més enllà de mi mateix; deixeu-me

renunciar a la meva vida per aquesta altra, al meu discurs pel que no ha estat pronunciat,

el desvetllat, llavis oberts, l’esperança, les noves naus.

Quines mars, quines ribes, quines illes de granit prop de les meves quadernes

i el cant del tord que em crida a través de la boira,

filla meva.

T.S.ELLIOT, “Poemes d’Ariel”, trad.: Alfred Sargatal, Editorial Adeisara, Barcelona, 2014.

soll 
f. [LC] [AGR] Cort de porcs.

bauprès 
m. [LC] [TRA] Arbre molt inclinat que surt de proa.

quaderna 
f. [LC] [TRA] Conjunt del medís i l’estamenera del buc d’una nau.

la veu escrita

Passen les hores, els dies, les setmanes.

El mes passat ja és molt de temps.

El rellotge toca contínuament l’hora.

El sol de març tot ho adoba.

(No estem amb un lleó que trepitja els ocells

i té un lloro a l’orella.)

Ara m’arrepenjo en una paret.

He fet servir d’escombra aquests poemes

per netejar racons del pensament.

Alguna vegada m’he pintat de negre,

però les frases han sortit directes

i s’han convertit en una eina

de la tenacitat contra la pega.

A partir d’un cert grau de poder

el judici moral ja no és possible.

Els interessos de les nacions

veiem que pugen sobre els drets humans.

Venen com fan les coses

i no les coses que fan.

La millor sort dels

daus és no jugar-hi.

Muntanya avall tothom entra a la dansa.

No hi ha ningú que traci una muralla.

Els catalans pregunten

i els forasters no contesten.

Per això soc dels qui creuen que l’aigua és trista.

Veig en els sorolls la prolongació de les paraules.

Encara som lluny d’un cel sense núvols

i a la terra els déus estan en males mans.

La santa obediència al servei de qui

no és sant poc sembla una virtut.

Als llibres sagrats hi surten cucs

que s’alimenten de lletra morta.

Quan estic pensatiu m’agrada de tenir obert.

No puc afegir res més

a la veritat que porto dintre.

JOAN BROSSA, “Passat festes”, Edicions 62-Empúries, Barcelona, 2000.

Aquest poema va ser comentat el dia 1 de juliol de 2019 per la Blanca Llum Vidal i per l’Enric Cassasses. Hom va ressaltar la imatge del lleó que trepitja ocells i té un lloro a l’orella. El lloro és el braç executiu (no original) del poder. Brossa, diu Cassasses, deia que si hem d’obeir ens assegurem que el qui dona l’ordre és el primer de la cadena de manaires. També va ressaltar els versos “a partir d’un cert grau de poder / el judici moral ja no és possible.” I va haver-hi debat sobre el significat de la paraula foraster.

Sempre sense traspassar-les la poesia es pot atrevir a acostar-se a tocar de les fronteres del que és carrincló, del que és banal i del que és pamflet, això d’una banda —vorejar el perill de saltar-se-les totes tres alhora amb banalitats pamfletàries carrinclones—, i per l’altre cantó passa el mateix amb lo incomprensible, lo pretensiós i lo buit, i si els festeges tots tres alhora t’arrisques a l’envitricollada bombolla pretensiosa, que és de lo pitjor que hi ha.

ENRIC CASSASSES