dimarts, 2 de juliol de 2019

la veu escrita


Passen les hores, els dies, les setmanes.
El mes passat ja és molt de temps.
El rellotge toca contínuament l’hora.
El sol de març tot ho adoba.
(No estem amb un lleó que trepitja els ocells
i té un lloro a l’orella.)
Ara m’arrepenjo en una paret.
He fet servir d’escombra aquests poemes
per netejar racons del pensament.
Alguna vegada m’he pintat de negre,
però les frases han sortit directes
i s’han convertit en una eina
de la tenacitat contra la pega.
A partir d’un cert grau de poder
el judici moral ja no és possible.
Els interessos de les nacions
veiem que pugen sobre els drets humans.
Venen com fan les coses
i no les coses que fan.
La millor sort dels
daus és no jugar-hi.
Muntanya avall tothom entra a la dansa.
No hi ha ningú que traci una muralla.
Els catalans pregunten
i els forasters no contesten.
Per això soc dels qui creuen que l’aigua és trista.
Veig en els sorolls la prolongació de les paraules.
Encara som lluny d’un cel sense núvols
i a la terra els déus estan en males mans.
La santa obediència al servei de qui
no és sant poc sembla una virtut.
Als llibres sagrats hi surten cucs
que s’alimenten de lletra morta.
Quan estic pensatiu m’agrada de tenir obert.
No puc afegir res més
a la veritat que porto dintre.

JOAN BROSSA, “Passat festes”, Edicions 62-Empúries, Barcelona, 2000.

Aquest poema va ser comentat el dia 1 de juliol de 2019 per la Blanca Llum Vidal i per l’Enric Cassasses. Hom va ressaltar la imatge del lleó que trepitja ocells i té un lloro a l’orella. El lloro és el braç executiu (no original) del poder. Brossa, diu Cassasses, deia que si hem d’obeir ens assegurem que el qui dona l’ordre és el primer de la cadena de manaires. També va ressaltar els versos “a partir d’un cert grau de poder / el judici moral ja no és possible.” I va haver-hi debat sobre el significat de la paraula foraster.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada